El rector s’acomiada de la parròquia de Sant Pere de Torredembarra

Mossèn Francesc Esteso, en Paco per als vells amics, va arribar a la localitat de ben petit i es va fer torrenc d’una manera natural

22 julio 2019 15:21 | Actualizado a 26 julio 2019 11:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Mossèn Francesc Esteso va triar la solemnitat de l’ofici de la festa del Quadre de Santa Rosalia per anunciar que es retirava de rector de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Els fidels van trencar els protocols litúrgics i el van aplaudir tant que va haver de treure la modèstia que li és innata i apaivagar l’ovació. 

Mossèn Francesc Esteso, el senyor rector canònic i en Paco per als vells amics, va arribar a Torredembarra de ben petit, amb les onades d’immigració de la postguerra. I es va fer torrenc d’una manera tan natural que aviat parlava l’idioma en tots els seus registres locals, tret dels renecs gruixuts injustament atribuïts als carreters.

Quan va anar al seminari, ja va començar una tasca pastoral que va resultar imprescindible, de cara sobretot a una joventut que no s’acabava d’entendre amb un arxiprest que era tan bona persona com poc obert en el moment de més demanda d’obertura, com a reacció al nacionalcatolicisme i en l’esperança alliberadora del Concili II del Vaticà.  

Mossèn Francesc tenia inquietuds intel·lectuals que afortunadament conserva, i a més a més dels estudis eclesiàstics i teològics va cursar Filosofia a la Universitat de Barcelona.

Eren els anys convulsos de lluites estudiantils, batusses de la policia i compromisos de consciència que acabaven polititzant-se. Per si no n’hi havia prou, va viure a Nou Barris i les lluites veïnals s’afegien als maigs del 68 que anaven clonant. Sempre s’ha entès amb la joventut, a la qual ha dedicat una part del seu ministeri, com ha atès els més grans, els malalts i els pobres. Evangeli en estat pur.

El sacerdoci l’ha portat per diverses diòcesis i diria que per tots els formats possibles de parròquia, perquè per completar el panorama se’n va anar a missions l’estiu de 1999. Va fer cap a Requena, 80.000 quilòmetres del Perú més precari, castigada per tots els càstigs naturals i pel dictador corrupte Fujimori. L’encàrrec era fer classes de Lògica i Doctrina Social de l’Església al Seminari, però va fer moltíssimes més coses per ajudar una gent que necessitava més ajuts que l’espiritual.

Mossèn Francesc està dotat per l’escriptura, diria que pel periodisme, perquè la seva sintaxi és ordenada i directa, pensada per tal que l’entengui el variadíssim target que escolta una homilia dominical. De manera que va escriure un deliciós text que hauria de ser un llibre. Té un interès i un ritme narratiu que, quan arribes al final, et fa enfadar perquè ja s’ha acabat: passa igual amb els al·ludits sermons. Mouen els cors i no donen temps als culs a moure’s de les cadires, com deia un dels seus antecessors, mossèn Anton Morell, gran persona i capellà enorme, també.

Mossèn Francesc sempre diu coses benefactores per a tothom qui l’escolti, els creients i els qui acompanyen els creients, que cada cop te’n trobes més i resulta que s’hi troben bé. De cara a aquesta població, ha impulsat un cicle de conferències amb temes de debat obert que han trencat rècords d’audiència confessional, interconfessional i no confessional. Va començar amb el periodista Lluís Foix i la benedictina teòloga i metge Teresa Forcades. Em consta que el proper convidat també captivarà.

Els seus escrits peruans són belles pàgines en les quals a manera de reportatge explica el que es va trobant. Parla, és clar, de cristianisme i d’Església, però també del clima, de la gent, dels costums, dels paisatges, de flora i fauna, d’història, de gastronomia i de les cultures ètniques, amb una especial atenció a la música. Mossèn Francesc sap molta música, coneix la direcció coral i sempre afina, fet que els melòmans agraïm especialment davant la proliferació de capellans desafinats.

A Requena, fins i tot es va dedicar a l’exercici musicològic no gens fàcil de transcriure al pentagrama tonades tradicionals indígenes. I al text que ha de ser llibre fa un cant a la grandíssima cantant Chabuca Granda, l’autora del hit universal La flor de la canela i de moltíssims més títols que eleven aguts des de la profunditat de les arrels criolles. Ep! Mossèn Francesc parla de la Chabuca, però no s’oblida de la causa dels sants locals: santa Rosa de Lima i sant Martín de Porres, conegut popularment com a ‘Fray Escoba’.

Mossèn Francesc va començar a la Torre, ha estat vicari episcopal de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès, i culmina a la Torre, però no exhaureix, el seu recorregut, amb tres anys tan breus com enriquidors. Tant de bo continuï l’activitat encara que sigui de menor quantitat, perquè la qualitat està assegurada. Diria que la província eclesiàstica Tarraconense no el pot deixar perdre.

Comentarios
Multimedia Diari