La Guerra Civil a Catalunya

Ja ben entrat l’any 1936, la radicalització del moviment proletari, amb contínues aturades en les activitats laborals, provocà una profunda polarització social que feu fracassar el reformisme republicà i afavorí el descontentament de l’exèrcit; l’assassinat el 13 de juliol de José Calvo Sotelo, figura clau de la dreta espanyola (en represàlia per l’assassinat previ del tinent republicà José del Castillo), donà la darrera empenta als militars que protagonitzaren l’alçament contra la República i que tingué com a principals protagonistes els generals Sanjurjo, Mola i Franco (els dos primers varen morir d’accident d’aviació, els anys 1936 i 1937 respectivament).

Aquest cop d’Estat esdevingut el 18 de juliol del 1936, no fou secundat a Barcelona, ciutat que en aquells moments ho tenia tot a punt per inaugurar l’Olimpíada Popular a l’estadi de Montjuïc (esdeveniment esportiu internacional alternatiu als Jocs Olímpics de Berlín atorgats pel COI a l’Alemanya de Hitler). L’acció valenta i decidida del moviment obrer, molts d’ells anarcosindicalistes, el dia 19 de juliol, va avortar aquest alçament que a Catalunya no va ser recolzat per tots els comandaments militars, ja que alguns d’ells es van mantenir fidels a la República, com el general Aranguren.

A l’inici, els anarquistes foren els grans dominadors dels carrers i del panorama polític

Pel fet que després del cop d’Estat, el Govern espanyol republicà va decidir dissoldre immediatament l’exèrcit (mesura no efectiva lògicament a la zona revoltada), serà la classe popular armada, els «milicians», els encarregats d’anar a lluitar contra les tropes feixistes al Front d’Aragó en forma de columnes que partien de les principals ciutats catalanes (la columna Durruti segurament fou la més recordada).

Per totes les seves accions a l’inici de la guerra, els anarquistes, foren els grans dominadors dels carrers i del panorama polític a Catalunya a través de Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), en mans de la CNT i la FAI, fet que deixava la Generalitat presidida per Companys amb una precària capacitat executiva que tampoc millorà amb la posterior desaparició del CCMA i l’entrada dels anarquistes al Govern català, malgrat la contradicció ideològica que això els suposava. Ràpidament els anarquistes imposaren la seva tan anhelada revolució social i econòmica en forma d’una societat sense classes ni explotació i amb la finalitat de fer caure el capitalisme burgès de l’època. Aquesta voluntat es materialitzà amb la col·lectivització de les fàbriques i d’altres empreses principalment de serveis; els amos perderen les propietats i els obrers en varen prendre el control tot distribuint-se les tasques segons les seves capacitats.

Cal destacar els continuats i devastadors atacs feixistes contra la població civil indefensa

Un aspecte ben diferent fou l’extrema i injustificada violència per part de grups incontrolats d’extrema esquerra, sovint afins a la FAI a través de les denominades «patrulles de control», contra part de la població a qui acusaven de còmplices dels revoltats o simplement de no revolucionaris; una violència que la Generalitat dirigida per una Esquerra Republicana de Catalunya molt afeblida en cap moment va ser capaç d’impedir i que es va cobrar 8.352 víctimes documentades (unes 2.000 d’elles, eclesiàstiques).

És molt probable que aquesta sagnant repressió a la rereguarda republicana durant els primers mesos de guerra, juntament amb les dràstiques mesures anticapitalistes imposades, van fer repensar a les democràcies occidentals posicionar-se de forma decidida a favor de la República. Tot i això, fou notable la tasca humanitària que desplegaren gent anònima, catalanistes no revolucionaris i polítics com el propi Companys per salvar persones de dretes o religioses, com el «cardenal de la pau» Vidal i Barraquer, arquebisbe de la seu primada de Tarragona, i molts d’altres.

La voluntat generalitzada de fer un front antifeixista més ampli, fort i transversal, la necessitat d’un ordre públic dins d’un marc de legalitat i la incapacitat, per part dels anarquistes, per crear cap estructura sòlida econòmica i de poder, va desencadenar una greu conflictivitat política a la rereguarda catalana que desembocà en els Fets de Maig del 1937. Durant els dies 3 i 7 d’aquest mes, s’enfrontaren violentament a la ciutat de Barcelona les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, recolzades per membres del PSUC (partit comunista de nova creació i que en aquell moment gaudia de força acceptació, ja que anteposava guanyar la guerra a fer la revolució social), i la UGT (Unió General de Treballadors), contra milicians de la CNT-FAI, i el POUM (partit liderat pel vendrellenc Andreu Nin d’ideologia marxista trotskista i antiestalinista). La victòria dels primers donà per liquidada la revolta social llibertària i el POUM pràcticament va desaparèixer. Els enfrontaments van acabar amb uns 500 morts i més de mil ferits. Posteriorment es va produir la persecució de dirigents del bàndol perdedor per part dels milicians comunistes.

