El 6 de juny de 1981, s’inaugurava l’Auditori Pau Casals al barri marítim de Sant Salvador, al Vendrell. El genial músic va marxar a l’exili el 25 de gener de 1939, i es va conjurar per no tornar fins que Franco deixés el poder, però si més no va retornar simbòlicament donant nom a un espai arrelat als seus orígens: per fer-hi música.
L’últim cop que el mestre havia dirigit va ser el 17 de juliol de 1936. Assajava al Palau la Novena de Beethoven amb la seva orquestra i la soprano Conxita Badia, que també s’hauria d’exiliar. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, va suspendre la sessió per seguretat, arran les notícies que arribaven del cop d’Estat. Es van acomiadar amb el Cant de Joia, els famosos versos de Schiller que Joan Maragall havia traduït al català.
Casals va romandre a casa seva -la que avui és museu a tocar de l’auditori- fins que els feixistes van ocupar Tarragona, i encara va ser a temps de salvar el rector de la parròquia dels piquets de la FAI.
Garanties
El general Yagüe, cap de l’expedició, va anar a Sant Salvador per demanar al mestre que no marxés, oferint-li tota mena de garanties de protecció i notorietat. Però el mestre ni tan sols va rebre aquell militar falangista que arribava amb medalles de crueltat penjades per crims contra la humanitat, com els quatre mil morts de la plaça de toros de Badajoz.
El franquisme continuaria insistint en comprar Casals amb talons en blanc de favors i honors, però va ser debades. Es va mantenir fidel als seus principis de no col·laborar amb el feixisme, denunciar-lo a totes les tribunes públiques que disposava i reivindicar Catalunya, com va fer a les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971. Dos anys després, va morir a Puerto Rico, però aquí quedaria per sempre el seu llegat també en l’auditori.
Un símbol
Les autoritats de la dictadura navegaven a rem i a vela entre la diplomàcia d’autoritzar la construcció i la por que allò esdevingués un símbol tangible del separatisme. La sort va ser que el ministre Garicano, amb molt bones connexions a Catalunya, i el ministre català de l’Opus Dei, López Rodó, hi estaven a favor.
Abans, però, la policia havia seguit els moviments dels impulsors, que aplegaven noms importants del catalanisme proscrit. Al document «top secret» núm. 1.397/IV, arxivat al Govern Civil de Barcelona, hi deia això:
«Se tienen referencias que va a constituirse bajo la presidencia del Abad de Montserrat, un patronato titulado «Pau Casals», con objeto de construir un Auditórium Musical en unos terrenos situados en la playa de San Salvador (Vendrell), en donde el violoncelista posee una finca y cede los mismos para la citada construcción que al parecer costeará de su peculio particular. Como vicepresidente del Patronato figurará Dª Marta Montáñez, esposa de Pablo Casals, y vocales los presidentes de las Academias de Jurisprudencia, de Buenas Letras, de Bellas Artes «San Jorge» y del Orfeó Catalá, junto con el de Juventudes Musicales y el de Ómnium Cultural. Figurarán también como vocales José Mª Corredor, ex secretario de Pablo Casals, el notario Raimundo Noguera Guzmán (catalanista), Matías Alavedra Moner, Abogado (separatista), Jaime Carner Suñol, Presidente del Consejo de Administración de Banca Catalana, y Juan Alavedra Segurañas, ex secretario particular de Luis Companys cuando éste desempeñaba la presidencia de la «Generalitat de Catalunya» y autor del poema «El Pessebre», poema al que puso música y popularizó Pablo Casals, (separatista). Parece ser que recientemente ha llegado a Barcelona el Cónsul de España en Puerto Rico, que ha traído instrucciones concretas de Pablo Casals en relación con la construcción del Patronato y construcción del Auditórium».
Alguns dels esmentats tenien fitxes a banda, i n’hi havia d’altres, com Andreu Claret Casadessús, molt amic de Casals, que va ser padrí dels seus fills bessons músics, el violoncel·lista Lluís Claret i el violinista Gerard Claret, que van tenir en els germans Casals els primers mestres.
El senyor Claret, un home extraordinari que no es rendia davant de res, sense perdre mai el sentit de l’humor, va ser un dels protagonistes d’aguantar les sigles ERC després del delme repressiu de la postguerra. I un dels motors activistes del Patronat Pau Casals.
Bonet va fer una meravellosa obra amb reminiscències marines i excepcional acústicaEn un altre document hi havia la referència de l’arquitecte de l’auditori, Jordi Bonet Armengol, que va fer una meravellosa obra amb reminiscències marines i excepcional acústica.
Bonet estava fitxat aleshores com a catalano-separatista i catòlic progressista vinculat a l’escoltisme, al costat dels seus germans, mossèn Lluís Bonet, i el compositor Narcís Bonet, que havia perpetrat la gosadia de posar música a textos d’Espriu. Jordi Bonet avui és conegut i reconegut, entre una obra amplia i variada, per dirigir la represa de les obres de la Sagrada Família, pel qual se’l va distingir amb l’honor de lliurar les claus del temple al papa Benet XVI.
Jordi Bonet és el marit de Mariona Agustí Badia, filla de Conxita Badia, que manté una relació d’amistat fluida amb Marta Casals Istomin, vídua de Casals.
El piano que Conxita Badia va tocar a Barcelona fins a la seva mort, el maig de 1975, sense temps de veure el final de la dictadura, és al domicili familiar del carrer Vallmajor. Damunt d’aquell piano, encara hi ha la seva foto amb Pau Casals. Un piano amb un so vellutat i emotiu. Jordi Bonet, Mariona Agustí i els seus fills, nets i besnets, molt ben dotats per la música, li donen vida. Jordi Bonet, l’arquitecte que va fer l’auditori, toca Bach.
