Del fang al ritual: l’origen del càntir i la seva simbologia

El càntir és molt més que un objecte quotidià: és un símbol que connecta allò material amb allò sagrat. D’aparença senzilla, aquest recipient de fang guarda segles d’història, cultura, i significat. En la seva relació amb Sant Magí i l’aigua miraculosa que el sant va fer brotar, el recipient es converteix en l’intermediari tangible d’un miracle invisible, i en protagonista silenciós d’una tradició que encara avui emociona. 

El seu origen es remunta al neolític –fa uns 5.000 anys aproximadament– i es situa a la regió de Mesopotàmia, quan les primeres societats sedentàries van començar a fabricar recipients d’argila per emmagatzemar aigua i aliments. Aquests objectes van evolucionar segons les necessitats de cada comunitat: conservar líquids, transportar-los des de fonts llunyanes o refredar l’aigua gràcies a la porositat del fang. A la península Ibèrica es van desenvolupar diverses tipologies. 

L’argila d’aigua representa un punt de trobada entre funció utilitària i saviesa popular. La tècnica de fabricació també té una dimensió cultural profunda. Es modelava amb argila local, s’assecava al sol i es coïa en forns artesanals, en molts casos sense vitrificar per permetre la transpiració de l’aigua i el seu refredament natural. El disseny responia a criteris funcionals: un coll estret per evitar vessaments, una ansa per facilitar el transport, i una base ampla que assegurava estabilitat. En l’àmbit domèstic, el selló tenia un lloc propi dins la llar. S’integrava en la vida social i simbòlica de les comunitats.

El seu paper en la recollida i repartiment de l’aigua li conferia un caràcter cerimonial, encara que també educatiu. Als pobles i ciutats, el moment d’anar a la font es convertia en un acte d’interacció social, i el càntir era el protagonista. Aquest aspecte quotidià es fon amb la figura de Sant Magí. Segons la tradició tarragonina, aquest ermità cristià va ser perseguit durant les persecucions romanes i es va refugiar en una cova prop de la Brufaganya.

Allà, en veure els seus seguidors sedejant, va fer sortir aigua miraculosament de la roca. Aquesta aigua, que encara avui es recull i distribueix cada agost durant les festes en el seu honor, és transportada en càntirs com a acte devocional i símbol de la generositat del sant. Així, l’objecte es transforma en un contenidor del diví. Des d’un punt de vista antropològic, el càntir es pot considerar una eina d’informació social i cultural. El seu estudi permet entendre els patrons d’assentament de les societats sedentàries, la distribució de recursos hídrics, la tecnologia artesanal i les creences. L’evolució del càntir a Catalunya, i a Tarragona en particular, parla d’una adaptació constant a l’entorn, als materials disponibles i als costums socials.

La seva permanència al llarg del temps, malgrat la irrupció de materials industrials i noves tecnologies, demostra la seva eficàcia funcional, però també el seu arrelament simbòlic.

Avui, encara que ha desaparegut de la majoria de llars, continua present en l’imaginari popular. Es conserva en museus i tallers artesanals com a testimoni d’una cultura que va saber transformar la necessitat en art. En el context de Sant Magí, sobreviu com a emblema de la relació del poble amb l’aigua, amb el món rural i amb allò sagrat. La seva forma humil i la seva funció essencial el converteixen en un objecte que mereix ser recordat no només com a peça de museu, sinó com a part activa d’una història que encara es celebra cada estiu als carrers de Tarragona. 

En les festes de Sant Magí, el càntir reviu un vincle ancestral entre l’ésser humà i l’aigua, entre el fang i la fe, entre el passat i el present. I en aquest gest de carregar aigua, la ciutat no només honra el seu patró, sinó també una manera d’entendre el món on allò útil i allò sagrat encara van de la mà.