Lluís Bassets: «La institució científica és l'única que ha estat a l'altura durant la pandèmia»

Lluís Bassets (Barcelona, 1950), és periodista i escriptor. Publica les seves columnes al diari El País, del qual ha estat corresponsal a París i Brussel·les, i on ha ocupat responsabilitats a diferents seccions. Entre els seus llibres, destaquen Ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol o El año de la revolución, sobre les revoltes àrabs. L’última de les seves publicacions és Les ciutats interiors. Enviat especial al voltant de la meva cambra (Galàxia Gutenberg), un dietari en què reflexiona sobre la situació de crisi sanitària, així com sobre les altres pandèmies de la història, però també sobre la conjuntura política i social del moment.

Han aprovat els mitjans de comunicació amb la cobertura de la pandèmia?
No soc capaç de posar una nota genèrica a la cobertura generalitzada de tots els mitjans. Però el que sí que crec és que probablement és l’esdeveniment de més envergadura que marcarà l’època que s’obre. Fa cinquanta anys que treballo de periodista i aquesta és la reflexió inicial del meu dietari, que mai m’havia trobat amb una notícia d’aquesta transcendència, d’aquesta profunditat, d’aquest element dramàtic i tràgic.

Més que les guerres que veiem cada dia?
En una guerra, hi ha una part del món que pot mirar-s’ho des de lluny. I en canvi, en aquest cas, no. Tots sabíem que la pandèmia, d’una forma o altra acabaria acostant-se. Des del punt de vista dels mitjans probablement és la notícia més important que hem trobat. Jo crec que no em posaria en pitjor lloc de com ho han fet els polítics i probablement tampoc en massa millor lloc. L’única institució global que crec que ha estat a l’altura de les circumstàncies malgrat tot, malgrat les contradiccions, les baralles i els desmentiments són les institucions científiques i mèdiques.

Des del punt de vista dels mitjans, la pandèmia és probablement la notícia més important que hem trobat.

Valora d’una altra manera la llibertat, després que ens la prenguessin d’un dia per l’altre?
No crec que ens la prenguessin en una nit. Però la pandèmia i el confinament també ens ha obligat a tots a fer una reflexió sobre les llibertats. Totes són importants, però la de deambular, personalment la vaig trobar a faltar. Quan has estat mig segle viatjant, et sents com un tigre en un zoològic. Però quan veus com s’han combatut les pestes a través de la història, t’adones que quan et cau al damunt la malaltia, l’única forma d’aturar-la és la restricció del contacte humà i la restricció de llibertat de moviments. I llavors, el que s’ha de fer és posar en marxa immediatament la ciència perquè trobi les vacunes i puguem recuperar aquestes llibertats. I això jo crec que ho hem fet de meravella. Ara calibrem millor el que vam perdre. I crec que també hem d’incloure una certa moderació en la recuperació de la nostra vida d’abans.

 

En quin sentit?
Haurem de reflexionar sobre algunes coses. Una d’elles és el turisme, per exemple. Sobre si hem de continuar passant cada cap de setmana en una ciutat diferent per no fer res, només per consumir. Reflexions com aquesta són les que ens haurien de portar a intentar construir unes economies i unes societats una mica més racionals, més assenyades, més tranquil·les i menys apressades. La llibertat consisteix precisament a saber administrar-nos.

Quant al futbol, creu que ja no es tornarà als contractes milionaris dels jugadors?
Crec que costarà molt tornar a la bombolla que hi havia abans. Tota l’economia que s’ha organitzat al voltant del futbol és insostenible. Per tant, si el futbol vol mantenir-se com a negoci i com a espectacle de masses i audiovisual haurà de reconvertir-se, reduir la despesa, sent raonable. Acomodar-se més a les necessitats del món d’avui. El que no pot ser és que visquem amb uns espectacles que, d’altra banda, en bona part són finançats per grans fortunes alienes a la nostra geografia política i social.

Pel que fa a la política, al seu dietari, compara Trump i Torra.
Trump és l’expressió més poderosa i sofisticada d’un fenomen que està molt estès, que és una mena de populisme disruptiu que construeix mons paral·lels i que d’això fa una política. Penso que a Catalunya n’hem tingut proves i el Torra és un exemple. Ens explica una història de Catalunya que és una fantasia. Però no és l’únic. També el fenomen Ayuso té moltes concomitàncies amb el Trump. Quan es fa un relat identitari molt fort que satisfà la gent, no necessites arguments racionals ni de fons, ni propostes ni programes polítics, sinó sentir-te sentimentalment reconfortat i això en Torra ho ha sabut fer molt bé.

