Joana Zaragoza: «El meu pare ens explicava la guerra de Troia com qui explica la Caputxeta»

Nascuda a Tarragona el 26 d’octubre del 1950, Joana Zaragoza Gras ha dedicat 45 anys a la docència universitària, fins que es va jubilar el 2019. Dels 17 anys fins als 27 va viure a Barcelona: a la UB va fer la carrera i es va doctorar en Filologia Grega, i va impartir les primeres classes. Va tornar a Tarragona, i des de l’antiga Facultat de Lletres va veure néixer la URV, on ha estat vicedegana (1992-1995), degana (1997-2001) i vicerectora (2001-2006), i on va impulsar, amb “un equip de persones que em van ajudar molt”, diverses iniciatives pioneres.

Després de 45 anys de professora a la Universitat, l’enyores?

La Universitat no l’enyoro. El que enyoro molt és el contacte amb els estudiants. El contacte amb gent jove és molt important. Enyoro estar amb gent, i poder parlar i explicar coses, i aprendre coses de la gent.

És veritat que s’aprèn molt, dels alumnes?

Sí, això és molt veritat. El fet d’estar amb gent que pensa diferent, viu de manera diferent, veu les coses de manera diferent, fa que aprenguis, que tu també canviïs de manera de comportar-te, de manera de ser, de tot.

Cada vegada arriben pitjor preparats?

Sí, cada any venen pitjor preparats. El que passa és que la gent que en té ganes es posa de seguida a nivell. Tenen altres habilitats, però la gent d’ara llegeix poc, i això és molt dolent, perquè quan no llegeixes, no tens amplitud de mires, i escrius malament; i si escrius malament, a tu quan et llegeixen tampoc t’entenen.

Hi ha alguna cosa que t’alegris d’haver perdut de vista, del món universitari?

Sí. Haver d’omplir papers i papers per qualsevol cosa. La burocràcia cada vegada ha anat creixent. Havies de fer papers per tot. Per demanar un bolígraf havies de fer un paper. Tot això treu moltes hores. Oblidar-ho és fantàstic!

Tot i estar jubilada des del 2019, estàs connectada amb l’ensenyament, amb la recerca, amb els teus camps d’estudi?

Sí, jo segueixo fent coses. Segueixo fent recerca, i si em demanen anar a algun lloc a fer una classe, hi vaig. Jo segueixo connectada, i no vull deixar-ho, perquè a mi em dona vida. Sempre he traduït, i ara estic traduint, també.

I què tradueixes?

Els tractats ginecològics hipocràtics, que no hi són, en català.

Com és que et vas dedicar a la Filologia Clàssica?

Al meu pare, que era arquitecte i que precisament va fer el primer edifici del Diari aquí on és ara, li agradava molt el món clàssic. Mentre dinàvem, a la taula, ens explicava la guerra de Troia amb les ampolles i els gots, que eren un Aquil·les, l’altre Patrocle... Ens explicava la guerra de Troia com qui explica el conte de la Caputxeta. Era molt divertit! I després vaig tenir una gran sort, i és que jo, tant al col·legi com a l’institut, vaig tenir excel·lents professores de grec.

Digue’n els noms.

Al col·legi del Sagrat Cor vaig tenir la Josefina Grau. Després, a l’institut Martí Franquès, que estava a la Rambla Vella, vaig tenir la Immaculada Sánchez. Eren boníssimes totes dues. Van fer que m’agradés.

Tu has explicat també la guerra de Troia als teus fills?

Sí. Els personatges són arquetips, i ho pots explicar com un conte. Al meu fill i a la meva filla els explicava contes que eren mitologia, molts. I a la meva neta també, perquè hi ha històries molt boniques, de mitologia.

Boniques per què?

Perquè hi surten dones fortes, perquè són aventures, perquè hi ha un món fantàstic al darrere... A tota la història d’Ulisses hi ha un món fantàstic. Són com contes. És que eren contes!

La tesi doctoral la vas fer sobre el lèxic hipocràtic relacionat amb epidèmies. Hi has vist cap relació, ara amb la pandèmia?

