Pensant en el cardenal Benjamín de Arriba y Castro

A Benjamín de Arriba y Castro li va tocar ser cardenal en una època difícil. Entre altres coses faltaven col·legis i centres educatius de tota mena, entre els quals la Universitat Laboral, que avui s’anomena Complex Educatiu de Tarragona i dona cabuda a més de dos milers d’estudiants. Sota la seva tutela se’n van construir forces arreu de la diòcesi. A la Catedral li mancava una important reforma, que ell va tirar endavant enmig de crítiques. Però aviat la gent va agrair el poder veure una catedral tan àmplia i espaiosa, ja que l’espai de davant de l’orgue estava tancat, s’hi asseien els canonges i era conegut com el cor. A l’entrada hi havia un mur amb unes sepultures, i en la part que donava a l’altar major una enorme reixa. El cardenal ho va fer treure i ara hi podem pensar quan veiem les cadires laterals que van quedar. Crec que la catedral d’aquella època estava més pensada per una Tarragona petita, si la comparem en les dimensions que ha anat agafant la ciutat. Diuen que quan Benjamín de Arriba y Castro viatjava a Madrid els ministres ja tremolaven perquè hi anava a demanar coses per a Tarragona.

Em pregunto quants tarragonins van trobar feina gràcies al cardenal? La gent li demanava de tot, temes relacionats amb la mili, la feina, agilitzar algun document que no arribava... i gairebé tots sortien amb una carta de recomanació del cardenal sota el braç. Quan algú entrava per la porta ell no es fixava en si la persona era de dretes o d’esquerres. Era un senyor cardenal, però la seva vida era senzilla. Vivia a palau, però de forma austera. Sovint compartia el dinar amb un gitano de la Part Alta. No fa gaires anys me’l vaig trobar i vam estar parlant una estona.

Recordo que el cotxe del cardenal era un Mercedes de representació. La carrosseria estava impecable, el motor no ho sé. En aquella època no es podia mantenir fàcilment un cotxe així, ja que consumia molt i el manteniment mecànic era car. El que sí que sé és que avui aquell cotxe seria una joia digna de reis, però el van vendre a un senyor de Nulles, el meu poble natal. Era de cal Joan del Bous i era un trafica, una persona molt eixerida, sempre activa i que va arribar a agafar el cine del poble i tenia una botiga al carrer de Sant Sebastià. Va intentar salvar el cinema del poble. Com tants pobles al final van perdre el cinema. L’alcalde de Nulles Pineda Boada també venia sovint al bar, un cop em va comentar que teníem una sepultura antiga abandonada al cementiri, i els hi vaig regalar. Així van anar arreglant el cementiri. L’alcalde Calaf també venia molt sovint al bar, i cada vegada que venia a Tarragona em baixava una capseta de fruita del temps, ja que darrere casa seva hi tenia un hort. Ara soc jo el que de tant en tant vaig a fer un mos al restaurant dels seus fills, el Coll de Nulles. És un bon restaurant. Abans deien que Nulles era famós per la seva taula però no pel seu menjar, perquè no hi havia restaurats. Aleshores van obrir dos restaurants, el Caliu de Bellavista i el Coll de Nulles i més tard un altre al xalet vermell del suís. També hi trobareu un restaurant molt exclusiu a Casafort, La Quinta Forca, on vaig anar un cop convidat pel senyor Gerard-Felip Carné. Tornant al cotxe del cardenal, després li van regalar un Dodge Dart de la casa Eduardo Barreiros. Amb aquest cotxe va ser el darrer cop que el vaig veure passar per l’avinguda Maria Cristina. No ho recordo molt bé, però crec que ja estava jubilat.

