«El casal de barcelona fou la dinastia més llarga d’Europa»

La nissaga del Casal de Barcelona va ser de les més duradores d’Europa, i la història de Catalunya l’acredita com una de les nacions antigues i consolidades del vell continent. El doctor Jaume Benages explica tot això i força més coses al seu llibre Cathalània, el subtítol del qual determina clarament el seu caràcter: Història de Catalunya - Didàctica i contextualitzada, editat per Arola i fet conjuntament amb el Cercle Català d’Història, amb pròleg de Miquel de Crusafont i epíleg de Josep Catà. Ja és a les llibreries i a la venda on line.

El doctor Benages és el cap del servei d’urologia de la Xarxa Santa Tecla des de fa deu anys i se’l valora com un dels grans especialistes. Al costat i en paral·lel de la medicina, és un enamorat de la història, que ja va ensumar de petit en l’ambient familiar. El seu pare, Jaume Benages i Olivé, és numismàtic, col·labora en el llibre i va ser peça –en propietat lingüística– clau en la seva tesi –cum laude per la UAB– que versa sobre medicina i religió a la societat romana, amb les monedes com a fil conductor. La tradició dels metges escriptors també ens ve de lluny, la podem remuntar a Jaume Roig, al nostre Segle d’Or, i la podem fer arribar a Laureà Dalmau i Jaume Salom. En el gran context universal dels grans Conan Doyle, Txékhov i Baroja.

‘Cathalània’, al títol, és l’opció etimològica que tria?
És la primera referència documental de la paraula Catalunya, de principis del segle XII; en el llibre es poden trobar diverses teories sobre l’origen de la paraula. No sabem quina és la certa i per això en donem diverses, com la dels ibers, que és molt bonica, els «cat hel·lens», per identificació amb la cultura grega.

El fet que Catalunya fos a l’edat mitjana comtat, i l’Aragó, regne, ha estat un hàndicap de cara a l’afirmació històrica nacional?
Ha donat munició als que neguen l’existència de l’Estat català. És un problema de terminologia que s’ha de contextualitzar: Catalunya fou un principat que tenia una clara estructura de país, amb lleis i parlament i amb diversos comtats que compartien unitat política, cultural, lingüística... El comte de Barcelona era el primus inter pares, el primer entre iguals, el sobirà, que va ser rei d’Aragó a partir d’haver-se annexionat aquest territori a l’època de Ramon Berenguer IV. Heràldicament, el títol de rei d’Aragó està per damunt del de comte de Barcelona, però aquests comtes reis es van desentendre de la dinastia reial aragonesa (Ximena) i sempre es van autoafirmar com a successors del Casal de Barcelona iniciat per Guifré el Pilós: el Casal de Barcelona fou la dinastia de poder més llarga d’Europa.

Com de llarga és la nissaga catalana?
Compti de Guifré a Martí l’Humà, un munt de segles, gairebé sis-cents anys! Però és clar, això no es veu si difuminen Catalunya en l’anomenada Corona d’Aragó, cosa totalment inapropiada, ja que en aquesta Corona catalanoaragonesa hi trobarem uns països dels quals, com a mínim fins ben entrat el segle XV, Catalunya n’era el motor i principal referència del territori (a més de ser la nació amb més demografia); la llengua catalana era l’oficial en tots ells i la que s’imposà als territoris conquerits; i Barcelona com a ciutat més important, exercia de capital i conseqüentment seu de la monarquia.

Què és Espanya en aquestes coordenades?
Espanya ve d’Hispània, que en el seu origen fou un concepte purament geogràfic; Roma la va dividir en diverses àrees administratives. L’Espanya actual deriva d’aquell nom, però es tracta de l’apropiació d’aquesta terminologia per part de les monarquies d’arrel castellana que acabaran  imposant el seu poder a partir del segle XVIII. En els últims tres-cents anys, a Catalunya se li treu la seva independència política, les seves lleis i institucions, i queda integrada dintre d’aquest territori. La terminologia no ha anat a favor nostre; avui el concepte d’Espanya continua sent d’essència castellana.

