-Com recorda els seus inicis en la fotografia?
-Fa quatre anys vaig fer un curs de formació sobre la fotografia, un camp que sempre m’ha apassionat, però volia aprendre més. A partir d’aquí, em vaig unir a l’Agrupació Fotogràfica de Cambrils, que ha estat un pilar per a la meva creació.
-Què busca amb les seves fotos?
-Bàsicament, deixar testimoni, plasmar realitats amb la meva càmera.
-La majoria de les imatges que conformen la seva darrera mostra són en blanc i negre. Per què?
-M’agraden més, encara que en un primer moment les imatges les capturo en color. Després les passo a blanc i negre perquè diuen més. En el món de les tradicions, considero que transmeten més sense color.
-On posa el límit de l’ús de la postedició?
-A les meves fotografies, no acostumo a retocar gaire els aspectes tècnics. Com a molt, regulo el contrast i la llum, però res més. Respecto que hi hagi fotògrafs que sí que l’utilitzin, però aquest no és el meu estil.
-Quina va ser la imatge de la mostra ‘Cambrils, tradicions i racons’ que li va costar més aconseguir?
-Concretament, van ser dues: la de les dones que feien palmes per Setmana Santa i la de les remendadores que arreglaven les xarxes dels pescadors. Són activitats que cada cop costa més veure, fins i tot a Cambrils. El relleu generacional és molt complicat.
-Què li aporta fotogràficament Cambrils?
-És un lloc inspirador. Són pocs els dies que no passegi pel nucli antic sense retratar-ne algun racó. No tinc predilecció per la vila o la platja, trobo que tots dos espais són molt fotogènics en tots els sentits.
-A l’hora de fer una fotografia, és més instintiva o té més cura de la tècnica?
-L’instint em guia quan tinc la càmera a les mans. Em fixo en els petits detalls, en les mirades, en els gestos de la gent. La meva experiència dins l’Agrupació Fotogràfica, però, m’ha ajudat moltíssim a millorar els aspectes més tècnics. He trobat molt de suport de companys, sobretot a l’hora de preparar l’exposició.
-Quant de temps ha invertit en la preparació de la mostra?
-Per completar la trentena d’imatges que conformen tota l’exposició, diria que vaig tardar un any i mig, ja que havia de ser pacient. Les festes populars es van realitzant durant tot l’any, de manera que això ha condicionat l’evolució de l’exposició. La part més complicada, però, va ser el procés de tria de totes les imatges definitives.
-Què representa aquesta exposició per a la seva carrera?
-Ha estat una porta oberta. Molta gent sabia que fotografiava, però molts han quedat sorpresos de la qualitat de les imatges. Això em dóna molta satisfacció i no deixa de ser un primer pas per donar-me a conèixer en aquest món professional, que actualment està patint.
-Veu possible dedicar-se a la fotografia de forma professional ara mateix?
-És molt complicat. Sobretot ara que tothom es creu fotògraf perquè es pot comprar una càmera ‘bona’. Les ofertes massa econòmiques que hi ha ara mateix al mercat tampoc no ajuden. Falta més valoració de la societat envers la feina del fotògraf.