Jo la tesina, que la vaig presentar el 1973, el mateix any que vaig acabar la carrera, la vaig fer sobre l’amor dòric, és a dir, l’amor homosexual entre homes, tot i que no és ben bé només això. Allò en aquell moment va ser un trasbals al departament de la UB on estava jo. Aleshores em van donar una beca i vaig anar a l’Autònoma, i allà hi havia un professor, López Eire, que feia coses de poesia lírica. Ell em va proposar com a tema un autor que tenia algun punt de contacte amb Hipòcrates i la medicina, i com que el catedràtic de la UB amb qui jo tenia més confiança, el Josep Alsina, també havia fet coses de medicina grega, em vaig passar a la medicina. Vaig començar estudiant les paraules que crea Hipòcrates per explicar malalties.

Les primeres paraules de la medicina per explicar malalties.

Veure l’evolució de les paraules és molt divertit. Des del punt de vista filològic, és un joc. A partir d’aquí, com que també vaig anar cap a la branca dels feminismes –perquè, esclar, als textos de les epidèmies ja vaig trobar coses ben curioses sobre les dones!–, doncs vaig començar a buscar què deien els metges hipocràtics sobre les dones i l’anatomia femenina.

Què vas pensar quan, als anys 90, la modificació dels plans d’estudis de la Facultat de Lletres de Tarragona va suposar la desaparició de la Filologia Clàssica?

Això va ser per a mi molt traumàtic. Has estat un munt d’anys estudiant per a una cosa, i arriba un moment que et diuen que aquella cosa ja no la podràs explicar més. Llavors t’has de reinventar. Jo vaig tenir, d’una banda, la sort que havia fet temes de feminisme i de gènere, i feia assignatures relacionades amb això als alumnes d’Història i de les filologies. I d’altra banda, com que jo havia fet molta cosa sobre medicina grega i hi havia el màster d’Antropologia de la Medicina, jo també hi feia alguna assignatura.

Al final va ser una sort?

No, la ferida hi és. Ja no feia Filologia Clàssica. El que passa és que també m’ho vaig passar bé, perquè, com et deia, a mi m’agrada el contacte amb els alumnes, i poder parlar i que em parlin.

Com va néixer el teu interès per les qüestions de gènere?

A mi m’han interessat sempre, els temes de gènere. Des de petita ja hi havia coses que no acabava d’entendre. «Per què un nen pot fer això i jo no?». Ja em començava a qüestionar coses d’aquestes.

Dèiem si hi ha cap relació entre la covid i les epidèmies del temps d’Hipòcrates.

El llibre que parla de la pesta d’Atenes no té res a veure amb la covid, però parla d’una epidèmia que apareix de cop i trasbalsa tot el que passava en aquell moment. Com ens ha passat amb la covid.

També vas fer la primera traducció al català de tractats de Galè de Pèrgam.

Als ‘Tres tractats sobre l’art de la medicina’ hi ha un text que a mi m’agrada molt i que parla de com la societat grega té els atletes gairebé com déus, i els dona una importància desmesurada, mentre que no en dona cap a la gent que fa que avanci la societat, com són els filòsofs o els metges. I és la mateixa situació que tenim avui! Jo, quan sento els milions que guanyen alguns esportistes, i la fama mundial i consideració en què se’ls té, mentre tenim infermeres i metges que cobren misèries, i cirurgians que fan operacions extraordinàries i ni en sabem el nom... Això Galè al segle II ja ho explica molt bé.

O sigui, que els textos grecs del segle II són ben actuals?

I no cal ser algú interessat en filologia clàssica, ni metge, per gaudir-ne. D’Hipòcrates hi ha textos que són perles. Hi ha un tractat d’una pàgina i mitja sobre les verges, que és per emmarcar. En moltes societats d’avui, l’estigma que pateix la dona que no es casa o la dona que no té fills, és el mateix estigma que trobem en aquell tractat. El cos de les dones era considerat un mer receptacle on incubar els nous grecs, i ja està. I estem encara en això.

Vols dir que aquella visió encara ens marca avui?

I tant! Estem encara sota la petja de la concepció androcèntrica grega. Les dones ja no som només «receptacles», però fixa’t que ara som cuidadores. La dona és la que es fa càrrec dels fills quan són petits, i dels pares quan són grans. Estem en el mateix.

