Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Eve Fairbanks: «Hi ha gent que espera que Mandela ressusciti algun dia»

    La periodista nord-americana analitza a ‘Els hereus’ el present de Sud-àfrica través de tres personatges reals, fills de l’apartheid

    02 diciembre 2023 20:50 | Actualizado a 03 diciembre 2023 07:00
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Eve Fairbanks repassa la història de Sud-àfrica a través de tres personatges reals que li permeten explorar un ventall de qüestions relacionades amb la raça i les desigualtats socials en un context de postapartheid, per tal de posar el focus en tot allò «que ha passat fins ara». Tot plegat és l’argument d’un assaig amb forma de novel·la, Els hereus, publicat en català per Edicions del Periscopi, amb traducció de Ricard Gil, i en castellà per Península.

    Aquesta entrevista es va fer amb la traducció simultània de Yannick Garcia.

    Sud-àfrica quedarà per sempre més marcada per l’apartheid i per Nelson Mandela?

    Sí i és una mica estrany que el país hagi quedat marcat per aquesta història tan fosca de la segregació territorial, població blanca i negra que sovint viuen encara en barris diferents, en circumstàncies molt diferents. Així i tot, la història de Sud-àfrica també té aquesta cara tan bonica, aquest personatge com Mandela, tan lluminós, que va introduir les idees del perdó i va incorporar l’opressor amb l’oprimit en una única comunitat política.

    Però vostè explica que, sobretot, va ser una discriminació social.

    Hi havia molta desigualtat econòmica que la fi de l’apartheid no va abordar. Semblava que els problemes econòmics quedessin amagats darrere la qüestió racial i és ara que la gent comença a adonar-se realment que aquest problema sempre l’havien tingut, que era una qüestió de classe social, aquesta manera de veure els rics com més meritoris de dignitat que no pas els pobres. Fins i tot els dirigents negres sud-africans poden arribar a mostrar menyspreu pels negres més pobres i això és un prejudici de classe. És tota una nova situació per al país.

    Mandela va decebre la població negra?

    Crec que sí, però també fa de maldir. Com haurien pogut fer una cosa diferent? Hi havia coses que ell no va poder aconseguir i és per això que va decebre certa part de la població, no va poder aportar una justícia econòmica. Els sud-africans blancs eren els que tenien tots els diners i si no s’haguessin sentit acollits i segurs segurament hauria marxat molta més gent. Aleshores, el país no hauria pogut invertir. Per exemple, l’electricitat no funciona perfectament, però el nombre de famílies que hi tenen accés va passar de menys del 50% a més del 90%. Crear les connexions va implicar molts diners, que van venir dels impostos a la gent blanca.

    Com està actualment la situació?

    Les dificultats que té el país són també perquè miren aquesta època de Mandela amb nostàlgia. Hi ha gent que espera que Mandela ressusciti algun dia, però ara mateix, Sud-àfrica necessita un tipus de líder molt diferent, que sigui capaç d’abordar les qüestions econòmiques, les disparitats, la desigualtat, la manca de distribució, el sistema de benestar social per als pobres...

    Hi havia molta desigualtat econòmica que la fi de l’apartheid no va abordar. Semblava que els problemes econòmics quedessin amagats darrere la qüestió racial

    Diria que Mandela va eclipsar Steve Biko?

    Sí. El govern blanc va matar els pensadors negres més radicals i també persones com Chris Hani. Mai no es va demostrar que el va matar el govern, però sí que el va assassinar un diputat blanc i Steve Biko va ser mort per la policia blanca. Es percebien com a radicals, però no eren extremistes violents de veritat, tot i que tenien idees més d’esquerra. Pel que fa a Mandela, va assumir el lloc d’aquests altres pensadors. Ara bé, estan sent redescoberts, ara els llibres de Steve Biko són més populars entre la població més jove, s’estan llegint. A Biko potser el podríem comparar entre Luther King i Malcolm X. Ell deia: «no vulgueu ser com els blancs, estigueu orgullosos de la vostra essència negra, que els blancs mai us facin creure que ells són millor que vosaltres». És a dir, no era tan amistós com el personatge de Mandela.

    Vostè reflecteix que d’alguna manera les generacions joves volen recuperar aquella Sud-àfrica de lluita.

    Sud-àfrica no va ser capaç de preveure l’orgull que els africans van sentir per la resistència davant d’una cultura dels blancs, intentant preservar la dignitat, conservar els seus idiomes tot i la violència que sovint patien per una cultura opressiva. A les generacions nascudes lliures els costa més sentir orgull del país que és avui dia i, per tant, volen conèixer molt bé aquesta cultura de la resistència prèvia. En tot cas, és molt difícil jutjar, és molt difícil saber si els sud-africans negres ho han fet bé després que el país hagi quedat alliberat, si han fet el que calia. Per contra, els pares no volen que els joves s’aturin en aquest passat perquè hi ha casos en què se senten avergonyits, pensen que no van oposar prou resistència, va ser una humiliació no haver enderrocat el govern molt abans. Els pares no se senten orgullosos i hi ha aquesta desconnexió entre les generacions.

    L’apartheid acaba d’un dia per l’altre. Això comporta un conflicte d’identitat?

