Santa Oliva és un municipi petit del Baix Penedès que amaga entre els carrers i places moltes històries.
De fet, hi ha racons que expliquen com havia estat la vida en uns altres temps, i això, precisament, és el que han volgut reivindicar els membres del Club de Lectura amb la Ruta Literària teatralitzada d’enguany.
En la tercera edició d’aquesta activitat abans d’encetar la Festa Major, els participants van mostrar la història de sis indrets singulars del municipi. La principal característica de tots ells és que amb el pas dels anys o bé per altres qüestions del temps, han acabat desapareixent del mapa.
D’on mai han pogut marxar ha estat de les memòries de molts veïns i veïnes, que han ajudat al Club de Lectura a definir millor el passat i les anècdotes d’aquests racons.
Una cinquantena de persones van vestir-se d’època per representar petites escenes teatrals als llocs, on prèviament algun veí col·laborador repassava la història.
La primera parada de la ruta va ser l’abeurador, on es paraven els carros amb animals quan anaven cap a la vinya.
També aprofitaven l’aigua, que venia de la font de la plaça, els dos ramats que hi havia hagut. El 1930 l'Ajuntament el va donar en propietat a la comunitat de regants, i el 1973 va ser destruït amb la reforma del carrer.
Amb el so de les gralles i el timbal dels Grallers de Santa Oliva, el públic es va desplaçar cap al segon indret: la presó. És curiós que un poble com Santa Oliva tingués presó, assegurava l’Albert Domènech, encarregat d’explicar aquest racó desaparegut. «Era la segona presó del poble. Data del 1850 i tenia uns sis metres quadrats de superfície. Estava inserida als baixos de la casa del boter».
Dalt del calabós, els de Cal Boter cuinaven, menjaven i dormien. Tenir una presó sota els peus no els amoïnava massa, i és que, com afirmava Domènech, només hi ha documentats dos casos al municipi. Una dona que l'any 1902 va estar tancada sis dies, i un home que en va estar 15 el 1923.
«En ser persones del nostre municipi, sí que va causar safareig i rebombori», manifestava Domènech, qui també apuntava que en els últims anys, a causa de la poca activitat, la presó acollia rodamons que anaven a passar la nit.
Un passat per entendre el present
Igual que la presó, un altre indret que va desaparèixer per complet és La Fassina, una fàbrica per destil·lar alcohol on es feia aiguardent a partir de la rapa del raïm. L’encarregat d’explicar aquesta història va ser Pere Màrtir Benach, fill d’un treballador de la fàbrica.
Benach comentava que els pagesos trascolaven el vi del cup que posaven en botes al celler perquè reposés i acabés de fermentar. El residu que quedava dins el cup era la brisa i això és el que portaven a La Fassina per a començar el procés de destil·lació.
La Fassina va funcionar des de l’any 1910 fins als anys setanta aproximadament. On estava ubicada la fàbrica ara hi ha un parc infantil, en una plaça que va adoptar el mateix nom.
Dos dels últims racons del poble en conèixer van ser cafès històrics que avui dia tampoc existeixen: cal Morles i cal Fuster. Ambdós locals van tenir rivalitats per motius polítics, un era del bàndol de dretes i l’altre d’esquerres. Quan amb prou feines eren 600 habitants, les dues societats competien per veure qui portava la millor orquestra per Festa Major.
Davant de ca l’Ulari, el públic també va gaudir d’una demostració en directe del treball manual per tallar estaques de vinya. La tècnica es va utilitzar sobretot després de la fil·loxera, quan van desaparèixer totes les vinyes. Es van començar a plantar ceps bords, dels quals es tallaven les estaques a mida.
Durant la tarda, els racons oblidats de Santa Oliva ho van deixar de ser. Els veïns i veïnes poden afirmar que ara no només recorden aquests indrets, sinó que també els van reviure per uns instants durant la Ruta Literària.