A més cal destacar els continuats, indiscriminats i devastadors atacs feixistes contra la població civil indefensa a les ciutats republicanes, i amb els que també pretenien minvar la moral dels milicians al front. Algunes vegades inclús bombardejaven les famílies que fugien per camins i carreteres dels atacs a les seves poblacions (com el cas de la recordada massacre de la carretera Màlaga-Almeria). Moltes ciutats republicanes varen patir els bombardejos realitzats preferentment per l’aviació, algunes de les quals varen quedar completament destruïdes com Gernika o Alcanyís. Barcelona, primera gran capital bombardejada per l’aviació moderna, va ser atacada en 194 ocasions per l’exèrcit colpista que fou ajudat per l’Alemanya de Hitler amb la legió Condor i per la Itàlia de Mussolini mitjançant l’Aviazione Legionaria italiana (els més assidus contra la capital catalana) i que convertiren aquesta Guerra Civil en un banc de proves per a la Segona Guerra Mundial. De res serviren les queixes dels governs dels EUA, França, Anglaterra i inclús del Vaticà, que es mostraren horroritzats per aquests fets.

El 3 d’abril de 1938, les tropes nacionals van ocupar les ciutats de Lleida i Gandesa. Dos dies després de posar el peu en terra catalana, Franco va derogar l’Estatut d’Autonomia «en mala hora concedido por la República», un acte més simbòlic i propagandístic que altra cosa, ja que la Generalitat va continuar funcionant fins a la definitiva entrada dels «nacionals» a Barcelona el 26 de gener de 1939. Prèviament, el 16 de novembre de 1938, acabava la Batalla de l’Ebre, amb almenys 90.000 baixes, 60.000 en el bàndol republicà i 30.000 en el franquista; la Guerra Civil restava pràcticament sentenciada.

Unes 150.000 persones foren executades i enterrades en foses comunes

La repressió franquista a la zona nacional no va tenir cap semblança a la succeïda a la zona republicana, aquí els repressors eren les mateixes autoritats polítiques i militars (amb els escamots de la Falange com a habituals executors) i no els delinqüents o grups extremistes que actuaven totalment al marge de la llei. La neteja física de l’adversari, simplement per motius polítics i ideològics i de forma planificada, metòdica i freda, va arribar a xifres de veritable genocidi. Unes 150.000 persones foren executades i sovint enterrades en foses comunes sense que en quedés cap constància de la seva mort (cosa que fa suposar que aquesta xifra pot ser molt més alta). Les víctimes sempre foren presentades com a criminals i delinqüents, i no pas com a adversaris polítics o militars; no hi va haver mai cap interès a integrar als vençuts per no posar en perill el projecte polític totalitari. Els avantatges d’aquesta sagnant persecució eren evidents: la fidelitat absoluta dels seus i el pànic i la paràlisi per als vençuts. Aquestes paraules del general Franco, del febrer de 1937 i dirigides al tinent coronel Emilio Faldella, així ho confirmen: «En una guerra civil, és preferible una ocupación sistemática del territorio, acompañada por una limpieza necesaria, a una rápida derrota de los ejércitos enemigos que deje al país infestado de adversarios».

L’exili republicà també fou dramàtic, l’hivern del 1938-39, unes 300.000 persones van travessar la frontera amb França sota el fred, el vent, la pluja i la neu, sense queviures ni medicines; la mortalitat va ser significativa sobretot entre els més febles, els malalts i les criatures. Molts d’aquests exiliats van acabar morint també en camps de concentració europeus o en la Segona Guerra Mundial. Dels que van sobreviure, amb els anys molts van tornar, però d’altres no ho van poder fer mai i es van establir finalment en països com França, Anglaterra, Rússia, Mèxic, Veneçuela, Cuba o l’Argentina, deixant enrere el sentiment amargant de la derrota i la mort d’amics i parents. La presidència de la Generalitat fou ocupada a l’exili per Josep Irla (que dimití el 1954 per motius personals) i posteriorment per Josep Tarradellas.

Un cop acabada la guerra s’inicià una cruel repressió per part del bàndol feixista guanyador, segons diverses fonts amb el balanç de 40.000 catalans processats en consells de guerra, només entre 1939 i 1945.

Aquella repressió aconseguí pràcticament eliminar el catalanisme, les esquerres i la cultura del país. Sovint rememorem els assassinats de polítics i intel·lectuals com el del president Lluís Companys (l’únic president de govern elegit democràticament que va ser executat a Europa en tot el segle XX), el president del Barça Josep Sunyol, el parlamentari democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera, l’escriptor i periodista Carles Rahola, i de molts altres, però el cert és que el patiment de la població catalana durant la guerra i la postguerra fou tan intens i generalitzat que esdevingué un veritable assassinat de país.

Fins al darrer moment del règim franquista es mantingué la mà dura i la repressió

Fins al darrer moment del règim, es mantingué la ma dura i la repressió, com ho demostra l’afusellament de Puig Antich (març del 74) i dels membres dels grups FRAP i ETA (setembre del 75). Dues dones de la nostra terra van evocar la tristesa d’aquelles últimes penes capitals: la gornalenca Marina Rossell cantant un text de la tarragonina d’adopció Maria Aurèlia Capmany, en adaptació de la tradicional Cançó del lladre.

Jaume Benages és metge. Cap del servei d’Urologia de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla. Es va doctorar amb una tesi sobre història de la medicina i ha publicat diversos llibres com a historiador, l’últim, Cathalània. Història de Catalunya - Didàctica i contextualitzada.