Cultura Entrevista

Francesc Torralba: «En la societat de l’èxit, qui demana consol és un fracassat»

El filòsof i teòleg planteja en ‘Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat’ com transitar per l’experiència de la pèrdua de manera humana, en uns moments de necessitat de relacions afectives

Gloria Aznar

Whatsapp
Francesc Torralba: «En la societat de l’èxit, qui demana consol és un fracassat»

Francesc Torralba: «En la societat de l’èxit, qui demana consol és un fracassat»

Francesc Torralba (Barcelona, 1967), va estudiar filologia i teologia. Actualment és professor en la Universitat Ramon Llull i imparteix cursos i seminaris en altres universitats d’Espanya i d’Amèrica del Sud. El seu pensament s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i l‘ètica i vol articular una filosofia oberta al gran públic que alterni profunditat i claredat alhora. L’últim dels seus treballs és el llibre Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat (Angle Editorial. 9 Grup Editorial). En ell, Torralba planteja com transitar per l’experiència de la pèrdua de manera consoladora i humana. L’autor proposa fer del dol una oportunitat per connectar amb els sentiments més profunds i recordar amb serenitat els éssers estimats.

La mort forma part de la vida, però és un tabú.
És una paradoxa. No és un tabú a Àfrica, no és un tabú a Àsia, no és un tabú a molts països del sud de la Terra. És un tabú a l’Occident contemporani. I això ho veiem de moltes maneres. En primer lloc és un tema que mirem de no treure mai a les converses i, per altra banda, ho amaguem als nens, als adolescents. I fins i tot amb les persones més properes no hem parlat de com volem que sigui el procés final. En grans termes diria que vivim com si no ens haguéssim de morir.

Les paraules són com ganivets, o com dards i quan una persona està trencada, has de vigilar molt amb què dius

Per quin motiu?
Aquesta és la pregunta. Hi ha moltes raons. Nosaltres vivim en una cultura molt immediatista i la mort sempre la veiem lluny, al final del projecte vital, quan pot estar a la cantonada i pot ser aquesta tarda; després, som una cultura molt utilitarista. Orientem el nostre pensament en allò que és pragmàtic, per tant que ens pot donar resultats. Reflexionar sobre la mort per a molta gent és una inutilitat perquè no la pots aturar. Finalment, hi ha una raó molt poderosa. Hem cregut en el poder omnipotent de la ciència, de la tecnologia. Hem cregut que podíem dominar la malaltia, el dolor, l’envelliment i evitar la decrepitud. I la mort és una bufetada. És una ferida oberta.

Vostè li diu el final de l’arrogància.
Jo crec que la mort ens fa molt humils perquè veus que tots els instruments tecnològics, tot i la farmàcia, tot i la terapèutica, tot i els desenvolupaments sofisticadíssims de les ciències mèdiques i farmacològiques, el cas és que ens morim. Vivim més anys, d’acord. Però ens morim. La mort és una manifestació evident de la nostra finitud, de la nostra limitació. I una altra raó és que ens hem quedat sense respostes.

Religioses?
Hi havia uns grans mites que històricament havien servit per donar una explicació respecte al més enllà. Mires la Divina Comèdia i parla del cel, l’infern, el purgatori... Llegeixes els textos sagrats de l’hinduisme i allí hi ha un gran relat sobre què ens passa després de la mort. Però nosaltres vivim en una societat molt escèptica que ha deixat de creure en aquests grans relats i per tant la mort es converteix en un interrogant molt inquietant. No sabem què serà de nosaltres. Aquest desconeixement, senzillament ens genera molta inquietud.

El dol que no es fa com s’ha de fer deixa ferida i avui hi ha un munt de persones que se senten culpables per no haver acomiadat

Però arriba i quan això passa, estem preparats per consolar l’altre? 
No. Gens. Ni ens hem entrenat, ni sabem com fer-ho, ni dominem les paraules, ni els gestos, ni disposem de temps. En certa manera el que ens està passant és que tenim vertaderes dificultats per practicar l’art de consolar l’altre. Però també de deixar-nos consolar. Els nens en això són molt transparents. El nen plora i sol·licita consolació. En la nostra societat, però, no està ben vist demanar consol perquè això demostra que ets feble i en la societat de l’èxit, qui demana consol és un fracassat. Llavors, no demanem consol i tampoc el sabem donar. I a vegades fins i tot ens pensem que podem donar-lo a través de la xarxa, mitjançant un whatsapp, un mail. Al final tot ho hem frivolitzat.

