Dues generacions, i més de 50 anys amb la persiana pujada de la pastisseria Santacana de Valls. Un establiment històric que formava part de les quatre o cinc pastisseries que hi havia al carrer la Cort del municipi, i a poc a poc, han anat abaixant la persiana. No hi ha hagut cap problema, el negoci no els ha deixat de funcionar, però no compten amb relleu generacional. «Les persones tenen altres interessos, els temps han canviat», així ho explica el Manel, el propietari actualment de la pastisseria, juntament amb la seva dona, la Montserrat. Tots dos van agafar el projecte que havien començat els pares de la Montserrat, i hi han estat al capdavant fins ara, el dia 1 d’abril, quan abaixaran la persiana definitivament per posar punt final a la seva vida laboral, i gaudir de no treballar.
El negoci va començar cap al 1950 quan el pare de la Montserrat va decidir engegar-lo. Durant la postguerra havia estat a Tarragona fent d’aprenent, a poc a poc va anar creixent, i això feia que tingués ganes de créixer, i guanyar un sou. Es va casar amb la mare de la Montserrat, que era de Valls, i a partir d’aquí van començar a muntar el negoci. Anys més tard la Montserrat es va posar al capdavant de la pastisseria Santacana. De fet, ella en tenia ganes, i sempre havia volgut estar al capdavant del negoci familiar. En canvi, en Manel no es va dedicar sempre a això. «Al principi ajudava de forma puntual», reconeix, i afegeix que cada cop li agradava més, fins que un dia va pensar «perquè no?». Així va ser com va deixar el seu ofici de pagès per dedicar-se a la pastisseria. Reconeix que és una feina «molt creativa, i atractiva» i això va fer que s’enganxés. Tot i això, també és conscient que és dura, perquè així com indica «es dona per suposat que mentre uns fan festa nosaltres treballem».
La falta de relleu generacional fa que el negoci no pugui continuar, tot i funcionar
En Manel comenta que «fa pena» haver d’abaixar la persiana, perquè és un negoci que segons assegura «funciona», i creu que amb els anys «s’ha guanyat un cert renom». Però comenta que «l’edat fa costa amunt, no perdona», i per tant ha arribat el moment de deixar-ho. En aquest aspecte, consideren que han canviat molt els temps. Expliquen quan va començar tot els supermercats pràcticament no existien, la gent comprava a totes les botigues dels municipis, i un cop la població va començar a anar a viure als barris dels voltants, i van anar apareixent les grans superfícies, es van decantar per aquestes últimes. Creuen que en moltes ocasions això es deu a decisions econòmiques, tot i que la qualitat no sigui exactament la mateixa. Tot i això, valoren aquests anys al capdavant de la pastisseria com a molt positius, i on a més de poder donar un servei a la ciutat també han après.
«Aquests dies hem vist que importàvem més del que ens imaginàvem», així defineix el Manel els últims dies a la pastisseria d’ençà que van anunciar que es jubilaven.
