Catalunya ENTREVISTA

Joaquim Nadal: «Cal reconèixer que l’1-O no va ser un referèndum»

El perfil. El catedràtic, alcalde, parlamentari i conseller, autor d’una vintena de llibres d’història, parla del darrer que ha publicat, ‘Catalunya, mirall trencat’, on proposa solucions «per treure el país del laberint»

M. Victòria Bertran

Whatsapp
Quim Nadal va ser a Tarragona a mitjan març per presentar ‘Catalunya, mirall trencat’ (Grup62). FOTO: Pere Ferré

Quim Nadal va ser a Tarragona a mitjan març per presentar ‘Catalunya, mirall trencat’ (Grup62). FOTO: Pere Ferré

Per què va voler escriure ‘Catalunya, mirall trencat’?
Jo vaig escriure aquest llibre molt enfadat. Enfadat amb el PP, amb el PSOE i amb els partits independentistes. El PP i el PSOE tenen una gran culpa en la situació actual, però també crec que l’independentisme ha comès un error de càlcul, i que ara més que mai s’està deixant endur pel tacticisme en comptes de teixir una estratègia a mitjà i llarg termini.

Quina rebuda ha tingut?
Va sortir al novembre i ja se n’ha fet una segona edició. Em temia que rebria de totes bandes, i, en canvi, tothom hi ha trobat arguments a favor seu, tant el món independentista com l’unionista.

«Jo vaig escriure aquest llibre molt enfadat. Amb el PP, amb el PSOE i amb els independentistes, per motius diversos»

Vostè proposa que l’Estat reconegui que va ser un error la repressió policial de l’1-O, que el sobiranisme admeti que no va ser un referèndum, que s’alliberin els presos i es faci un referèndum acordat. Podríem dir que d’aquí plora la criatura, oi?
Tota la gent amb qui he parlat ho troba molt raonable. Ara, si allò que tothom troba raonable, no és possible fer-ho... On som? Jo he arribat a dir que ens caldria una segona transició. Ens caldria trobar el Tarradellas i el Suárez del segle XXI. No podríem tenir ara uns líders polítics capaços no de tensar la corda sinó d’afluixar-la?

Per què afluixar la corda si tensant-la hi ha una part que n’obté rèdit electoral? 
Crec que són totes dues parts les que es pensen que treuen rèdit de la situació. Cs i PP pensen que, en el conjunt d’Espanya, l’anticatalanisme té un mercat, i que guanyaran vots a costa, per exemple, del PSOE. L’independentisme també pensa que de l’actual situació de conflicte en pot treure un profit.

«L’independentisme ha comès un error de càlcul i ara, en comptes de teixir una estratègia a mitjà i llarg termini, és presa del tacticisme»

Estem lluny de poder posar en pràctica la seva proposta, oi?
N’estem molt lluny. Hi ha hagut algun periodista influent que ha arribat a dir que Catalunya, mirall trencat hauria de ser a les taules del Tribunal Suprem, al Consell Executiu del Govern, al Consell de Ministres, a veure si els entra al cap, però...

Complicat, quan falten pocs dies perquè comenci la campanya electoral pròpiament dita?
La política també té coses que no podem preveure. Les generals del 28-A seran un toc d’atenció que posarà tothom tocant de peus a terra, o repetirem l’escenari del 21-D i tothom seguirà fent confiança als focs d’encenalls de les crides que es fan des de no se sap on?

«El primer pas per refredar la situació seria reconèixer que l’1-O no va ser un referèndum i que, per tant, no se’n deriva cap mandat»

Ens falta tocar de peus a terra?
Estem en mans dels ressorts emocionals. Que si «el mandat de l’1-O», que si «som República»... Jo estic en contra de tot això. El primer pas per refredar la situació seria reconèixer que l’1-O no va ser un referèndum. I si no va ser un referèndum, no hi ha mandat. O no hi ha el mandat que ens diuen que hi ha. Perquè si ens llevem al matí i ens diuen que estem fent República, i al migdia ens adonem que no és veritat... el que estem fent és enganyar la gent. Hi ha una manca d’anàlisi de la realitat política i social de l’entorn en què vivim, i de com són les coses. I aquesta pèrdua de perspectiva jo crec que ens condemna a solucions que són il·lusòries. I aquesta mena de miratge ens té a tots distrets, i aquí tenim un problema.

