Referéndum sí, o referéndum, no?

Germà Bel (Cap de llista per Tarragona de Junts Pel Sí): ‘L’acord no és possible’

1. Som nosaltres qui hem de decidir. De forma sostinguda i perseverant, tres de cada quatre catalans considerem que som nosaltres qui hem de decidir el futur constitucional de Catalunya. Primer, perquè és un dret que té tota comunitat que es reconeix i tracta a si mateixa com a nació, i per tant subjecte polític. Segon, perquè la impossibilitat pràctica de produir una reforma de l’Estat que encabeixi diferents realitats nacionals, tot expressant en les institucions les preferències de la majoria dels catalans, ha portat al moment en què una majoria parlamentària i social considerem que hem de prendre la decisió sobre el nostre futur.

2. L’acord no és possible. Jo hauria preferit un referèndum acordat amb les institucions estatals, com a Gran Bretanya o al Canadà. Desafortunadament, això no és possible a Espanya. El model estatal de matriu francesa es fonamenta en l’existència d’una única nació i una única sobirania dins l’Estat; acceptar un referèndum a Catalunya trencaria la columna vertebral de la construcció nacional espanyola.

3. L’Estat pensa que tot canvi ha de ser generalitzable. Per l’anterior motiu també  han quedat desesperant els pronòstics que les institucions estatals dirigirien a Catalunya una proposta de reforma institucional. Això no podia passar per diversos motius. Primer, perquè formular una proposta singular a Catalunya implicaria reconèixer de fet la seva realitat nacional, vulnerant el principi nuclear de la construcció nacional espanyola: la identitat entre Estat i nació (nacionalisme en estat pur). Per això, tot canvi ha de ser generalitzable, d’acord al principi d’uniformitat. Segon, i en sentit pràctic, no s’oferiran canvis –ni menors– sense la certesa que aquests hagin de ser acceptats a Catalunya. I una dada crucial del context és que les elits polítiques i econòmiques locals convencionals han perdut la capacitat de garantir una acceptació majoritària dels catalans. 

4. Només ens queda la resignació o l’exercici de la sobirania. És evident que no hi haurà en les properes dècades ni referèndum acordat ni proposta singular per a Catalunya. Per això les dues opcions a mà són (1) la resignació al present estat de les coses, àdhuc empitjorades pel fort impuls recentralitzador dels darrers anys, o (2) l’exercici de sobirania pels catalans que implica el referèndum.  

5. Els conflictes es resolen mitjançant les urnes. Ningú se sorprendrà de llegir que jo prefereixo que guany el Sí. Vull aprofitar aquest espai per convidar-los a votar la que consi-derin millor opció per a Cata-lunya: constituir-se en Estat independent o seguir en la situació actual dins l’Estat espanyol. La participació de tots els qui considerem que Cata-lunya és una nació, sigui a favor o en contra de la independència, tindrà un efecte positiu per tots. Perquè les societats civilitzades resolen els conflictes polítics mitjançant les urnes.

Alejandro Fernández (Cabeza de lista por Tarragona del PP): 'Rompe Catalunya'

1. El independentismo perdió el 27-S. Las elecciones del 27-S de 2015 fueron convocadas como un referéndum plebiscitario. Se trataba de contar votos y no escaños. El separatismo perdió el plebiscito pero no aceptó democráticamente el resultado y continuó su agenda independentista, destituyendo a Antonio Baños, que fue el único que reconoció la derrota y pidió aparcar la agenda independentista. Hoy hacen igual, porque el referéndum es un coartada: siguen impulsando las leyes de desconexión pase lo que pase y purgando a los discrepantes. 

2. El referéndum agrava los problemas. La Unión Europea, a través de la Comisión de Venecia, prohibe expresamente los referéndums ilegales y reserva los legales a consultas locales y no a temas relevantes. El Brexit la salida de Gran Bretaña de la Unión Europa), Escocia (el referéndum de independencia) o Italia (sobre la reforma constitucional) demuestran que el referéndum no soluciona problemas, los agrava. Someter el futuro de un país a una elección binaria y sin matices es un grave error y presenta poca calidad democrática. En Gran Bretaña o Italia están pagando las consecuencias. 

