Cada vegada és més difícil trobar en l’actualitat persones que es dediquin als oficis tradicionals. Ferreries, fusteries, sastreries o sabateries, establiments que abans omplien els carrers dels pobles i ciutats, ara han desaparegut quasi per complet. A Valls, avui dia, es poden comptar amb els dits d’una sola mà les sabateries amb taller de reparació de calçat. De fet, només en perviu un de sol a la capital de l’Alt Camp: Calçats Samper.
Enric Samper va arribar de Granada amb 10 anys i als 11 va començar a aprendre l’ofici de sabater. «Sortia a dos quarts d’una de la classe i fins a dos quarts de dues estava a la sabateria. A la tarda hi tornava i així diàriament». Ara, amb 59 anys, en fa 48 que és sabater i 32 que porta el negoci pel seu propi compte.
«Com que fa tants anys que arreglo sabates, he après a fer tot», afirma. Amb tot, remarca que tot i haver après l’ofici, cada dia s’ha de superar. «N’has de tenir moltes ganes. Jo crec que cada dia s’aprenen coses i un mateix s’ha d’anar superant».
Com en tots els treballs manuals, els avenços tecnològics han facilitat en certa manera l’agilitat de la feina. «Abans era més dificultós perquè les soles de les sabates les havies de picar amb un martell. Ara tens una premsa que amb un botó t’ho fa tot de cop, guanyes molt més temps», assegura.
Tot i haver passat per quatre locals diferents, el negoci de l’Enric sempre ha estat situat al mateix lloc: el carrer del Forn Nou de Valls. Recorda fins i tot els números dels establiments anteriors: el número 31, el 17 i el 21. Ara, el número 22, és el seu destí definitiu. «Aquest local m’havia agradat sempre. Em vaig arriscar i me’l vaig comprar. Aquest ja és per sempre».
Com si es tractés d’un amulet de la sort, l’Enric no s’ha mogut de carrer des de l’any 1974, ni tan sols per anar a algun local proper. «Si porto gairebé 50 anys al mateix carrer, on he d’anar jo? La gent em coneix i ja venen directament aquí», apunta.
Una feina en declivi
L’ofici de sabater, tenint en compte la part de reparació de calçat, ha anat minvant amb els anys. Segons Samper, només a Valls hi havia hagut fins a vuit sabaters més l’any 1975.
En aquells temps, hi havia molta feina perquè tothom portava el seu calçat a reparar. «Tot era més artesanal, les sabates eren més bones i s’arreglaven més. Ara la majoria de les sabates són dolentes i la gent no les arregla si no val la pena».
Calçats Samper és l’únic taller de reparació que queda en actiu a la ciutat. L’Enric explica com han vingut persones a obrir tallers a Valls, però han durat molt poc temps perquè «no hi ha feina per a tothom». Amb fermesa, manifesta que el negoci s’aguanta gràcies a les seves clientes.
«Normalment, el 80% de la clientela són dones. Gràcies a elles hi ha el taller. Aquesta és la veritat», diu somrient. D’altra banda, també hi van molts joves per arreglar botes d’anar en moto o peus de gat per fer escalada. També li han encomanat encàrrecs més artesanals com elaborar les sandàlies romanes dels Armats de Montblanc o fer sandàlies egípcies per a obres de teatre a Tarragona.
De fet, com a curiositat, l’Enric rememora amb entusiasme el dia que li van demanar fer unes sandàlies per al Nàsticus, la mascota del Club Gimnàstic de Tarragona. «Quan el Nàstic va pujar a primera divisió, em van encarregar fer les sandàlies de la mascota, però segur que ara les deuen tenir destrossades... Amb la feinada que vaig tenir», diu rient.
Remar a contracorrent
Les coses no li van gens malament. Sobretot, perquè s’ha sabut adaptar als canvis més forts. «Amb la crisi, la gent el que feia era baixar la qualitat dels seus productes. En canvi, nosaltres sempre l’hem mantinguda. Gràcies a això seguim tenint una clientela fidel».
Segons ell, el principal secret és centrar-se en allò que els altres no tenen. «T’has d’especialitzar en coses que no tinguin les grans superfícies que rebenten preus i tenen sabates simples. Si fas el que fa tothom, no val la pena», subratlla. És per això que, a banda de vendre i reparar sabates i altres tipus de calçat, també arregla tota mena de complements com maletes, bosses o caçadores.
A pesar d’això, lamenta que no podria sobreviure només del taller de reparació.«Si fos viure solament del taller quasi que no viuries. Hi ha tres o quatre mesos a l’any que afluixa molt la feina. Per això l’has de complementar amb diverses coses més. Si no, desapareixeràs». I afegeix que sobretot «l’ofici de sabater no perdurarà perquè ara les sabates es compren i es llencen».
L’era del consumisme
La tendència en l’actualitat és canviar de calçat tot sovint, sense tenir en compte les repercussions per la salut. Comprar qualsevol sabata i canviar-la cada cert temps per variar. «La gent ha començat a gastar molta sabata dolenta i no s’adonen que el plàstic fa que els peus suïn moltíssim, entre altres coses», assenyala Samper.
És per això, que l’Enric predica amb la filosofia d’esperar i fer una inversió en unes bones sabates. «Val més que s’esperin una mica i estalviïn els diners que els falten per arribar a comprar-se una bona sabata. Guanyaran en qualitat, salut per als peus i durabilitat. Semblarà que no portin sabates del bé que caminaran».
La seva passió i convicció semblen camuflar aquesta davallada de l’ofici. Amb tot, la seva vocació va més enllà d’arreglar calçat. El tracte simpàtic i amable amb la clientela, l’esperit de superació i les ganes de seguir endavant són només alguns dels atributs que el caracteritzen. Tot i que espera no deixar de treballar mai, després d’haver-se jubilat, l’Enric veu com possiblement el taller no pugui continuar oferint els serveis.
La manca de relleu generacional i les condicions del model ‘gastar i llençar’ no afavoreixen la seva situació. Però encara no vol pensar en el futur, ni en deixar de fer el que més li agrada: reparar sabates per deixar-les com noves. Mentrestant, Valls podrà continuar admirant el taller de l’Enric a través de l’aparador, per no perdre de vista un passat que, a contracorrent, ell continua mantenint més viu que mai.
Els treballs manuals cada vegada són més residuals en un món que va més de pressa i que ho vol tot per abans-d’ahir. L’artesania i tots els oficis que s’aixopluguen sota el seu paraigua estan en perill de desaparèixer des de ja fa molt de temps.
La conjuntura és deguda a diversos factors. La falta de relleu en les noves generacions es podria considerar com un dels fonamentals. Amb tot, la pressió de la indústria i la producció massiva d’articles han afectat greument aquests gremis. Fenòmens com l’obsolescència programada o la ‘fast fashion’ han fet que haguem de renovar els objectes constantment, sense pensar a donar-los una segona oportunitat. I la reparació de calçat n’és un molt bon exemple.