Per què costa tant sortir d’aquests clixés? Anem reproduint l’androcentrisme dels mites grecs?

Sí, i és culpa nostra, de les dones, també. Esclar que la religió cristiana ha fet molt de mal, no ho oblidem. A sobre dels mites que al llarg dels segles portem al damunt, hi sumem segles de religió cristiana. Des de molt petites ens ho han inculcat. Sense adonar-te’n, agafes el rol que t’havien dit que era el teu. Ho trobes normal i natural. Això hauria de canviar.

Aquí hi ha l’arrel de la violència masclista d’avui dia?

Aquesta qüestió és molt complexa, hi ha molts factors. Hi ha la concepció que la parella és una propietat, i un amb la seva propietat pot fer el que vulgui... Això està molt arrelat encara.

Tu que durant 45 anys has anat coneixent promocions de nois i noies, què n’opines, d’ara?

Et diré que les darreres promocions són més masclistes. Les respostes que et donen, i els comentaris que et fan, et deixen a vegades com garratibada. I les lletres de la música que escolten, del rap, el trap, el reggaeton... quan sents el que diuen, no ho pots passar per alt. Són lletres molt dures. Jo vaig lluitar molts anys contra això! S’ha perdut consciència. Això, als anys 70, hauria estat impensable.

Què n’opines, de les estratègies per intentar aturar la violència masclista?

Jo no sé tot el que s’està fent, però el que veig és que això no s’atura, i per tant és que no s’està fent bé. Mentre se segueixi qüestionant com anaves vestida, i mentre la judicatura segueixi ancorada en temps passats... perquè malgrat que la llei avanci, qui dicta sentència és un jutge.

El GRÈC, grup de recerca Gènere, Raça, Ètnia i Classe, va ser una iniciativa pionera quan un grup de professores el vau crear al curs 1989-1990. Amb quines traves o ajudes us vau trobar?

Érem un grup de dones i un home. Totes treballàvem en qüestions de gènere. Vam començar a fer xerrades, que després van ser crèdits de lliure elecció. L’Aula Magna se’ns quedava sempre petita. Teníem gent de Lletres, de Química, de Medicina... Poc a poc ho vam anar convertint en un grup de recerca, que després es va incorporar a l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere de Barcelona. Facilitats no en vam tenir gaires. Era allò de «són coses de dones». El GRÈC era voluntariat, que diria jo. Era «de més a més», a banda de tot el que havies de fer. Feies una assignatura optativa ‘gratia et amore’. Fer un Observatori de la Igualtat, que el vaig començar jo quan estava de vicerectora, també va costar.

Sobre la qüestió del gènere, han quedat superats alguns plantejaments de llavors, després de l’explosió del debat i reivindicació d’avui sobre els gèneres?

Ha evolucionat tot molt, en molts aspectes. S’ha anat parlant molt i, per tant, han sorgit noves teories, noves ideologies. Dintre del món del feminisme hi ha moltes branques. Ens hauríem de trobar totes les feministes, fer una posada en comú i centrar-nos. Jo me n’alegro molt que hagi sorgit el moviment LGTBIQ+. Abans hi havia algun d’aquests col·lectius que estaven amagats. Tot ha d’evolucionar més encara.

L’energia que desprenia la Universitat d’aquella època, i que es reflecteix en el llibre dedicat a la teva trajectòria ‘Entre Asclepi i les muses. Un homenatge a Joana Zaragoza ’, existeix avui a la URV i entre els companys?

Érem molt joves i era una facultat molt jove. Quan jo vaig pujar al rectorat, era el segon rector que tenia la URV. El primer va ser el Joan Martí; el segon, el Lluís Arola. Érem un equip que ens enteníem molt bé. I també hi havia més diners. La Universitat d’Estiu que vam muntar va ser espectacular, amb gent molt bona i per tot el territori. Després ha desaparegut.

Ets cronista de la URV, on has estat vicedegana, degana i vicerectora.

Menys de conserge, ho he fet tot, a la URV.

Què en penses, de l’evolució de la URV? S’ha mercantilitzat?