Quan la culpa adopta una dimensió molt crònica llavors és remordiment, que és molt destructiu. Això demana processos de sanació complexos i en alguns casos necessites un professional de la psicologia

Parla dels ritus… què passa ara quan no es poden seguir perquè els éssers estimats estan en una residència?
Ara és una situació duríssima i excepcional. Estem davant d’una crisi total. Per una banda hi ha la crisi sanitària, després hi ha la crisi econòmica i la social. Però hi ha una altra crisi, que és l’emocional. Moltes persones trencades i moltes d’aquestes són justament persones que han vist com moria un ésser estimat i no han pogut acomiadar-se correctament, la qual cosa genera un dol molt estrany, que pot ser patològic. Perquè el dol que no es fa com s’ha de fer deixa ferida i avui hi ha un munt de persones que se senten culpables per no haver acomiadat.

Familiars?
Professionals de la salut i per descomptat familiars que tenien el pare o la mare en un geriàtric pensant que era el millor lloc on podien estar i potser era així, però que aquell lloc s’ha convertit en una trituradora d'humans. És on han mort més persones grans, a les residències geriàtriques i gerontològiques del país.

Francesc Torralba

Aquesta culpa, com es pot gestionar?
Quan això adopta una dimensió molt crònica i molt cíclica llavors no és culpa, sinó remordiment, que és molt destructiu. Això demana processos de sanació complexos i en alguns casos necessites un professional de la psicologia. També és molt important la feina que fan els grups de dol, en algunes funeràries hi són i també en altres àmbits públics. Perquè a més t’adones que no ets únic en el món. Després lògicament hi ha d’haver un altre procés, que és el de reconciliació, d’acceptació i la capacitat de perdonar-te a tu mateix i això és molt més complex. Hi ha gent que no es perdona mai el que van fer, el que no van fer, el que van dir, el que no van dir. I això és terrible perquè pesa allà on vagis.

Hem cregut en el poder omnipotent de la ciència, de la tecnologia. Hem cregut que podíem dominar la malaltia, el dolor, l’envelliment i evitar la decrepitud. I la mort és una bufetada

Aquest llibre és per ajudar la gent en aquest moment?
No estava planificat. M’ho va oferir l’editorial. Volia reflexionar sobre l’art de consolar. Llavors, miro de presentar primer una descripció de les expressions, què ens passa quan es mor un ésser estimat, de les expressions físiques, verbals i no verbals. I a la vegada també quins són els bàlsams. A títol personal, em van bé per afrontar la pèrdua d’un ésser estimat.

Li dona molta importància a abraçar-se, però ara no podem.
Aquest és el tema, que hi ha una sèrie de llenguatge no verbal, gestual, que és bàsic en el procés de consolació i que per la distància física obligada i necessària per evitar contagis no podem fer. L’abraçada és poderosíssima, però la paraula també ho és. No subestimem la paraula. Hi ha paraules que curen i hi ha paraules que enfonsen. Hi ha que asserenen i hi ha que, en canvi, exciten i generen indignació. Les paraules són com ganivets, o com dards i quan una persona està trencada, has de vigilar molt amb què dius. 

Vivim en una societat molt escèptica, que ha deixat de creure en els grans relats que havien servit per donar una explicació respecte al més enllà. Per tant, la mort es converteix en un interrogant molt inquietant

No és millor callar?
Hi ha paraules que són molt pitjor que el silenci. A vegades senzillament plorar amb l’altre és molt més significatiu que moltes paraules. Això també miro de dir-ho. Encara que vull subratllar el valor de la paraula, però la que ha estat pensada, ben dita, no que funciona automàticament com una fórmula que tenim al disc dur i que traiem quan anem a un tanatori, per sortir del pas. Vostè realment m’acompanya en el sentiment? Perquè si m’acompanya en el sentiment com podrà viure el dia d’avui?, perquè jo estic destrossat. 
 

Temas

  • mort
  • muerte
  • dol
  • duelo
  • filosofía
  • teología
  • coronavirus
  • residencias geriátricas

Comentarios

Lea También