 

De Pujol i el rei emèrit diu que són la cara fosca de la Transició. Només ells?
No. Però són dos grans personatges de la Transició i probablement, els dos que més han decebut. No se’ls pot negar la seva aportació positiva, perquè han fet coses interessants, però a la vegada, aquest balanç l’han tacat i l’han enfonsat. En unes altres circumstàncies, si no haguessin caigut en la temptació, haurien passat a la història com dos grans personatges de la història d’aquest país, de Catalunya i d’Espanya. Però per contra, s’han produït situacions molt desagradables, sobretot en un moment de crisi econòmica, d’empobriment i de grans desigualtats. 

Quines conseqüències creu que ha tingut la seva actuació en l’àmbit social?
Unes conseqüències terribles perquè es tergiversen fins i tot les seves aportacions positives, fins al punt que a l’autogovern que va construir Pujol, hi ha molta gent que avui dia no li té cap mena d’estima ni consideració a Catalunya mateixa, entre els mateixos independentistes. Igualment, hi ha molta gent en el conjunt d’Espanya que creu que el rei no va ser el que va aturar el cop d’Estat el 23 F. Imagina’t fins a on arriba la feina corrosiva d’un error moral. No tan sols eclipsa el balanç positiu, sinó que el destrueix davant de moltes persones.

La gestió política de la Unió Europa sobre els refugiats, unida a la pandèmia, creu que empitjorarà la situació de les persones que volen arribar?
Encara no estem al pic de la pandèmia global. Veiem què passa a l'Índia i en certa forma són els prolegòmens del que passarà a continuació a l’Àfrica. És a dir, els països rics es poden preparar perquè hi haurà una pressió migratòria encara més gran de la que hi ha ara. I la forma com estem preparant-nos de moment és bastant limitada, sinó miserable perquè l’única cosa que se’ns ocorre és com evitar que vinguin. Quan el que hauríem d’estar fent és mirar de veure com organitzem bé el futur, de manera que es preservin les vides de les persones, que no hagin de morir ofegades al mar, que no hagin de patir manques de llibertat i vulneració de drets humans quan arriben aquí, que no hagin de deambular com a pàries pel continent.

No sembla que això estigui sobre la taula de la UE.
Organitzar tot això és molt difícil i durant un temps de pandèmia més. Però és el repte que tenim. La pandèmia en certa manera, el que farà serà incrementar aquest problema. Perquè portarà pobresa arreu i, sobretot, als països pobres. Una pressió que es pot afegir a la vinculada al canvi climàtic, que ja és molt intensa ara. Sabem que el segle XXI serà el dels grans desplaçaments de població i els països rics haurien de saber afrontar-lo de forma digna. Però jo soc molt escèptic respecte de la capacitat que tinguem i per tant, ens pot passar qualsevol cosa, les pitjors coses. 

Necessitaríem que l’OMS no fos un òrgan més aviat consultiu i orientatiu, sinó executiu.

Què opina de l’alliberament de les patents, amb què s’arribaria a aquests països pobres? 
El que em preocupa és que no hi hagi una institució internacional com per exemple l’OMS amb capacitat executiva per organitzar la vacunació global. Perquè ens juguem la salut global, ja que si l’Àfrica queda sense vacunar, tindrem en aquell continent una incubadora de futurs virus que faran mutacions i que vindran cap aquí. Amb la qual cosa, haurem de tornar-nos a vacunar, ens reinfectarem i serà un disbarat. Necessitaríem que l’OMS no fos un òrgan més aviat consultiu i orientatiu, sinó executiu. Pel que fa a l’alliberament de patents, en principi, en abstracte, no hi estic en contra, però necessitaria que m’expliquessin com s’ha de fer.

Joe Biden es va pronunciar a favor, mentre Angela Merkel, en contra.
Una patent no és únicament una garantia de guany del laboratori que ha invertit, sinó que també és un compromís jurídic, que vincula el laboratori que l’ha fabricat i per tant, si hi ha un accident, aquest laboratori ha de respondre davant dels tribunals. Llavors, tinc molts dubtes. Si alliberem les patents, qui respondrà d’això? Jo estic a favor d’alliberar-les si serveix perquè es vacuni tothom, i amb garanties. Però si serveix perquè hi hagi pirateig, perquè es produeixin problemes amb països que no hi ha prou garanties de control de la fabricació, aleshores penso que ens estem equivocant. La realitat és que no soc capaç de donar una resposta taxativa sobre si té raó Angela Merkel o Joe Biden. Jo me’n fio dels dos. 

Creu que hem après alguna cosa de tot plegat?
Jo m’he esforçat per aprendre i en el llibre he explicat el que crec que he intentat aprendre. Com que soc un punt optimista, no molt, penso que també hi haurà molta altra gent que ha fet esforços semblants, però la natura humana no canviarà. És la mateixa ara que en temps de Pericles, de la pesta d’Atenes, al segle V a.C. Per tant, amb això també hem de ser humils i modestos. Sabem que podem moure algunes coses, poques, petites, però tampoc no hem de ser tan pretensiosos com per creure que d’un cataclisme d’aquesta envergadura en traurem un canvi de societat meravellós. Jo no crec que sigui així.