Ho pinta com si no hi pogués haver un escenari pitjor.
Encara hi ha una situació possible a pitjor, que seria un tripartit de dretes a Espanya. Hem arribat a instaurar un tipus de política en què tot allò que no és exactament el que voldríem, és detestable i, per tant, condemnable i atacable. Crec que això va ser el que va portar Puigdemont a no estar d’acord amb la moció de censura que va liquidar Rajoy, i a desfer-se de Campuzano i Xuclà.

«No sé si la gent és prou conscient de l’amenaça que representa un tripartit de l’extrema dreta ‘feixisitzant’ i les dretes de PP i Cs»

En el món de l’independentisme, hi ha defensors de l’escenari del bloqueig i del ‘com més pitjor, millor’. Què en pensa?
Estem assistint a un espectacle que algú potser pensa que serveix per regenerar el moviment, però jo crec que en el fons també el va degradant, erosionant, esmicolant, i els espais polítics es trenquen. Del PDeCAT, ja no en queda res, a la CUP hi ha qui va a eleccions i qui no...

S’haurien d’haver aprovat els pressupostos de Pedro Sánchez?
Jo crec que sí. No sé si la gent és prou conscient de l’amenaça que representa una aliança entre una extrema dreta ‘feixistitzant’ i les dretes clàssiques, o no tan clàssiques, de Ciudadanos i PP, al voltant d’una manera d’entendre la Constitució que és en essència, des del meu punt de vista, anticonstitucional.

Creu que el pes del franquisme encara es deixa sentir avui dia i que explica que siguem on som?
Els que consideren que tot és franquisme encara fins ara –un altre mantra–, s’obliden, primer, del fet que sociològicament a Catalunya hi va haver molt més franquisme del que ens pensem. Intentar considerar que tot el que està passant ara és fruit de la pervivència del franquisme és no entendre gens què va ser el franquisme. El franquisme matava, afusellava, feia judicis sumaríssims, i va provocar un exili de mig milió de persones.

«Governar de veritat vol dir anar més enllà de dir que d’aquí a cinc anys tindrem un nou Hospital Joan XXIII»

De les esquerres espanyoles clàssiques, què se n’ha fet?
Les esquerres espanyoles clàssiques, l’‘azañisme’, el republicanisme progressista, per por, o concretament per la por del problema de Catalunya, ha renunciat als seus propis principis, i ha desaparegut del mapa. On són les esquerres? El vell Partit Comunista, desaparegut; Podemos, redefinint-se i amb baralles internes; el PSOE, més aigualit que mai.

Vostè és molt crític amb el socialisme. Per què?
Perquè crec que ha perdut l’oportunitat de ser un contrapès en determinades situacions. El PSOE ha tingut por del PP. I el PSC hauria pogut ser la solució del moderantisme, però ha acabat perdent musculatura i deixant pel camí molta gent.

Al PSC li retreu «ambigüitat». En quin sentit?
Per haver basculat massa cap a l’unionisme i no haver sabut quedar-se al mig, a risc de no ser estimat per uns ni pels altres però defensant la seva via. Esclar, si t’has fet fotos amb Inés Arrimadas, si has anat a manifestacions amb Enric Millo... després resulta que la gent et malinterpreta, oi?

Se sent socialista, anava a dir-li ‘encara’?
Ideològicament sóc socialista, però no estic en cap partit polític, perquè em sembla que el partit en el qual jo havia militat no representa bé el que hauria de ser un socialisme democràtic enquadrat en el catalanisme polític.

Què votarà el 28 d’abril? 
Si he de dir la veritat, no sé què votaré. Tinc temptacions de votar en blanc, o nul. 

Què caldria perquè el referèndum acordat que vostè defensa en el seu llibre fos inevitable per a l’Estat espanyol?
Aquesta és la pregunta del milió. Ara estem entrebancats. Catalunya no vol reconèixer que l’1-O no va ser un referèndum, i les autoritats espanyoles, com es veu en el judici, no volen reconèixer que hi va haver una repressió innecessària i desproporcionada.