3. Sólo tiene el apoyo de Maduro. Resulta inquietante que el referéndum ilegal sólo tenga el apoyo internacional de Maduro y los ultras finlandeses e italianos. No parecen los mejores compañeros de viaje. En cambio, resulta reconfortante comprobar cómo los grandes líderes democráticos de Europa,  Macron, Merkel o Juncker, entre otros, han defendido la necesidad de cumplir la Constitución. 

4. Rompe Catalunya. El separatismo insiste en hacernos creer que estamos ante un conflicto de España contra Cataluña y no es así. Lejos de romper España, lo que están rompiendo es Cataluña. La espiral del silencio se ha roto, y ya no es sólo toda la oposición: la Cataluña hasta hace poco silenciosa se rebela, y personalidades como Sardá, Serrat, Isabel Coixet o Eduardo Mendoza, entre otras, destacan que el independentismo es legítimo, por supuesto, pero no quebrantando la ley y la convivencia. Pienso igual. 

5. Un concepto inquietante. También resulta inquietante que los partidarios del referéndum ilegal conciban una Catalunya en la que los que no siguen sus consignas son traidores, botiflers y han de ser apartados de la vida pública. En ese sentido, no sorprende que les apoye Nicolás Maduro. Puigdemont y Junqueras no sólo pretenden incumplir la ley española, sino que también incumplen la propia catalana, como ha denunciado repetidamente el Consell de Garanties Estatutàries. Si no respetan la ley catalana hoy, nada hace pensar que la vayan a respetar en una futura república catalana. No se saldrán con la suya. La ley y la democracia prevalecerán, que nadie lo dude.

Carles Castillo (Cap de llista per Tarragona del PSC): 'Oprimits, no: enfadats, sí'

1. Cal buscar un acord flexi-ble. Aquest referèndum plantejat des de la unilateralitat, i per aquesta raó sense garanties democràtiques, no és la solució, però hem de trobar un mecanisme perquè el poble de Catalunya pugui expressar el seu propi sentiment de pertinença respecte a la resta de pobles d’Espanya. Nosaltres apostem perquè sigui en positiu, decidint sobre una altra forma d’acord diferent més flexible i lleial. 

2. No estem oprimits però sí que hi ha raons per estar enfadats. No som una nació oprimida, però hi ha raons per estar enfadats pel tracte principalment dels governs del PP (també d’altres elements fins i tot des de dintre del socialisme espanyol) cap a Catalunya. Successius boicots a productes catalans, problemes amb la llengua, tractaments diferenciats en textos jurídics, amb articles declarats inconstitucionals per Catalunya, i vigents a altres comunitats autònomes... hi ha prou causes per dir que ja n’hi ha prou, i exigir un tracte digne, però no és per nosaltres una opció optar per la unilateralitat radical, sinó per treballar fent pedagogia.

3. El plebiscit es va perdre. Hem de reconèixer que existeix una majoria parlamentària clara, i un percentatge molt important a tenir en consideració i respecte, que dóna suport a la independència, però aquest referèndum plantejat des de la unilateralitat diu basar-se en el mandat democràtic de les eleccions del 27 de setembre de 2015, oblidant que al proposar-les com un plebiscit, els partits independentistes no van assolir la majoria de vots, i que aquest referèndum no figurava als seus programes electorals (de fet el cap de llista per TGN qualifica la possibilitat de 9-N en patètic).

4. Barrabassada jurídica. Hem partit de la premissa que cal trobar una solució i una forma per la qual el poble de Catalunya pugui expressar-se, però no és admissible la barrabassada jurídica d’una proposició de llei del referèndum d’autodeterminació, que es declara llei d’excepció i pretén desconèixer el principi de jerarquia normativa, col·locant-se per damunt de la CE i l’EAC, i revocant-los de facto sense majoria parlamentària suficient per fer-ho.

5. Cal buscar la reforma constitucional. De cap de les maneres és acceptable l’statu quo actual, però hem de lluitar per modificar la sensibilitat a la resta de pobles d’Espanya, i fer possible noves majories progressistes que permetin la modificació constitucional. No hi ha altra solució del costat de la llei, i és per la que apostem els socialistes. És complexa? Sí. Però no més que una independència cercada de manera unilateral i d’esquena a tota la Unió Europea.