Em ve al cap el que passava al voltant de la tassa de cafè quan era jove. S’hi congregaven més o menys els de sempre, en aquells cafès on hi havia cambrers amb camisa blanca de punys i coll emmidonats, armilla negra i corbatí. Alguns així servien el cafè també a l’hivern, i ho feien acompanyant-lo d’una ampolla d’aigua i un terrós de sucre de 10 grams, cosa que ja no es veu ja que avui les bossetes de sucre són de 7 grams. La gent cada dia vol menys dolçor pel tema de tenir la línia ajustada. Recordo que molta gent mullava una mica el terrós de sucre amb el cafè i l’assaboria directament a la boca. La majoria el cafè el prenien amb gotes, que eren d’anís o conyac (que ara es diu brandy), el que després seria el cigaló, i amb això passaven la tarda. Els tertulians sempre volien arreglar el món i volien alguna cosa més per a la ciutat, però rarament aconseguien res. Tot era xerrar i xerrar sense que transcendís res més enllà de la taula, això sí... juntament amb el cafè acostumaven a fumar un bon havà, Montecristo o Partagás, per dir-ne un parell dels que anaven en capsa de fusta.
A d’altres taules s’hi jugava a cartes amb una baralla espanyola, a la manilla, al subhastat o al set i mig. Les apostes eren mínimes i et podia sortir el cafè de franc. Jo la veritat és que mai he jugat a cartes. A les taules on es jugava a cartes normalment s’hi fumaven fàries, un cigar molt popular que es va arribar a fabricar a Tarragona. Els qui en fumaven, fumaven més d’una faria al dia, i si fumaves al cafè el cambrer molts cops t’ajudava a encendre el cigar. Certament entrar en un cafè imposava. Una altra tipologia de clients eren els «mirons» de les partides. I hi havia qui feia alguna partida al solitari. Era un espectacle: posats seriosos, hòmens vestits amb barret, bina o gorra. Pocs anaven amb el cap descobert. A l’estiu es portava un vestit d’estiu, que acostumava a ser clar i va estar de moda el de mil ratlles. Als grans cafès hi havia nivell, un dels més importants va ser el Gran Cafè Tarragona, de Josep Maria Cardona i Maria Poblet, els pares de la reconeguda pianista tarragonina Anna Maria Cardona. Als bars de barri el cambrer acostumava a vestir camisa blanca i pantaló blau marí. Els clients prenien un cafè, normalment amb gotes, però tot na mica més informal.
Cafeteres russes
Recordo aquelles tasses blanques per acollir el negre cafè. La màgia del cafè arribava a casa. També fèiem cafè d’olla i després es colava en un colador de roba. Era el cafè de tota la vida que ja es comprava mòlt. Acostumava a tenir una mica de cafè torrefacte, o sigui molt torrat i amb poc sucre cremat per a donar-li força i més color. Avui cada dia s’utilitza menys.
Els primers grans cafès tenien una cafetera russa. Aquestes cafeteres eren rodones, de la moda més o menys d’una bombona de butà, i molt decorades. Als cafès sempre estaven col·locades en un lloc preferent de la barra. I a la persona que se n’encarregava de fer els cafès li deien el cafeter. Amb el temps aquestes cafeteres es deurien es va anar fent malbé i feien un mal cafè. Quan un cotxe era vell i funcionava malament li deien: sembla una cafetera, que era com un menyspreu a una màquina vella. Però van arribar les cafeteres italianes i van copar el mercat amb marques com Faema, Gaggia o Cimbali. Eren cafeteres de palanca o braços. Feien un bon cafè si s’afinava el mòlt i la pressió amb el braç. Avui totes són automàtiques. És a dir, la pressió és de bomba, a motor. També hi ha les cafeteres que ho fan tot automàticament, i que han anat traient aquella màgia de les cafeteres d’abans. Pel que fa a les cafeteres de casa de marque n’hi han hagut moltes més, i ens han permès assaborir un bon cafè. Als llocs de treball també hi acostuma a haver màquines de cafès, també en càpsules.
Aquells grans cafès tenien un immens mostrador de marbre, que transmetia un contrast entre la fredor del marbre i la tasseta calenta del cafè. Eren temps difícils i el cafè s’olorava, ja que era un bé escàs i es feien barreges per allargar-lo. Una de les maneres més populars era afegint-hi xicòria torrada. Així anaven les coses. Per això hi havia cafès que anunciaven «cafè cafè», que volia dir que allí només venien cafè, sense barreges.
Eren temps difícils i el cafè s’olorava, ja que era un bé escàs i es feien barreges per allargar-lo
Aquí es van fabricar dues cafeteres molt bones, les Gayc i Olympia, però la partida la van guanyar les cafeteres italianes, i el cafè a l’estil italià es va posar de moda, fins que van deixar de posar gotes i servir aigua. El licor ha anat a menys i l’igual que aquells cambrers que vestien impecablement. De cafès avui no n’hi han, ara la moda és un forn on es ven cafè i on es paga al mostrador i tu mateix t’ho endús a la taula. Et serveix jovent, la majoria amb estudis, més dinàmics i amb coneixement d’idiomes. La gent també ha anat canviant, i ara acostuma a anar més ràpid. Alguns locals han arribat a posar cadires menys còmodes per a facilitar la rotació de la clientela.
El cafè ha anat quedant en un segon pla en aquests locals. Ara se serveixen més esmorzars, amb pastisseria i rebosteria, i molts cafès són amb llet. També a la tarda hi va gent a fer un cafè amb llet o beure alguna cosa i fer una mica de tertúlia. Abans s’acompanyava la tassa de cafè d’olla amb coc ràpid, un pastís casolà que anava molt bé per acompanyar la beguda. Alguns cops el coc ràpid es menjava amb moscatell o vi ranci.
A sobre de les taules abans sempre hi havia premsa local forana per a poder-la llegir. Els diaris acostumaven a anar amb un pal de fusta perquè no es barregessin els fulls, i en alguns locals posaven el segell al diari. Les notícies eren en format paper, i llegir el diari al costat de la tasseta de cafè era l’habitual. Tot ha canviat i ara veiem les taules amb els telèfons mòbils, i són els mòbils els que presideixen les tertúlies. Això ens ha canviat la manera de viure i de relacionar-nos.
Quan eren les 7 de la tarda Ràdio Tarragona i la Cope de Reus transmetien el rosari que s’emetia des del Seminari. Deien «Radio Tarragona, conectamos con es Seminario Pontificio de Tarragona». A Ràdio Tarragona s’hi emetia el programa de la senyora Elena Francis, que era un consultori sentimental. Després va resultar que l’Elena Francis era una locutora que la interpretava i que les respostes les escrivia un guionista. Va ser el cop més fort a les nostres mares i les nostres àvies. Quantes parelles hi havien demanat consell? Tota l’audiència se n’assabentava del problema i abans no hi havia la resposta de l’Elena Francis la gent ho comentava.
La Pilar Cabré Budí (Cambrils, 1907- Tarragona, 1990) va estar molts anys a la cuina de Casa Boada. Sempre deia que el cafè havia de ser «fort com un dimoni, calent com un infern i dolç com un àngel.» Com us agrada més a valtros?