Quin és el concepte que encapçala el rànquing de barbaritats que, a parer seu, es diuen sobre Catalunya?
Que Catalunya no ha estat mai res per ella mateixa i que la seva història queda inclosa com un atribut més de la gran història d’Espanya, aquesta Espanya que segons ens deia el senyor Rajoy en els seus discursos, és la nació més antiga d’Europa; per tant, si mai has estat res, per què ara vens a demanar coses? Els catalans sempre hem estat hispànics, com Portugal per exemple, però ser espanyol és una altra història.

«La conquesta de Mallorca es va gestar a Tarragona en un sopar ofert per Pere Martell al rei Jaume I»

Al seu llibre hi ha uns apunts tarragonins molt importants, com ara tot el que té a veure amb Jaume I.
En El llibre dels feits del rei en Jaume es diu que aquí a Tarragona es va fer una decisiva reunió a casa d’un navilier i potentat molt important, Pere Martell, en la qual hi havia altres nobles i comerciants, i tots ells van exposar al rei la necessitat de l’expansió de Catalunya pel Mediterrani, començant per conquerir Mallorca, per poder fer plataformes de comerç dels seus productes i garantir-ne la seguretat. L’altra qüestió és que el rei és enterrat a Poblet. Un dels pocs temples importants de Catalunya on no hi ha enterrat un comte-rei del Casal de Barcelona és a la Catedral de Tarragona, tot i que va tenir la possibilitat de tenir-hi Jaume I. Després de la desamortització, quan van fer fora els monjos de Poblet, es van identificar les restes d’aquest rei i les van dipositar a la Catedral de Tarragona, on van estar molts anys. Posteriorment es va encarregar un sepulcre a Domènech i Montaner, que havia d’anar al transsepte de la Catedral, però l’arquebisbe i el capítol van considerar que allò era horrorós i trencava l’estètica de la Catedral. 

Allò de «doctores tiene la Iglesia», a vegades falla, perquè el mausoleu és preciós!
I tant, el mausoleu és la imatge que hem triat per a la portada del llibre, fotografiat magníficament per Pep Escoda. Domènech va ser un dels grans arquitectes modernistes, va fer el Palau de la Música, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona... El 19 novembre del 1992, Jordi Pujol va inaugurar el mausoleu que va ser instal·lat definitivament a l’antic pati de la Diputació del Palau Municipal després de la reconstrucció dirigida per l’eminent artista tarragoní Eustaqui Vallés. Les restes de Jaume I havien tornat a Poblet el 1952.

Al llibre vostè gosa fins i tot de tocar el tema sempre polèmic de la catalanitat de Colom.
El llibre el signo conjuntament amb el Cercle Català d’Història, i aquest és un tema que ells dominen. L’aportació econòmica i la construcció de naus estaven en relació amb la Corona catalanoaragonesa, ell era aquí... A més a més de tot el que ja s’ha argumentat, ara hi ha unes últimes excavacions que apunten que el punt de sortida de l’expedició podia ser Pals més que Palos. Amb el tema Colom s’han donat per bones unes explicacions històriques que de tant repetir-les s’han constituït com a dogma, però ara es veu que les altres teories tenen més evidències que les que s’han donat per bones. Per tant, cal revisar-ho, és clar, però aleshores xoques contra un mur, perquè estàs alterant el que s’ha dit tota la vida.

Per acabar, una qüestió més personal. La història i la medicina es potencien, en el seu cas? Hi ha influències recíproques entre la ciència i les lletres?
La història de la medicina m’ha ajudat a entendre on som, on hem arribat a partir d’uns precedents, però la base és que a mi m’agrada la història, ja des que estudiava el BUP, i de fet vaig dubtar entre fer Història o fer Medicina... Crec que vaig encertar, perquè la medicina m’agrada i li estic agraït, però la història no l’he deixada mai, tant la història de la medicina i la numismàtica, amb l’ajut del meu pare, com la història del país, i més ara, que m’ha semblat que calia donar-hi una visió molt didàctica.