Què en pensa, de la polèmica entorn de la reflexió de Miquel Iceta sobre la necessitat de trobar un mecanisme per canalitzar un eventual 65% de vots a favor de la independència en un referèndum? I sobre el fet que Podemos inclogui al seu programa aquest referèndum «amb tantes opcions com sigui possible i no limitades al marc de la independència»?
Jo crec que tot el que s’està produint aquests dies –tant per la banda de Podemos com per la banda de Miquel Iceta plantejant en aquest cas un tema que és extemporani, en el sentit que es refereix al final de tot, és a dir, en quines condicions i en quins percentatges, i un cop fet el referèndum, podríem donar per bona una opció que es decantés per la independència– són reflexions pertinents en la línia d’assumir que hem de trobar una sortida raonable. Acordada, dialogada, pactada, i que condueixi, en un termini no immediat, a un referèndum.

A Miquel Iceta se li han tirat al coll i ell ha hagut de matisar. En tot cas, creu que podríem dir ‘eppur si muove’?
Més enllà dels estirabots de context de campanya, que és el que ha provocat reaccions totalment desmesurades, jo crec que els plantejaments que van sortint entren dintre de la perspectiva del que és raonable. Només no són raonables per a aquells que voldrien retrocedir cap a l’Espanya que tots consideràvem feliçment superada. En tot cas, són reflexions valentes perquè són poc electoralistes. Com que la veritat és revolucionària, qui diu la veritat en un context electoral pot sortir-ne escaldat. 

Veu factible l’opció de la mediació externa?
És un camí. Ara, si les mediacions que hi ha hagut generen acusacions mútues de mentider com les d’Urkullu i Puigdemont... També considero que perquè una mediació pugui tenir èxit han d’haver madurat els respectius processos de cada part, i jo de moment això encara no ho veig.

Què passarà quan hi hagi la sentència del judici?
Qualsevol escenari que creï l’expectativa que més abans que tard els presos sortiran de la presó, el trobaria favorable. A més, la sortida dels presos deixarà sense arguments els que són a l’exili. Mentre segueixen a la presó, els que són fora poden dir ‘mira, entre ser a la presó i poder fer activisme des de fora, vam tenir raó de marxar’. El dia que els presos puguin sortir, se’ls acabarà l’argument.

I el carrer?
No sabem com reaccionarà el carrer, no sabem quina serà la capacitat de mobilització d’uns i altres... La tensió és poc desitjable, està clar, però hi ha gent que amb la boca petita diu que aquí acabarà passant alguna cosa.

Vostè i Josep Rull són amics?
Amb el Josep Rull som amics. Arreu on vaig explico que em sap greu que estigui injustament empresonat. Em fa patir i no m’agrada que sigui a la presó. Com cap dels altres, esclar, però amb ell tinc una pulsió emocional més directa.

Vostè també retreu al Govern que no governi. Per què?
Consellers de l’actual Govern m’han dit: ‘-T’has mirat el DOGC?’. ‘-No’. ‘-Et cauria l’ànima als peus’. ‘-Per què?’. ‘-Per què és com un paper de fumar, no hi ha res’. O em diuen: ‘-Saps quant dura un Consell Executiu del Govern?’. Dic: ‘-Dues hores? Tres? Quatre, com quan ens presidia el Maragall?’. Diu: ‘-No, vint minuts’. 

Vint minuts és molt poc.
Governar de veritat vol dir anar una mica més enllà de dir que d’aquí a cinc anys tindrem un nou Hospital Joan XXIII. I governar de veritat és dir que la nova Ciutat de la Justícia de Tarragona ha de ser una urgència. Si realment volem donar mostres que el Govern de la Generalitat és un govern potent, dotem-lo en el territori d’aquest nivell institucional. Cal una resposta efectiva a la necessitat de governança. Aquest és el problema que tenim ara. Governar i proposar i dialogar per sortir de l’embolic. El que passa és que hi ha qui no està disposat ni a reconèixer que estem en un embolic. Diuen que estem més a prop que mai de la solució!
 

Temas

Comentarios