- Com es va introduir en el món de la dansa?
- Bàsicament, vaig seguir els passos que la meva germana gran, Neus Borràs, anava fent. Em semblava espectacular fer aquells girs que sempre practicava a casa i posar-me aquelles sabatilles de ballet i els tutús. En recordo un especialment de color vermell que tenia a l’armari i que m’apassionava!
- Quan va decidir que
volia dedicar-s’hi
professionalment?
- Vaig tenir una reunió sorpresa amb les meves professores del Centre de Lectura i la Teresa Aguadé, la directora del centre, va ser la que em va proposar anar a l’Institut del Teatre. En aquell moment ho vaig veure molt lluny, però al cap d’uns dies de donar-li voltes, sabia que allò era realment el que volia continuar fent, i vaig saber que m’hi voldria dedicar, que aquesta seria la meva professió.
- I ara ha arribat a ser finalista del Certamen Coreográfico Mujer Contemporánea, de renom internacional...
- El fet d’estar a la final junt amb dues ballarines més, havent-s’hi presentat un total de 52 propostes, de les quals 40 van ser acceptades dins d’Europa, és tot un orgull per a mi. També és un pont que em servirà per a poder establir molts contactes, a través de competicions, festivals...
- A més, amb una coreografia pròpia, oi?
- Sí, a part de ser ballarina també sóc coreògrafa com molts altres ballarins. El món coreogràfic el trobo infinit, ple de possibilitats i d’idees inacabables on tots i cadascun dels que creen, es fan la seva pròpia història o parteixen d’un sentiment o un tema.
- I a vostè, què li agrada expressar amb la dansa?
- Tan simple com el que tinc a dins. Moltes vegades es cau en el clixé de no entendre res sobre la dansa contemporània, però cal imaginar-te i interpretar el que el ballarí et vol intentar dir.
- Les danses urbanes com el hip-hop han acostat el ball als més joves. Es troba en un bon moment?
- Si ens centrem en Espanya o Catalunya, mai seria un bon moment a causa de les retallades en cultura. No rebem cap subvenció i el públic no aposta per això. És una llàstima perquè el que mou un país és bàsicament la cultura i l’art. Però sí que és veritat que les danses més urbanes i comercials han acostat la dansa als joves i en necessitem més perquè la cultura és bona per la salut.
- Volta per tot el món però sempre que pot balla a casa?
- Ballar en un escenari a Reus ho és tot per a mi. Estic envoltada de la gent que més estimo i que sempre m’ha donat suport i a estones et deixa sense alè i amb aquella punxadeta entre nervis i emoció per a tornar-hi a ballar.
- Què porta entre mans, ara?
- Estaré involucrada en una pel·lícula de dansa per la Eironeia Produccions, a Banyoles, que es basarà en els camps de concentració nazi. També estic començant una nova peça amb la canària Carmen Macias, tenint una nova prémière per la Jorge Crecis SQx a Londres, d’un nou solo que s’estrenarà mundialment...
- Fins quan es veu ballant?
- El teu cos és el més savi i tu el coneixes millor que ningú. Així que quan ell digui prou serà el moment de deixar-ho. Però no tinc cap mena de topall. I de fet, un ballarí no para mai de ballar ni quan es fa gran. Et diré que fins i tot balles quan dorms.
- Com es va introduir en el món de la dansa? - Bàsicament, vaig seguir els passos que la meva germana gran, Neus Borràs, anava fent. Em semblava espectacular fer aquells girs que sempre practicava a casa i posar-me aquelles sabatilles de ballet i els tutús. En recordo un especialment de color vermell que tenia a l’armari i que m’apassionava!
- Quan va decidir que volia dedicar-s’hi professionalment?
- Vaig tenir una reunió sorpresa amb les meves professores del Centre de Lectura i la Teresa Aguadé, la directora del centre, va ser la que em va proposar anar a l’Institut del Teatre. En aquell moment ho vaig veure molt lluny, però al cap d’uns dies de donar-li voltes, sabia que allò era realment el que volia continuar fent, i vaig saber que m’hi voldria dedicar, que aquesta seria la meva professió.
- I ara ha arribat a ser finalista del Certamen Coreográfico Mujer Contemporánea, de renom internacional...
- El fet d’estar a la final junt amb dues ballarines més, havent-s’hi presentat un total de 52 propostes, de les quals 40 van ser acceptades dins d’Europa, és tot un orgull per a mi. També és un pont que em servirà per a poder establir molts contactes, a través de competicions, festivals...
- A més, amb una coreografia pròpia, oi?
- Sí, a part de ser ballarina també sóc coreògrafa com molts altres ballarins. El món coreogràfic el trobo infinit, ple de possibilitats i d’idees inacabables on tots i cadascun dels que creen, es fan la seva pròpia història o parteixen d’un sentiment o un tema.
- I a vostè, què li agrada expressar amb la dansa?
- Tan simple com el que tinc a dins. Moltes vegades es cau en el clixé de no entendre res sobre la dansa contemporània, però cal imaginar-te i interpretar el que el ballarí et vol intentar dir.
- Les danses urbanes com el hip-hop han acostat el ball als més joves. Es troba en un bon moment?
- Si ens centrem en Espanya o Catalunya, mai seria un bon moment a causa de les retallades en cultura. No rebem cap subvenció i el públic no aposta per això. És una llàstima perquè el que mou un país és bàsicament la cultura i l’art. Però sí que és veritat que les danses més urbanes i comercials han acostat la dansa als joves i en necessitem més perquè la cultura és bona per la salut.
- Volta per tot el món però sempre que pot balla a casa?
- Ballar en un escenari a Reus ho és tot per a mi. Estic envoltada de la gent que més estimo i que sempre m’ha donat suport i a estones et deixa sense alè i amb aquella punxadeta entre nervis i emoció per a tornar-hi a ballar.
- Què porta entre mans, ara?
- Estaré involucrada en una pel·lícula de dansa per la Eironeia Produccions, a Banyoles, que es basarà en els camps de concentració nazi. També estic començant una nova peça amb la canària Carmen Macias, tenint una nova prémière per la Jorge Crecis SQx a Londres, d’un nou solo que s’estrenarà mundialment...
- Fins quan es veu ballant?
- El teu cos és el més savi i tu el coneixes millor que ningú. Així que quan ell digui prou serà el moment de deixar-ho. Però no tinc cap mena de topall. I de fet, un ballarí no para mai de ballar ni quan es fa gran. Et diré que fins i tot balles quan dorms.