La nova amenaça
per als rius tarragonins:
el cranc senyal

La fauna autòctona dels rius catalans –i també dels tarragonins– des de fa anys està amenaçada per un crustaci forà, que ha incrementat notòriament la seva presència, desbancant moltes espècies d’aquí. El cranc roig americà originari de l’est dels Estats Units– s’ha estès ràpidament pels rius tarragonins, tot i la lluita que es fa contra ell per l’amenaça que representa –veure el Diari del passat 16 d’agost–. Però ara una altra amenaça plana sobre la fauna del país: el cranc senyal –Pacifastacus leniusculus–. Procedent del nord-oest d’Estats Units i del sud-oest de Canadà, es va introduir a Suècia el 1959 i va ser detectar a Catalunya per primera vegada el 1980. Però fins ara la seva presència no havia estat observada als rius tarragonins. Però a mitjans de juliol fou vist en el tram mitjà del riu Brugent, entre Farena i la Riba. Ja se n’han retirat uns mil exemplars.

«Va ser un recorregut que fem pel riu per recollir mostres quan vam veure rastres», comenta al Diari Iñaki Pontón, membre de l’Associació Molí del Fort, l’entitat que té la custòdia d’aquest riu. Precisament, el primer vestigi que van trobar va ser un tros de pinça, a uns cinc quilòmetres molí avall. També van trobar rastres que no coincidien amb els que deixa el cranc roig.

Els membres de l’associació van alertar els agents rurals, que van aixecar acta i deixar constància dels fets. El dia que van venir ja es van veure exemplars d’aquest cranc. I més tard van registrar la troballa a l’Exocat, la base de dades de les espècies exòtiques de Catalunya. Conté informació descriptiva de les espècies exòtiques (invasores o no), un mapa de distribució a Catalunya i documentació tècnica relacionada amb les seves problemàtiques i el seu control.

L’associació ja tenia una subvenció per retirar el cranc roig americà, «però en detectar-se el senyal hem ampliat el radi d’actuació».

A partir d’aquell moment, els membres de l’associació estan fent treballs diaris amb la finalitat d’acotar la presència d’aquest cranc al llarg del riu Brugent. Per això, diàriament col·loquen uns paranys que consisteixen en unes nanses amb un tros de carn a l’interior per atreure aquest crustaci. «Estem estudiant els límits on pot arribar aquest cranc. A diferència del vermell, el senyal suporta temperatures més fredes i remunta més distància cap el curs mitjà i alt del riu», comenta el membre de l’associació.

Iñaki Pontón assenyala que els límits on actualment es troba el cranc roig americà al riu Brugent se situen entre l’aiguabarreig amb el Francolí i les parts baixes. Per la seva part, el senyal està a tocar el Molí del Fort. «Això vol dir que està amenaçant la nostra població de cranc autòcton. No creiem que estigui a la capçalera del riu, perquè l’haguéssim vist. En aquesta zona només estem detectant el cranc autòcton».

Cada dia, a les vuit del matí –i durant unes tres hores– el personal contractat o voluntaris de l’associació revisen les trampes. En tenen dotze a la zona on hi ha cranc senyal. «Estem retirant cada dia de mitjana entre 30 i 50 exemplars». El passat diumenge, qual el Diari va acompanyar l’Iñaki Pontón, sis dels paranys havien estat sabotejats, possiblement per persones que es disposaven a banyar-se. Cada trampa porta una etiqueta amb els logotips de la Generalitat de Catalunya i de la UE –la campanya de retirada de crancs es fa amb subvencions europees–, a més a més d’una explicació del que es fa, qui ho fa (Associació Molí del Fort) i també uns telèfons de contacte. En un altre tram de riu estaven les altres sis trampes intactes. En un dels paranys es van localitzar dotze exemplars, per exemple.

El membre de l’associació deixa clar que el motiu dels paranys no és per eradicar l’espècie invasora ni fer-ne un desgast, «si fos així tindríem desenes de paranys perquè hi ha milers d’exemplars. Això vol dir que fa anys que estan aquí i no ens havíem adonat, perquè estem trobant exemplars grans i també de petits. El que volem és conèixer els seus límits territorials».

Els exemplars capturats es porten fins a la seu de l’associació, on es prenen mides i són censats, per a posteriorment ser sacrificats i incinerats, segons marca la normativa de la Generalitat.

El Pla de Gestió de Contenció de la Generalitat reconeix que «no existeix cap programa de control d’aquesta espècie totalment eficient. Les nanses s’han utilitzat a d’altres països, però és un mètode selectiu que només captura exemplars grans. A Anglaterra s’ha investigat la possibilitat de l’ús de feromones per atraure als mascles a les nanses, però encara sense resultats positius».

