Antoni Maria Claret, clergue, bisbe, comunicador: El meu amic, el meu sant

Sí, sí, sí, jo soc de felicitar el sant i polir-me els prejudicis políticament correctes, que resulta que abans eren conservadors i ara els han nacionalitzat els nominalment progressistes.

Avui és sant Antoni Maria Claret, nat a Sallent el 1807 i mort a l’abadia de Fontfreda tal dia com avui de 1870. Pius XII el va canonitzar el mateix dia de 1950, valorant la seva lluita contra l’esclavitud quan era arquebisbe a Santiago de Cuba, la seva tasca a peu de teler, al Bages tèxtil, l’evangelització interior i a les Amèriques, la fundació de la congregació del Cor de Maria, els claretians, i sobretot la seva enorme tasca de comunicador oral i escrit de la causa de la fe. Pocs han publicat tant com va publicar el pare Claret, i en aquest sentit de vil corporativisme, m’agrada portar el seu nom, que en ser tan llarg no cap a la majoria de registres informàtics i en portar el «Maria» fa que se’m feminitzi com si milités a la CUP.

El pare em va posar Antoni Maria Claret perquè treballava d’escrivent en una fàbrica de filatures i teixits, que tenia els telers a prop de Sallent, i el sant era el patró del gremi. Però també perquè el pare venia de la guerra i la repressió, de la imposició de l’«idioma del imperio» manu militari, i volia un nom català per una qüestió de principis. Ell em va ensenyar a llegir i escriure amb la seva gramàtica de Pompeu Fabra (l’edició de 1933), amb la qual havia estudiat, i la conservo estimant-la.

Dec ser dels primers batejats amb el nou sant, i dels primers que reivindicaven amb propietat dir-se «Antoni» i no «Antonio», i si m’atipaven «Claret», permetent-me des de la més tendra infància explicar que si jo no podia ser català perquè estava prohibit, el meu sant sí que ho era avalat per un concordat entre Franco i la Santa Seu. El franquisme però va estalonar onomàsticament fins quan em pensava que ja s’havia acabat, i en anar al registre per catalanitzar oficialment el nom, encara van tocar allò que no sona: no em vaig poder inscriure com a «Antoni Maria Claret Batista i Viladrich», sinó com a «Antoni Maria Claret Batista y Viladrich», «porque la ley solo confiere al nombre».

La relació entre el meu sant i jo és fluida, convivim tant que pidolar-li alguna cosa en forma d’oració em surt d’esma, i el puc mirar ben originalment perquè a casa tenim un gravat amb la seva signatura original, que es va reproduir arran de la canonització... Que em va explicar fil per randa el que aleshores era ambaixador d’Espanya a la Santa Seu, el gran, grandíssim, Joaquín Ruiz Giménez, fundador de Cuadernos para el Diálogo, una de les principals finestres que van ventilar la contaminació periodisticoambiental de la dictadura.

Don Joaquín, advocat de tants presos polítics, va deixar de banda l’entrevista que li estava fent quan va saber com em deia i em va explicar coses del pare Claret que ni a casa sabien. Una de ben curiosa és que un dels miracles preceptius per assolir jurídicament la beatificació és acreditar algun miracle; doncs resulta que Antoni Maria Claret es va salvar d’un atemptat que li van perpetrar mentre predicava a la parròquia de Torredembarra, on jo vaig exercir d’organista estival durant vint-i-cinc anys! «Els camins del Senyor són inescrutables».

Un cant a la vida

El dia del meu sant de l’any passat, el vaig passar a l’hospital, i me’n vaig sortir gràcies a la medicina del potentíssim equip de Santa Tecla i al concurs del pare Claret, amb el qual naturalment vaig tenir una conversa telemàtica abans d’entrar al quiròfan. Associo ara, doncs, el meu sant a un cant a la vida i consegüentment, encara el celebro més. Al marc incomparable de la planta amb vistes a la Rambla Vella, vaig llegir una antiga biografia del meu amic el meu sant, que em va ajudar a completar la idea que ja en tenia.

Estaré molt honorat de rebre les immerescudes felicitacions 
-si pot ser amb «per molts anys» encara millor- que considerin oportunes, una de les generositats pròpies de les celebracions onomàstiques: que et feliciten sense haver fet mèrits. Gratis et amore en la seva absoluta literalitat.

Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.