El TC torna a avalar el gruix de la llei d’amnistia

El Tribunal Constitucional (TC) ha avalat de nou el gruix de la llei d'amnistia i només ha estimat una qüestió menor plantejada en la qüestió d'inconstitucionalitat del Tribunal Suprem. La sentència va en el mateix sentit que la del juny passat arran del recurs del PP i diu que cal amnistiar els no independentistes que hagin comès els mateixos actes amnistiats als independentistes. Té el vot particular de quatre magistrats. El juliol de l'any passat el Suprem va presentar la qüestió d'inconstitucionalitat en considerar que l'article 1 de la llei pot vulnerar el dret fonamental a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i prohibició de l'arbitrarietat.

La sala penal del Suprem també considerava que la llei pot vulnerar el principi d'exclusivitat jurisdiccional que la Carta Magna atorga als tribunals. El tribunal va prendre la decisió en estudiar el cas d'un condemnat per aldarulls ocorreguts a Girona l'octubre del 2019.

El Suprem, com va raonar extensament en la seva interlocutòria de plantejament, va considerar que els fets pels quals havia estat condemnat el recurrent, per un delicte de desordres públics agreujats, estan inclosos a l'article 1 de la llei, sense que hi concorri cap causa d'exclusió de l'article 2. Al mateix temps, va considerar que aquest article 1 pot vulnerar diversos articles de la Constitució com els que fan referència a la seguretat jurídica i la prohibició d'arbitrarietat, la igualtat i prohibició de discriminació o l'exclusivitat jurisdiccional, en particular per constituir una desigualtat basada en l'opinió o ideologia, prohibida per la Constitució, sense cap fonament i per tant “arbitrària” i per contravenir la “seguretat jurídica” en permetre en endavant qualsevol futura amnistia impulsada per majories suficients.

La sentència estima parcialment la qüestió d'inconstitucionalitat en el punt relatiu a l'article 1.1, seguint el criteri fixat per la sentència del mateix TC del juny passat, que va ser la primera que ha dictat el tribunal en els diversos processos existents contra l'amnistia, i la desestima en tota la resta.

En aplicació de la doctrina constitucional fixada en la sentència del juny, rebutja les al·legades vulneracions del principi d'arbitrarietat, d'igualtat i prohibició de discriminació i de seguretat jurídica. En relació amb aquest darrer principi, la sentència sí que afegeix algunes consideracions addicionals en relació amb els eventuals “efectes criminògens” o generadors de desafecció que, segons el Suprem, podien derivar-se de la llei, argumentant ara el TC que “es tracta òbviament d'aspectes no només extrajurídics sinó també purament hipotètics, l'anàlisi dels quals és aliè al judici de constitucionalitat que ara correspon". Respecte a la idoneïtat i oportunitat de la llei, el TC es remet a la sentència del juny.

Afegeix que la doctrina establerta el juny passat, i coincidint amb la fiscalia, considera que "el principi de seguretat jurídica, en la seva projecció en el pla de la legalitat penal, no significa que els ciutadans puguin i hagin de confiar, a l'empara de la Constitució, que la llei penal no canviarà, ni que no podrà ser objecte d'excepcions aplicatives o exempcions que es concretin en un tracte més benèvol, per a ells o per a altres, en atenció a eventuals circumstàncies de la persona o del fet, o del context històric, polític o social, que el legislador, en l'àmbit de la potestat legislativa i respectant altres exigències derivades de la Constitució, pugui tenir en compte en un moment determinat”.

Per contra, i seguint també el criteri fixat per la sentència del juny, estima parcialment la qüestió i, en virtut d'això, declara la inconstitucionalitat de l'article 1.1 de la llei, en apreciar que "no té una justificació objectiva i raonable quan concreta les conductes amnistiables en l'article 1.1, perquè la norma no projecta les seves conseqüències sobre la totalitat de les conductes compreses en el marc general d'aplicació que ella mateixa defineix en el seu apartat primer, és a dir, sobre els actes il·lícits realitzats en el context del conflicte que s'hagin dut a terme en oposició a la celebració de les consultes i al procés de secessió, restringint l'aplicació de l'amnistia dins aquest grup a les accions realitzades en el curs d'actuacions policials a què es refereix l'article 1.1.e de la llei i als fets connexos de l'apartat f del mateix article.

Aplicació de la llei als no independentistes

Per això, el TC conclou que l'article 1.1 conduïa d'aquesta manera a una "conseqüència manifestament desigualitària, ja que deixa fora de l'amnistia un grup de persones que, des del punt de vista de la causa i finalitat legitimadora de la llei d'amnistia, és perfectament equiparable al que resulta inclòs”, cosa que va portar a declarar que aquest precepte vulnerava l'article 14 de la Constitució i que per tant era inconstitucional. Així, afegeix que, en la mesura que aquesta inconstitucionalitat no es troba en allò que la norma estableix sinó en allò que omet, el tribunal es va abstenir de declarar la seva nul·litat, establint en el seu lloc que “les disposicions de la llei s'han d'entendre aplicables, amb les mateixes condicions, límits i requisits que les seves normes estableixen, als que van realitzar els actes amnistiables amb la finalitat d'oposar-se a la secessió o independència de Catalunya o a la celebració de les consultes".

Per arribar a aquesta conclusió, abans d'entrar a l'examen de fons de la qüestió, el ple va rebutjar els obstacles processals plantejats per l'advocat de l'Estat i pel fiscal general de l'Estat. Concretament, per aquests s'havia al·legat, d'una banda, que el Suprem no havia identificat correctament els preceptes legals qüestionats, i retreia que el plantejament exterioritzat per aquell s'ajustava més al control abstracte propi d'un recurs d'inconstitucionalitat que al d'una qüestió; d'una altra, perquè, segons el fiscal, el Suprem no havia dilucidat abans de plantejar la qüestió, els possibles dubtes sobre l'adequació de les normes internes al dret de la Unió Europea.

Les dues objeccions són rebutjades pel TC. La primera, vinculada amb els judicis d'aplicabilitat i rellevància, perquè considera que l'objecte del procediment sí que es troba perfectament identificat. La sentència recorda que els fets pels quals el recurrent va ser condemnat estan compresos a l'article 1.1.d de la llei, si bé la crítica es dirigeix també contra la llei en el seu conjunt en la mesura que aquella conducta específica constitueix una de les manifestacions d'una mesura única o general, que és en rigor la qüestionada. La segona, vinculada amb el judici d'aplicabilitat, per apreciar que els raonaments del Suprem, sense obviar les referències que es fan al dret de la Unió Europea, es construeixen amb referència exclusiva a la Constitució espanyola i a la jurisprudència del Constitucional, recordant en aquest punt la doctrina constitucional fixada al respecte en una sentència del 2012 sobre la diferent posició del jutge ordinari i la del Tribunal Constitucional pel que fa a la qüestió d'inconstitucionalitat.

Va quedar fora de l'examen del Tribunal la possible vulneració del principi d'exclusivitat jurisdiccional, que només s'al·lega subsidiàriament i sense suport argumental per la interlocutòria de plantejament.

El vot particular ha estat anunciat per Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i César Tolosa.