Sí, sense dubte. S’arriba a parlar dels alumnes com dels clients. S’ha mercantilitzat molt. Anem per objectius, barems... el nombre d’alumnes decideix si es fa o no una assignatura... coses absurdes.

Si compares això que dius amb l’època de la Facultat de Lletres a la plaça Imperial Tarraco...

Res a veure.

Pot fer perdre la il·lusió?

Jo vaig venir de la UB, on feia classe. Aquí estava tot per fer, i ho podíem fer tot. Hi havia molt d’engrescament. No teníem diners. Portàvem els llibres de casa, perquè no teníem llibres a la biblioteca. Era un caos, però un caos enriquidor.

Com era?

Féiem assemblees i decidíem. Me’n recordo que la gent que veníem de fora teníem unes dietes de desplaçament. Un bon dia es va decidir en assemblea que s’havia acabat això de les dietes i que els diners de les dietes serien per comprar llibres per a la biblioteca. I així va ser. Era fantàstic. Després la URV es va fer gran, gran, gran, i començà a haver-hi massa burocràcia, molta política –perquè a la Universitat també hi ha molta política–, i, esclar, les coses canvien. La gent que entra ara, no, però els que ho vam viure llavors, jo crec que sí que vam perdre il·lusions pel camí.

El Bar de l’antiga Facultat de Lletres a la Imperial Tarraco, que tan bé retrates al teu llibre ‘Incunable(s) 1971-1991. La represa dels estudis universitaris’, és un espai mític?

Sí. Al Bar s’hi feien classes, hi havia discussions... es feia tot, allà. Hi anaves amb alumnes a fer el cafè, o amb companys d’altres departaments. Tot es feia en aquell Bar.

Tanques els ulls i t’hi trobes?

Si, i tant! I anàvem també a l’Alhambra.

L’atmosfera que es creava allà, si l’haguessis de definir amb una paraula, quina seria?

No t’ho sabria dir amb una paraula, perquè per a mi el Bar era la Facultat. Igual que vaig fer un llibre sobre el col·legi del Sagrat Cor, amb els meus records [‘Educar en femení. El Col·legi del Sagrat Cor de Tarragona (1917-1964)’], després vaig fer el de la Facultat. És que va ser tot un moment molt engrescador.

Com veus el patrimoni de Tarragona?

A Tarragona tenim un gran patrimoni, fet malbé. Així és com el veig jo. Han deixat que es fessin malbé moltes coses. Va costar molt aconseguir, l’any 2000, la declaració de Patrimoni de la Humanitat. Ara, si algú vol anar a veure el Pont del Diable, no sap per on hi ha d’anar. No hi ha una bona senyalització, no s’han fet bones restauracions, no s’ha tingut cura. El Museu Arqueològic... ni que fessin la Sagrada Família! Jo allà havia vist utillatge mèdic, quan jo preparava la meva tesi doctoral. Després ja no el vaig veure més. On ha anat a parar? Ja no es pot veure. Jo me n’havia fet un tip, de portar els alumnes a la Necròpolis. Un dia ja no s’hi va poder anar més, i encara no s’hi pot anar. Aquí no hem tingut mai un call com el de Girona, però sí que teníem un call petit, i està tot fet una porqueria. I tot el que va passar amb les restes del Parc Central. I la destrossa de l’escut de Minerva. I seguiríem, i seguiríem... Aquí falla alguna cosa.

Quin és el teu espai preferit de Tarragona?

La platja de la Savinosa. Les roques aquelles que baixen de l’Arrabassada, que van de l’Arrabassada cap a la Savinosa, allò ho trobo molt bonic. I l’altre espai que m’agrada molt, i on anava de joveneta a llegir però que ara fa pagar per entrar, és el claustre de la Catedral.

Quina és la teva màxima grega preferida?

«Tot en la justa mesura».

Te l’apliques?

No. Ha, ha, ha. Ho intento, però no. Després hi ha aquella de «Coneix-te tu mateix», que aquesta sí. Més val conèixer-te a tu mateix, sí.

Diries que ho has aconseguit?

Sí.

Gràcies als anys?

Gràcies als anys, sí, i a la relació amb els altres, sobretot amb els fills i la parella, que són els que més t’ajuden a conèixer-te.