    Un dels personatges, en Christo, passa, en qüestió d’una setmana, de lluitar contra els negres a estar amb ells en un campus universitari. I em va explicar que el va sorprendre molt que els negres no l’odiessin. Ell esperava que li llançarien coses, que l’insultarien i no va passar. I això em va fer pensar que als Estats Units, fins i tot gent de l’esquerra espera que els afroamericans estiguin molt enfadats amb ells. Aquesta és la idea que tenen, fa que el món sigui més fàcil d’entendre. Amb el temps, a Sud-àfrica s’han establert tot un seguit de normes per impulsar el canvi de costums habituals, s’ha vist que era necessària una integració forçada.

    El Christo se sent buit.
    En el cas d’en Christo i de molts sud-africans blancs, la impressió que me’n vaig endur és que gairebé no hi ha cap blanc sud-africà que entengui que l’apartheid va ser cruel. És a dir, en la major part de llocs on hi ha hagut segregació i supremacia blanca, en el fons saben que la gent d’un altre color ha estat tractada amb injustícia o com si fossin una espècie diferent, però així i tot s’han dit tota la vida que si abandonaven el poder tot aquell lloc acabaria sumint-se en el caos i seria primitiu i que se’ls perseguiria i se’ls faria mal i, en certa manera, havien de conservar aquesta creença tot i que la realitat els digui el contrari. Si no s’ho continuen creient vol dir que totes les coses que han fet en el passat, les coses per les quals van lluitar eren encara més vergonyoses i no tenien absolutament cap sentit perquè en realitat les crueltats que van cometre per evitar altres crueltats, aquestes últimes no van acabar passant mai. És a dir, que s’equivocaven. Amb això no estic dient que en Christo tingui raó, però he intentat comprendre’ls psicològicament. Per què els va costar tant abandonar aquesta sensació de lluita?

    El cas de la Dipuo és diferent.
    Jo crec que ella sempre es va sentir angoixada, Sud-àfrica va ser l’últim país africà en ser alliberat del domini blanc. Ella llegia les notícies, sabia què passava a Ruanda, per exemple; va veure com a Zimbàbue se’ls va enfonsar l’economia i en altres països africans i, per tant, es preguntava si realment serien capaços com a negres de sortir-se’n com a país. Pensava que potser seria veritat el que deien els blancs sobre ells. Aleshores, tot això li generava por. I no va ser fàcil perquè la Dipuo va acabar a la presó, va tenir una vida molt difícil durant l’apartheid, però potser psicològicament era més fàcil directament resistir que no pas assumir la responsabilitat.

    $!Eve Fairbanks: «Hi ha gent que espera que Mandela ressusciti algun dia»

    Com va viure el final de la seva relació amb la Dipuo?
    Vaig escriure una versió d’aquest llibre el 2015 on no sortia ella. Però quan la seva filla, la Malaika, me la va presentar i la vaig conèixer, em vaig adonar que havia de ser la protagonista del llibre i és curiós perquè el nucli de la novel·la em va arribar al final de tot. Sempre intento estar amb les persones en companyia dels seus amics, no només d’un en un perquè així sento les coses que diu l’altra gent amb la qual ja tenen una relació. Però la Dipuo a vegades se m’enfrontava i disputava les meves pròpies interpretacions i això ho veus de tant en tant al llibre. En tot cas, intento no fer-me amiga dels entrevistats.

    Per què es va interessar per Sud-àfrica quan als Estats Units hi ha un racisme estructural?

    Quan anava a l’institut, el meu pare va viure al sud segregat i escrivia cartes als diaris oposant-se. Quan el vaig conèixer com a adult, crec que era més racista, molt més que quan era jove. És a dir, de vegades veiem supremacistes blancs i pensem que sempre han estat així. Però no sempre és cert. Fins i tot quan creus que ja tens una societat liberal, és molt fàcil que aquestes coses tirin enrere. A mi sempre em va afectar molt, em va preocupar molt.

    Tirant enrere en el temps, utilitza la figura de Locke per parlar del colonialisme com un lloc des d’on començar des de zero.
    No crec que molta gent pensi que els blancs sud-africans hagin estat motivats per cap ideal o per la il·lustració. Però ells sí que s’hi veien d’aquesta manera i durant molt de temps fins i tot a la primera meitat del segle XX em va sorprendre veure que era així. Per exemple, els lluitadors per la independència espanyola, la grega, els d’esquerra als EUA, tots tenien una bona impressió dels sud-africans blancs perquè els veien com gent que lluitava contra un imperi, l’imperi britànic, amb el dret que totes les persones poguessin governar-se elles mateixes. Això no obstant, en aquella època la seva visió de qui eren persones no incloïa la població negra, els africans negres, no se’ls veia com a persones i per a ells no era una contradicció. Ells tenien repúbliques, democràcies, es veien com persones del futur. En aquest sentit, també crec que val la pena dir que potser d’aquí a vuitanta anys la gent pensarà que nosaltres som horrorosos, quan, en canvi, ara pensem que som superprogressistes. És a dir, que tenim unes mires virtuoses, però al cap de molt poc les noves generacions s’adonen que no és així, que hem actuat de maneres molt cruels i molt egoistes.

    El llibre no és un assaig i tampoc no és una novel·la.

    Volia que tingués aquesta sensació de novel·la. Sovint la ficció trasllada una certa veritat que a vegades el periodisme estricte no és capaç de fer. En la literatura antiga no se separaven els gèneres, no era tan important, i crec que hem de trencar això una altra vegada. Aquesta idea que algú és periodista, algú altre és poeta i un tercer és novel·lista és molt perillosa.

    Comentarios
    Multimedia Diari