Más de Cultura

Cultura Literatura. Narrativa contemporània

La gradació de color sí que importa

'La meitat evanescent', de la nord-americana Brit Bennett explora el racisme en la comunitat negra, la identitat i l'opressió per part de l'oprimit.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora Brit Bennett. Foto: Miranda Barnes/cedida

L'escriptora Brit Bennett. Foto: Miranda Barnes/cedida

La Desiree Vignes caminava de pressa, el cap cot, i portava agafada de la mà una nena de set o vuit anys. La Desiree tornava així a Mallard, el poblet del qual havia fugit setze anys enrere amb la seva germana bessona, la Stella. I ho feia de la pitjor manera possible, amb una filla negra com el quitrà. D’un negre blavós perquè Mallard, un poble de negres, no volia ser negre. Aquesta és l’arrencada de La meitat evanescent (Edicions del Periscopi/Literatura Random House), de la nord-americana Brit Bennett, la qual explora la identitat, els orígens i també les relacions entre dones, «complexes, que a torns poden ser molt íntimes, molt importants, però també molt perilloses i difícils», com manifestà l’escriptora des dels Estats Units en una trobada virtual amb la premsa.

Amb una ploma brillant, La meitat evanescent parla d’opressió, la més tradicional dels blancs vers els negres, però també d’aquests cap a la seva comunitat. Perquè la degradació de color hi compta; els tons hi compten; els matisos, també. I parla de la possibilitat de ser un mateix o, si més no, d’intentar-ho.

La novel·la, la primera obra de la Brit Bennett que es publica en català, traduïda per Marc Rubió, és la història de la Desiree i la Stella, dues germanes bessones idèntiques que fugen de Mallard, una comunitat negra de Lousiana que, generació rere generació, intenta fer la seva pell cada vegada més clara. «El llibre es va originar parlant amb la meva mare. Ella és de Louisiana i una vegada em va explicar que li havien parlat d’un poble obsessionat amb el color de la pell. A partir d’aquí vaig començar a pensar en la idea d’unes bessones idèntiques que provinguessin d’allà, encara que cadascuna triés un camí de vida diferent», assenyalà Brit, qui va reconèixer que mai de la vida va trobar la localitat en qüestió.

Efectivament, ambdues joves reaccionen de manera diferent a una desgràcia familiar. Una decideix ser blanca. L’altra, negra. Però malgrat tot, els seus camins es tornaran a trobar. Per amor, per dolor. Perquè a Mallard, la Desiree veia la Stella per tot arreu. I perquè a Mallard, la mare diu que no hi pensa, en la Stella.

No obstant això, si són idèntiques, per què reaccionen diferent? «Què factors et fan la persona que ets?, es preguntà Brit. És natura o educació? Jo mateixa tinc dues germanes i entre les tres, cadascuna som diferents i ens han criat els mateixos pares, en la mateixa família. M’ha interessat explorar aquesta dinàmica, sobretot en bessones, ja que es presten entre si».

Ambdues joves reaccionen de manera diferent a una desgràcia familiar. Una decideix ser blanca. L’altra, negra.

Identitat i raça, conceptes que la mateixa Brit es va qüestionar mentre escrivia l’obra. «Vaig haver de detenir-me i tornar a estudiar la visió de la Kennedy, la filla de la Stella, per exemple. Em vaig adonar que realment no sabia com identificar-la des del punt de vista racial. Vaig descobrir que el que volia era assignar-li una categoria com més aviat millor i vaig haver d’esforçar-me per a no sucumbir. Ella és més complicada que dir blanca o negra. I jo tenia la urgència de ficar-li una etiqueta. Però, qui necessita una etiqueta? Aquesta necessitat de jutjar, de categoritzar... Vaig intentar a partir d’aquí posar-me en tela de judici jo mateixa».

Una identitat que encotilla, encara avui en dia. Que diu què es pot i què no es pot ser. En aquest sentit, però, la Brit parla d'evolució, de canvis, des dels anys seixanta del segle passat, quan transcorre el relat. «Avui tenim una idea molt més complexa d'aquestes qüestions. La gent sempre ha tingut vides complicades i també la seva pròpia comprensió sobre la identitat ha estat complicada, però el llenguatge no sempre ha estat a l'altura. I això és una diferència. El nostre llenguatge intenta posar-se al dia d'aquesta complexitat del que implica ser persona».

La meitat evanescent ha suposat, així mateix, tornar a la mateixa història de l’autora, «a la meva família, a totes aquestes qüestions que ens plantegem ara. I és una cosa que caracteritza una mica els Estats Units. Aquesta idea de fingir la teva raça, de poder reinventar-te i acceptar-te d’una altra manera. És gairebé una ideologia», afirmà. Per això mateix, la sorpresa va ser majúscula quan Brit veia que la novel·la triomfava arreu. I no només això, sinó que HBO ha comprat els drets per a convertir-la en una sèrie. «Som encara als primers moments. Jo seré la productora executiva, és a dir, no escric el guió, però estaré allà per intervenir i oferir la meva opinió. Per ajudar en la direcció més creativa», anuncià.

Identitat, dones i violència de gènere traspua per les seves pàgines perquè «encara que no vull transmetre el missatge que ser dona significa patir violència de gènere, sí que quan era jove em van avisar molts cops. Compte, que hi ha moltes víctimes de violència a prop, com a dona, com a persona negra. Amb la qual cosa és normal que en literatura abordi aquests temes».

La meitat evanescent parla de racisme, d’un racisme també entre negres, de la importància de la tonalitat entre una mateixa comunitat, de l’oprimit oprimint i si bé la fugida de les germanes és vital, no ho és menys el fet que la provoca, el detonant. Quan la mare els comunica que no poden anar a l’escola, que han de treballar. La Desiree no volia acabar amb les mateixes mans que la seva mare, amb els dits inflats i retorçats de tant fregar la roba dels blancs. Els blancs, que tant mal havien fet a la família. I tanmateix, ells que volien ser blancs...

Temas

  • narrativa estadounidense
  • literatura
  • novela
  • Sant Jordi 2021
  • racismo
  • opresión
  • identidad
  • género

Comentarios

Lea También