Sí a l’esport

Malgrat que conec els beneficis de l’esport per a la salut mental i física, jo no he estat mai esportista. Sigui perquè a l’època de la meva infantesa les nenes no feien esport i, ja de gran, no hi he posat interès; sigui perquè no he tingut les habilitats bàsiques. El cas és que del pilates ocasional, del ioga facilet o del caminar més o menys ràpid, no passo. Tot i això, no deixo de recomanar a coneguts i desconeguts que facin esport, magnificant-ne les recompenses a curt i a llarg termini.

I és que, en el fons –i no tant en el fons–, tinc una profunda admiració per aquells que treuen rendiment del seu cos.

Admiro el sacrifici dels qui es lleven d’hora per exercitar qualsevol disciplina, amb fred o amb calor, per assegurar-se que el treball diari no en sigui l’excusa. Admiro la força de voluntat dels qui, amb jornades laborals llargues, fan esport al vespre o a la nit, quan el més fàcil seria estirar-se al sofà i gaudir de la sèrie de moda. Admiro els qui exploren els límits de resistència del seu cos i no els troben. Admiro els qui no es deixen desanimar per les condicions climatològiques adverses. Admiro els qui no tenen facilitats per accedir a instal·lacions esportives prèmium i, tot i així, troben la manera de moure cames, braços i, sobretot, el cor. Admiro els qui troben plaer a suar fins a l’extenuació. Admiro els qui no veuen l’edat com un impediment. Admiro els qui no contemplen la frustració ni l’autocompassió. Admiro els qui la vida no els ha estat fàcil i troben en l’esport la pau interior.

I envejo els qui es motiven competint. Ja sigui en una competició amateur local o en una prova televisada, a mi m’agradaria ser qui traspasssa primer la meta, qui fa el gol o qui guanya el partit de la final. No pas per la medalla o els aplaudiments, sinó perquè intueixo que ha de ser una sensació única: guanyar!!

I també envejo els qui competeixen contra ells mateixos, ignorant classificacions, buscant només l’autosatisfacció de la millora, l’evidència del progrés, el resultat personal d’una preparació exigent.

Potser l’únic enfocament de l’esport que no comprenc és aquell que busca lluir un cos espectacular. Aquí penso que tots els valors de l’esport perden sentit, que la competició fa mal i que els esforços no tenen recompensa, perquè mai no s’aconsegueix el cos perfecte. Ensenyem als infants i als joves a veure en l’esport una eina de salut i un aprenentatge en valors, i aconseguirem que la societat de demà sigui més saludable, més forta i més resilient.