A principi dels anys setanta a l’Hospitalet de l’Infant encara s’atracaven les barques a l’arena de la platja. Rodejat de pròspers ports com els de Cambrils i l’Ametlla de Mar havia deixat escapar les oportunitats d’aixecar un de propi. Un moviment veïnal sense precedents capitanejat pel doctor Francisco Capella es posà en marxa per reparar aquesta anomalia històrica de la mar de la Frau.
A principis dels anys setanta la pesca a la vila estava tocada de mort. Només el Marín Roca de cal Xacano, els Aubalat i els Sofios sortien encara a calar a la mar. Quan tornaven a terra amb els seus bots de fusta els estrangers els esperaven per a retratar-los mentre extreien i separaven el peix de les sàrcies, en una de les darreres estampes de la Mediterrània mil·lenària. Com a contrapunt a la pesca, el turisme es desperta, les construccions s’aixequen com bolets al mig dels camps de garrofers i l’obra faraònica de la central nuclear Vandellòs-1, al coll de Balaguer, acaba de provocar un terratrèmol a la vida social i l’econòmica del terme.
L’Hospitalet acabava d’iniciar sense saber-ho encara un viatge sense bitllet de tornada. Ja aleshores era el nucli més poblat del terme amb 2.500 habitants censats, 1.500 flotants i 15.000 visitants a l’estiu, però encara no tenia pes ni representació a l’Ajuntament més enllà de la figura de l’alcalde pedani que aquells anys i que, fins a la Transició, recauria en mans del Josep Maria Llorens, d’autocars Llosa. Seria ell precisament, durant una reunió informal a la Fonda Julià de la Via Augusta amb el regidor Remigi Margalef, qui va plantejar una idea brillant: construïm un port. Aquell dia la història va fer el click , però fou la convicció irreductible del Francisco Capella Caballer, don Paco, que va fer possible que la quimera es materialitzés.
Si tu, lector, formes part de Generació Z, has de saber que als pobles especialment, el metge era un d’aquells oficis que mereixien la distinció de don, com el mestre, l’alcalde i el sergent de la Guàrdia Civil. Persona afable, carismàtica i respectada, havia nascut a Godella (València) l’any 1929 i des de 1957 que exercia a l’Hospitalet de l’Infant. Va venir per 4 mesos a substituir el doctor Llorca i es quedà quaranta anys, recorda el seu fill Paco. Involucrat fins a la molla de l’ós a la vida social del poble, la seva consulta era un punt de confluència on es parlava d’angines, de futbol o de pesca. Això sempre, amb el «Che collons» per davant. Els dijous a la tarda, don Paco, feia festa i aprofitava per sortir a la mar amb el seu bot amarrat a la platja de les Barques o de les Antines, explica Manel Barreno.
Fins aquell moment, el sistema per varar i treure les barques de la platja era a l’antiga, és a dir, de forma manual, a base de ronyons i grans esforços i ajudats per uns enginys fets a base de cordes, cabestrant, palanquins i pals de fusta. En tot el que anava de segle XX, els temporals de llevant havien mossegat ja un bon tros de platja i deixava els bastiments una mica més exposats. Respecte al port, la bandera de la proposta la van fer seva inicialment cinc persones: el Paco Capella, el Josep Valldepérez, el Trinitario Pallarès i el Joan Castellví Castellví. Abans de començar la processó de viatges als laberíntics ministeris de Barcelona i Madrid amb la capseta de puros habanos i el taxi model SEAT 1500 de Josep Maria Llorens –el cinquè en qüestió–, s’havien ocupat d’obtenir de l’Ajuntament de Vandellòs –en aquell moment era alcalde el Josep Gil Pla– un document signat i segellat que digués que el port podria ser factible i rendible.
