David Cordero: «El paisatge del Baix Ebre i la Terra Alta m'ha permès fer un western a la catalana»

En temps d’una gran sequera al sud de Catalunya, amb les multinacionals comprant les petites plantacions, la Míriam Cabot farà l’impossible per conservar les seves terres i mantenir unida la família, els seus quatre fills homes. Són Els germans Cabot, una novel·la de David Cordero, en un escenari que recrea el Far West dels EUA, però que el lector sap que són les muntanyes de les Terres de l’Ebre, els Ports i el gran riu, l’Ebre. Publicada per La Campana, segell de Penguin Random House, Els germans Cabot és un homenatge a la família i també a tots els suds del món. David Cordero la va presentar recentment a Bassa, la papereria, a Móra d’Ebre, de la mà d’un altre escriptor, el Miquel Esteve.

Comença la novel·la amb una cita de Corleone. La família està per damunt de tot?
Per a mi sí. De fet, és el missatge que vull transmetre amb aquesta història, sempre que no facis mal a persones que no tinguin cap culpa de res.

Per damunt de la violència, també?
No a qualsevol preu, però sí que crec que s’ha de fer tot el que es pugui per defensar el nucli familiar. En aquest sentit, la novel·la exagera una mica allò que en la vida real no seria tan normal fer. Per això aquest aire de western, on hi ha morts i tirotejos.

 

 

Les Terres de l’Ebre són el Far West?
Dintre del meu ideari de Catalunya, el que podem tenir més a la vora serien totes aquelles terres una mica més oblidades, més deixades en què no hi ha una gran capital que centralitzi tots els serveis i les necessitats de la gent. Quan penso en el nostre Far West, penso en Tarragona, les Terres de l’Ebre i també podrien ser les Terres de Ponent, a Lleida, als Pirineus. Però el paisatge del Baix Ebre i la Terra Alta, amb els Ports, els Estrets i el riu Ebre em donava tots aquests elements perquè pogués fer un western americà a la catalana. 

Hi ha una frase que no és habitual en boca d’un barceloní, que fa referència al sud com el lloc on abocar la brossa.
Tothom vol energies renovables, viure envoltats de verd i d’ecologia, però a ningú no li agrada que li posin un molí de vent davant de casa seva. Llavors, l’opció és que els fiquin al sud, on hi ha terreny. És clar que hi ha terreny, perquè tota la resta s’ho estan emportant cap a dalt. Però crec que el medi rural s’ha de tornar a poblar. El que s’ha de fer és repartir i cuidar el medi rural per tenir productes de proximitat i hem de començar descentralitzant Barcelona. No sé què es fa primer, si el servei o la crida a la gent, però una cosa porta a l’altra. I aquesta frase fa referència al fet que per una part tenim l’hort, la granja, d’on agafem el que necessitem i, per l’altra, una zona on abocar la brossa quan no sabem què fer-ne.

En qualsevol cas, no es diu en cap moment que sigui l’Ebre.
No. Al principi marco el territori, parlo del sud de Catalunya,  banyat pel gran riu. I es pot imaginar que és l’Ebre, encara que tampoc no cito cap poble.

Corb no és Corbera?
No. No volia fer un retrat de persones o d’un poble. Són personatges que no existeixen. No està basat en cap persona d’aquella zona ni penso que cap poble sigui així.  Era una manera de parlar de la Catalunya actual, però de forma diferent, no tradicional. D’aquí també els noms dels protagonistes, Jacob, Samuel o Dylan. O els dels cotxes, com el Ford Buga o el Talbot Horizon, coses que han estat per aquí, però que sonen americanes. 

De fet, l’escenari podria ser un racó dels Estats Units.
Vaig endurir la vida dels personatges, sobretot el de la mare, perquè es tracta d’una mare coratge, una mena de Scarlett O’Hara a la catalana, a la qual res li impedeix continuar endavant. Per a ella, la terra és el més important i el que permetrà crear el vincle que unirà els seus fills. Amb una sequera tremenda, la feina al camp cada cop és més feixuga i les grans multinacionals comprant les plantacions més petites, ella continua amb la granja.

 

«Tots volem energies renovables i viure envoltats de verd, però a ningú no li agrada que li posin un molí de vent davant de casa seva».

Encara que inclou molts personatges masculins, els femenins són els que tenen les idees més clares.
El pare és un pobre home i és la mare, la Míriam Cabot, la que porta la família. Ella veu que quan falti, cap dels seus fills no se’n sortirà si no posa remei. Aleshores, li arrenca una promesa al Jacob, el gran, perquè mantingui la família reunida. I ja cap al final, un altre personatge femení, la Rita, agafarà el testimoni de la mare. 

Inclou una banda sonora amb Bad Religion, Pink Floyd o Red Hot Chili Peppers.
La música és molt important en la meva vida, per la qual cosa és un ingredient més per explicar una escena. Igual que pots parlar del clima o de la temperatura, la música que està sonant de fons t’indica l’estat d’ànim dels personatges. 

Al principi és més novel·la i al final més pel·lícula.
És així. Els germans Cabot també està escrita com una seqüència de pel·lícula perquè el lector vegi un canvi de plans i s’imagini situacions. És cert que alguna trama queda sense tancar, però prefereixo que cadascú tregui les seves conclusions. No seria difícil tractar-la com un guió cinematogràfic perquè és molt d’escena, de paisatge, de banda sonora i d’imatge.

Amb molt de ritme. Al final passa tot molt ràpidament. 
Al principi vaig intentar anar lent, amb la mare, la sequera i no sembla que passi gaire cosa. Fins que de sobte hi ha un gir, cau una tromba d’aigua, marxa la sequera i comença una nova història, més sanguinària, més violenta. Volia un gir molt bèstia. M’agrada llegir un relat que et porti cap a un lloc inesperat.