«Els policies arribaven amb la cara demacrada, donaven novetats i tornaven al carrer»

Quan, avui fa un any, al voltant de les cinc de la tarda, es va posar en marxa el dispositiu CRONOS, pensat per fer front a una situació de crisi per atemptat terrorista, la Patrícia Plaja, en aquell moment Cap de Comunicació dels Mossos d’Esquadra, era al Caribe Aquatic Park de PortAventura. 

«Al mateix matí vaig saber, com qualsevol ciutadà que està al cas de les notícies, que la nit anterior s’havia produït una detonació a Alcanar, a vint minuts en cotxe de La Ràpita, lloc on ens trobàvem (es refereix a la seva família) gaudint d’uns dies de descans. La gent del departament saben que m’han de trucar en cas de crisi; i una explosió de gas no ho és. 

En arribar al complex aquàtic vaig deixar el telèfon mòbil de la feina al cotxe. Sempre el porto amb mi però a les vacances d’estiu, el tanco. Qui m’hagi de localitzar sap que ho pot fer a través del mòbil particular, que vaig deixar a la taquilla. Érem a un  parc aquàtic. Si l’atemptat de les Rambles arriba a passar al matí o al migdia, hauria tingut un problema. Però tot va passar just quan vaig obrir la guixeta.

Dispositiu Nucli

Em va trucar el Marc Homedes (cap de Premsa de Protecció Civil) per dir-me que hi havia hagut un atropellament massiu a la Rambla i que el 112 treia fum. «A veure Patrícia, per la informació que tenim fins ara, podria tractar- se d’un atemptat. Però mes enllà d’aquesta suposició, no sabíem res. Anàvem a les fosques. Ja vinc», li vaig dir.

Amb el Marc, sota la coordinació de l’Esther Sastre, directora de Comunicació del Departament d’Interior, havíem redactat un protocol específic a partir de l’experiència als atemptats de Londres, Niça i Paris. El vam batejar amb el nom de Nucli, i era, per entendre’ns, la part de comunicació del Cronos. No era un dispositiu tancat ni validat sinó obert a noves aportacions. Sabíem que en el cas de que algun dia hi hagués un atemptat terrorista, la comunicació seria bàsica. 

Teníem clares tres coses: ser els primers en donar dades solvents perquè la ciutadania sabés en tot moment on anar a buscar la informació de referència; ser l’únic canal oficial i, finalment, fer- ho en diferents llengües: català, castellà, anglès i francès. Després vam constatar que entre els afectats pels successos n’hi havia de més de trenta nacionalitats.

Vaig arribar al Centre de Coordinació del Departament d’Interior vint minuts abans de què es tanquessin els accessos a la ciutat i des d’aquell moment sempre em vaig sentir recolzada. La llibertat va ser absoluta, sabent que hi havia dos límits que no podíem travessar: cap informació que posés en perill la investigació i res que pugués fer mal a les víctimes. 

Cambrils

«Els policies, bombers, infermers també van patir molt. Un està preparat per fer la seva feina però una situació com la que es va viure ara fa un any no és fàcil de pair. Vaig veure policies que arribaven al centre operatiu després d’haver exposat la seva vida amb la cara demacrada, donaven novetats, no es planyien i tornaven al carrer». 

«I quan semblava que tot s’anava controlant, mentre assistia a una reunió, s’obre la porta i apareix de nou el Marc. Surt, Patrícia, em diu. Un moment, li responc. No hi ha cap moment. Surto i en una sala adjunta escolto per l’emissora dels Mossos, «un atemptat, un atemptat», la veu d’una mossa que des del carrer de Cambrils s’enfronta amb els terroristes i cau ferida, aixafada pel cotxe. I després ja es lliguen caps amb l’explosió d’Alcanar i la furgoneta de l’AP 7 i el xalet de Riudecanyes. És molt gros».

Trapero i Forn

«No m’agrada parlar del Major Trapero perquè tots som conscients de la situació en la que es troba però sí he de dir que mai he sentit que se m’hagi reconegut la feina com ho ha fet ell, sempre, des del principi. La seva confiança va ser la que va permetre que tot sortís com va sortir». Respecte al conseller Joaquim Forn, només puc dir que va ser qui va prendre una decisió cabdal: accedir a què fos un policia, el major Trapero, qui donés la cara. Això també ho teníem clar. «De la mateixa manera que no hi ha ningú més creïble que un metge a l’hora d’explicar l’estat dels ferits, ningú millor que un uniformat per informar dels fets».

Amb la Patrícia hi vaig parlar el passat dilluns al seu despatx de la Comissaria de Les Corts de Barcelona i just tornada de vacances. Aquest any, sí. Se sent agraïda pels reconeixements que ha rebut per la seva feina. I del que no vol parlar és del seu cessament a causa d’un tuit que va fer al seu compte personal de twitter referit a la polèmica sentència de La Manada. Ara és coordinadora de l’àrea de comunicació dels Mossos i està embadalida amb un reportatge produït per la seva gent que aquest vespre emetrà TV3, en el que es recorden aquells fets només amb ulls de policia. Es titula CRONOS. Dies de foscor.