Amb els dos salvoconductos –paper i puro– a les seves mans, les primeres gestions anaven dirigides a intentar recuperar l’antic plànol de port pesquer dels anys 40-50 que no havia quallat, però que s’hauria de conservar teòricament als arxius de Costes. Per molt que van remenar papers no va aparèixer mai de la vida i s’hagué d’encarregar un de nou –provisional– a l’enginyer de Caminos, Canales y Puertos Arturo Serrano Punyed, que el signa el 18 de desembre 1972. Serrano plantejava dues opcions, una per a 150 i una altra per a 300 embarcacions, el cost dls quals seria 31,50 i 48 milions de pessetes.
El text plantejava un full de ruta imprescindible per a tirar endavant una obra de tal envergadura i proposava complir quatre fites: crear una estructura organitzativa i social que ho pogués gestionar, aconseguir el suport municipal, redactar un projecte definitiu i sol·licitar les subvencions. Seguint aquestes pautes, el 23 de gener de 1973 es funda al cinema del Joan Castellví Castellví de la plaça de Catalunya el Club Nàutic Hospitalet Vandellòs.
Els deu primers socis són Francisco Capella (president), Joan Castellví Castellví, Joan Castellví Bargalló, Trinitario Pallarés, Josep Valldepérez (secretari), Josep Maria Llorens, Domingo Márquez, Manel Sánchez, Enrique Gimeno i José Luis Gimeno. Les primeres reunions es feien a l’Hotel Infante dels germans Josep i Paco Chavarria, però poc després i per allotjar la nova associació, s’instal·la a la plaça de la Marina un local social provisional –una barraqueta– on comença l’activitat social, dirigida especialment a la formació de vela lleugera infantil i per adults. Aquesta escola seria la llavor de l’equip d’alt nivell de competició que va situar els seus alumnes entre el millor del panorama nacional.
Redacció del projecte
Els primers moments del 1974 són realment complicats, però és quan entren en acció pesos pesants de la política nacional. Concretament, El 28 de setembre es redacta una carta des de Madrid on s’impliquen l’Anibal Arenas, empresari i Procurador en Cortes entre 1958 i 1975 i el governador provincial, Fernando Bau Capri. Aquell mateix any l’Ajuntament encarrega a José Piquer Chanzà la redacció del projecte, fent-se càrrec de les 912.000 pessetes que costava. Al document de compromís el consistori deixa per escrit que en cap cas assumiria la despesa de la construcció a causa de la seva elevada inversió, que ja aleshores voltava els 100 milions de pessetes.
El 22 de setembre de 1975 comença a bufar vent de cua i s’activa l’expedient de construcció i explotació del port d’escala. El 20 de novembre de 1979 el ministeri declara favorable la construcció i, poc després, el febrer de 1980, l’Ajuntament de Vandellòs sol·licita al Club Nàutic la subrogació dels drets i obligacions derivats de l’expedient en tràmit, deixant el pes del pagament a les seves mans, tal com havien acordat.
Paral·lelament a les grans operacions financeres, el dia a dia continua i les activitats de vela tenen gran acceptació i augmenten any rere any el nombre d’alumnes inscrits. El 1981 ja són 385 socis.
El 14 de novembre 1981 es treu a concurs la licitació del port de l’Hospitalet de l’Infant. Ho signa el secretari, l’Enrique Rosado i el President. Paul David El Malek, un empresari immobiliària local d’origen francès, presenta la primera proposta, però es desestima per no complir els termes.
Moltes cubes de formigó s’aprofiten de les obres de la central nuclear, que s’havien iniciat el 1981
Una data fonamental del nostre relat serà l’11 de febrer de 1981. És el dia en què el MOP aprova la concessió del port esportiu i el dia que comença a córrer els cinquanta anys de la concessió de l’espai marítim de Costes, que expira el 2031. La capacitat inicial seria de 400 amarraments, encara que finalment serà de 572.
Pel finançament de les obres s’utilitzen els fons propis procedents de les quotes dels socis, els diners obtinguts de la venda dels amarratges i dels locals comercials i de l’ajuda de les empreses elèctriques que tenien en explotació al nostre terme la planta nuclear de Vandellòs-1 i en construcció la de Vandellòs-2.