Pel que fa a la part més humana del cardenal, recordo que molts cops visitava les Dominiques, acompanyat del vicari general, monsenyor Francesc Vives Recasens, que va arribar a ser nomenat prelat domèstic de Sa Santedat. Vives era de Bràfim i la mà dreta del cardenal, també va ser vicari de Vidal i Barraquer i d’Arce Ochotorena. Mon pare era de Nulles, poble que compartia estació de tren amb Bràfim. El doctor Vives i el cardenal sempre s’aturaven a Casa Boada, i amb mon pare parlaven de coses de Nulles i Bràfim, i algunes anècdotes de quan eren jóvens. Naltros els hi preparàvem un petit berenar que m’encarregava la madre Corazón de les Dominiques. Ens encarregava una mica de pa amb tomaca, botifarra i pernil, ja que un cop a les Dominiques li van donar galetes i va dir que s’estimava més pa que galetes. El cardenal era una persona molt austera. Jo quan venia ja ho sabia, ja que m’avisava o la «madre» Corazón o «sor» Margarida, que era la portera i la relacions públiques de les Dominiques. Sor Margarida era molt amiga de la Pilar Cabré Budí, que va ser com una mare. Penso que sor Margarida era la religiosa més popular del col·legi, donava menjar als pobres i quan veia que algun el llençava s’enfadava.

En aquella època als bisbes se’ls hi besava l’anell quan anaven caminant pel carrer i era normal que poguessin donar algun caramel als nens, cosa que avui estaria mal vista pel sucre. Vist des d’avui en dia era una cosa curiosa veure els mossens amb sotana, també a l’estiu. Els canonges portaven uns bordons vermells. Hi va haver una època en què alguns duien la part de darrere del cap rapada en una coroneta, era la forma de veure que eren mossens, i els frares duien un altre tall.

Benjamín de Arriba y Castro va ser una persona que fer molt per Tarragona, i més enllà d’un bust que té al Llorito no se li ha agraït res. Deien que era franquista, clar. Però era el que hi havia en aquella època. Vaig sentir explicar d’una revista que era «La veu de la Parròquia» i que Benjamín de Arriba y Castro va dir que o sortia en castellà o no sortia. Aleshores mossèn Ramon Muntanyola, a qui vaig arribar a conèixer, va treure 16 números d’una revista en català que es deia «Ressò», que va ser suprimida i a ell li va costar el trasllat a la Casa d’exercicis de la Selva del Camp durant un munt d’anys, després va acabar com a ecònom de Salou. Una vegada mossèn Muntanyola em va dir: «d’un cul de món, ara estic en un món de culs».

Recordo que BOPASA, el trio còmic que vam fer de jóvens BOada, PAgès i SAlas, va néixer a la seu de la Congregació Mariana de la Rambla Vella. Recordo que l’Àngel Vicien i el Lluís Moya eren de la junta i que els vam convidar a una actuació, un espectacle còmic amb humor infantil i màgia. En aquesta actuació hi va venir el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, va estar tota l’actuació i al final ens va dir que li havia agradat.

L’arquebisbe Jaume Pujol i Balcells va ser una persona que va deixar empremta en el seu pas per Tarragona, en forma de restauracions i reformes ben conegudes pels tarragonins. L’arquebisbe Jaume Pujol va venir un cop a sopar a Casa Boada, quan el bar ja estava tancat. Va ser una persona que no va tenir una molt bon comiat quan va marxar de Tarragona, però naltros ens vam poder acomiadar d’ell sopant a Casa Boada.

De l’Església de Tarragona d’aquella època hi vaig conèixer canonges molt bons, com mossèn Tàpias, un canonge que també va ser músic a qui vaig conèixer a la clínica Aldecoa i ens vam fer amics. També mossèn Antoni Virgili, de Riudoms, família de la meva dona i que va ser jutge. També mossèn Salvador Cabré, que va venir moltes vegades a Casa Boada i que era de Mont-roig i alguna vegada el vaig portar en cotxe a Creixell. Cabré va tenir diversos càrrecs importats a la cúria i li agradaven molt els gats. Sempre deia que sort dels gats, que si no la catedral estaria plena de rates. Un altre mont-rogenc que vaig conèixer va ser mossèn Joan Aragonès, un savi especialitzat en hebreu que va publicar dos llibres farcits de la seva fina ironia i amb dibuixos de Bernabé Bernabé. També recordo a mossèn Gaietà Ivern, que molts cops m’havia ensenyat la maqueta de la catedral acabada, ja que un dels seus somnis hauria estat veure-la enllestida. Un cop em va dir que les obre d’una catedral no s’acaben mai, ja que, quan ja acabes una part, una altra s’espatlla. Sentir les campanes de la catedral m’encanta. Són també la banda sonora del passat de la nostra Tarragona, la veu de les pedres que romanen en silenci. Les campanes m’ajuden a pensar.