La metodologia més eficient ja comprovada per tal de reduir l’estoc poblacional del cranc senyal i controlar la seva dispersió és combinar diferents modalitats; la captura manual, la pesca elèctrica i les nanses amb esquer. La correcta combinació d’aquestes tècniques és fonamental per aconseguir extreure la màxima quantitat d’individus de diferents sexes i edats.

Les nanses és un mètode selectiu per a capturar principalment crancs senyals adults, diu el pla, i s’ha de combinar amb pesca elèctrica i captura manual que són mètodes que permeten capturar una major quantitat de mides.

Encara que la pesca amb nanses sembla menys efectiva en termes quantitatius, és més útil, sobretot en llocs menys accessibles com poden ser zones amb més profunditat. Aquestes tècniques s’han d’utilitzar a l’estiu, que és l’època de màxima activitat de l’espècie.

A Europa, el cranc senyal fou introduït a Suècia (1959) i posteriorment a Finlàndia (1967) pel seu aprofitament piscícola, que es manté a l’actualitat. És present a 24 països europeus, però on té les poblacions més grans és a Suècia, segons el Pla de Gestió de Contenció de la Generalitat. A Espanya va ser introduït entre 1974 i 1975 a astacifactories de Guadalajara i Sòria, i el 1978 a Conca i Burgos.

Aquesta espècie té el cos relativament llis però amb un parell de crestes darrera els ulls, molt marcades. El que més destaca és la coloració de les pinces que són de color taronja per la part ventral i amb una gran taca blanca per sobre, situada al mig. És un cranc de mida gran en comparació amb el cranc autòcton. Pot arribar als 16 centímetres de longitud i fins als 100 grams de pes. Com la majoria dels crancs és una espècie omnívora: s’alimenta de restes orgàniques com plantes, peixos morts i petits invertebrats. L’època de reproducció és principalment a la tardor i les femelles poden fer postes d’uns 300 ous. Aquests eclosionen al maig de l’any següent. Poden viure fins a 20 anys.

A Catalunya es detectaren per primera vegada el 1980 a l’embassament d’Oliana i d’aquí es va estendre progressivament sobretot per les conques internes del Llobregat, Ter i Fluvià. No es té constància que fins ara s’hagués detectat a la demarcació. La via principal d’entrada són les introduccions il·legals intencionades per part de pescadors o aficionats al seu consum. Per això, quan se li pregunta a Iñaki Pontón com ha arribat al riu Brugent, té clara la resposta: «S’han alliberat intencionadament, però no sé amb quina finalitat».

Aquesta espècie de cranc és portadora de l’afanomicosi i, per tant, molt perillosa i mortal pel cranc de riu autòcton, a qui li pot transmetre la malaltia.

El cranc senyal competeix directament amb l’autòcton, perquè el primer té un comportament més territorial i agressiu. Pot exercir també un impecte molt gran sobre altres petits animals.

A Europa, el cranc senyal fou introduït a Suècia (1959) i posteriorment a Finlàndia (1967) pel seu aprofitament piscícola, que es manté a l’actualitat. És present a 24 països europeus, però on té les poblacions més grans és a Suècia, segons el Pla de Gestió de Contenció de la Generalitat. A Espanya va ser introduït entre 1974 i 1975 a astacifactories de Guadalajara i Sòria, i el 1978 a Conca i Burgos.

Aquesta espècie té el cos relativament llis però amb un parell de crestes darrera els ulls, molt marcades. El que més destaca és la coloració de les pinces que són de color taronja per la part ventral i amb una gran taca blanca per sobre, situada al mig. És un cranc de mida gran en comparació amb el cranc autòcton. Pot arribar als 16 centímetres de longitud i fins als 100 grams de pes. Com la majoria dels crancs és una espècie omnívora: s’alimenta de restes orgàniques com plantes, peixos morts i petits invertebrats. L’època de reproducció és principalment a la tardor i les femelles poden fer postes d’uns 300 ous. Aquests eclosionen al maig de l’any següent. Poden viure fins a 20 anys.

A Catalunya es detectaren per primera vegada el 1980 a l’embassament d’Oliana i d’aquí es va estendre progressivament sobretot per les conques internes del Llobregat, Ter i Fluvià. No es té constància que fins ara s’hagués detectat a la demarcació. La via principal d’entrada són les introduccions il·legals intencionades per part de pescadors o aficionats al seu consum. Per això, quan se li pregunta a Iñaki Pontón com ha arribat al riu Brugent, té clara la resposta: «S’han alliberat intencionadament, però no sé amb quina finalitat».

Aquesta espècie de cranc és portadora de l’afanomicosi i, per tant, molt perillosa i mortal pel cranc de riu autòcton, a qui li pot transmetre la malaltia.