La primera fase dels treballs consta del tancament del recinte amb un dic i un contradic. S’haurien d’arrencar el juny de 1982 i haurien d’estar enllestides, segons previsions, el març de 1983. L’empresa Auxini guanya la licitació i el 27 de novembre de 1982 se l’autoritza a explotar la pedrera de la PITRASA del coll de Balaguer per extreure pedra d’escullera i utilitzar dinamita per a la seva obtenció. Com que les obres de la central nuclear de Vandellòs-2 s’havien iniciat l’any 1981, moltes cubes de formigó d’altíssima qualitat que s’havien desestimat s’aprofitaren per a la construcció del port. És de domini públic que en aquell moment va ser fonamental la implicació i compromís del Joan Castellví Bargalló, que dissenyà i resolgué complexes aspectes tècnics. La documentació original de valor incalculable recollida gelosament pel seu fill Ignasi –actual gerent del Club Nàutic– ha fet possible i ha enriquit extraordinàriament aquest article.
Gràcies també als papers del Joan hem pogut saber que la primera oferta que es va llençar per als socis dels amarratges de 6x2,5 seria de 550.000 pessetes. Els de 8x3 a 85.000 pessetes, els de 11x4 a 1.400.00 pessetes i els de 14x4.5 a 1.900.000 pessetes.
El 1985, la inauguració del port
El port l’inaugura el 22 de juny de 1985 el president de la Generalitat Jordi Pujol, acompanyat de la seva esposa, la Marta Ferrusola. L’alcalde de Vandellòs, Xavier Pardines, la junta directiva i centenars de veïns del terme l’acompanyaren. Aquell dia es ficava la cirereta del pastís d’una de les millors instal·lacions portuàries del país, amb 102.200 m2 de superfície, 572 amarratges, grua, benzinera, vigilància les 24 hores i uns locals comercials a la façana del moll de ribera que revitalitzarien a finals dels 80 l’activitat comercial i d’oci nocturn del terme amb pubs mítics com el Luna, la Palmera,el Zoo (o Yastá), i el Danti’s; i locals gastronòmics com el Tapix, la Croissanterie, el Teddy, el Clippers o el Solomillo –si no em falla la memòria–.
La quimera dels cinc somiadors del SEAT 1500 de Llorens que s’embarcaren a l’aventura amb les mans buides s’havia fet realitat dotze anys després, però la història no s’acaba aquí. Tot just començava. Dos mesos més tard de la inauguració un cop de sort alinia els planetes en favor del Club. La infanta Cristina de Borbón havia de participar el cap de setmana del 17–18 d’agost de 1985 a les regates del primer campionat d’Espanya femenina classe 470 que s’havia organitzat a l’Hospitalet. El doctor Josep Maria Gil-Vernet, metge del rei Joan Carles I amb arrels de Vandellòs, es desplaçava aquells dies a Palma per fer-li una visita al monarca. Capella, que ho sabia, li proposa: «Digueu-li al Rei que vingui amb el barco i la família». Al cap de dos dies Gil-Vernet trucava amb aquest breu missatge: «Paco, demà arribarà al port de l’Hospitalet el Fortuna amb la família reial i també la de Grècia».
En tot el que anava de segle XX, els temporals de llevant havien mossegat ja un bon tros de platja
Tots els mitjans de comunicació estatals es van fer ressó de l’estança reial, i la visibilitat mediàtica fa créixer de forma exponencial la venda d’amarratges. Del que es va viure aquells dies amb la família reial no parlarem avui, ni de les innombrables anècdotes que s’expliquen de la discoteca Bang Bang, ni de l’Hotel Infante, ni del Fortuna. Sí que direm que després de la brillant gestió de don Paco i les seves juntes directives, vindrien les de César Gimeno, Lluís Coll i, més recentment, la de l’Òscar Beltran, amb la que es celebra durant aquest mes d’agost el cinquanta aniversari d’aquesta entitat emblema del nostre terme, els 50 anys del somni fet realitat de cinc veïns de l’Hospitalet.
