La Girada de la punta verda

S egurament sorprendrà l’indret que he escollit com el millor racó de la meva infància: ‘la girada’. Un indret desconegut per la gent jove cambrilenca. D’un mariner com jo s’hauria esperat una imatge més bucòlica dels molts paratges que tenim al Port de Cambrils. En citaré algun altre, però fa cinquanta anys el nostre barri era totalment diferent de com el coneixeu ara, amb poca gent, pocs turistes i no gaires cotxes. A l’istiu la canalla anàvem a jugar al lloc més natural i normal per fer-ho quan ja no teníem colegit: a la platja del Regueral. Normalment hi anàvem descalços, com a molt amb unes xancles, i sense tovalloles ni altres andròmines com ara. Amb una pilota i unes quantes curses en teníem prou per distreure’ns i passar la tarda. Però hi va haver uns anys on l’aventura més intrèpida que teníem, imitant els nois més grans, era anar fins a la girada... La corba que hi ha a l’espigó del moll de la punta verda, amb una banda a mar obert i a l’altra un incipient creixent Club Nàutic. El desplaçament fins a aquell indret era un cert trencament de les normes de prudència i coneixement que les mares ens donaven per deixar-nos anar sols a la platja.

Saltar al mar

El gran al·licient d’aquella peripècia era que des de les roques de la girada podíem saltar a la mar i capbussar-nos en aquelles aigües blaves i netes. En aquell moment vèiem l’indret com un gran penya-segat des d’on practicar un gran esport d’aventura i de risc... Amb els anys m’ho he anat mirant amb ulls d’adult i ja no és tant, però amb deu o dotze anys déu-n’hi-do... És una imatge que sempre tinc present i molts cops m’ha servit per reivindicar que Cambrils amb els anys s’hagi deixat perdre un espai natural de passeig fins a la punta verda. Ja fa molts anys que es va barrar el pas i anul·lar l’accés a aquell indret tan bonic com l’altra punta, el Far vermell. Una veritable llàstima que no perdo l’esperança que algun dia l’administració corresponent, Ports de Catalunya i l’Ajuntament, es decideixin recuperar.

La punta vermella, com li diem els mariners, era un altre dels llocs on de nens anàvem a jugar. Hi descobríem amagatalls, i coves, com la dels escolans, i algunes tardes preníem el berenar i ens hi estàvem fins que era l’hora de tornar a casa. Un moment que ens assenyalava el rellotge del Pòsit, que suposo que ara restituiran a l’edifici modern que estan construint, tal com a la plaça s’hi han respectat les rotllanes a terra on es feia l’antiga subhasta del peix. A l’anar o al tornar del moll, fèiem una passada pel Sorral... Allí recordo que hi havia varades algunes barques velles com la Magallanes on vivia un home gran amb barba blanca, que tothom coneixíem amb el nom de Robinson i que tenia molt males puces, tot i que la canalla no érem uns sants i li fèiem alguna trastada.

El dia que fèiem festa grossa era quan algun amic que tenia barca i un bot ens portava a barquejar per dins el moll. Pels xiquets aquell moment entre rems i escàlems, una de les paraules més boniques de la nostra llengua, resultava una excursió màgica encara que fos només una estoneta.

Moments per al record i per a la nostàlgia a l’indret més meravellós del món: el Port de Cambrils.