Cultura Entrevista

Núria Esponellà: «Les dones del passat tenien més eines per gestionar el dol»

L'escriptora va guanyar l'últim Premi Prudenci Bertrana amb 'Ànima de tramuntana', en què dues dones d'èpoques distants s'enfronten a les dificultats de la vida, en un relat intimista que transporta el lector fins als ibers.

Gloria Aznar

Whatsapp
Núria Esponellà: «Les dones del passat tenien més eines per gestionar el dol»

Núria Esponellà: «Les dones del passat tenien més eines per gestionar el dol»

Núria Esponellà és escriptora i professora. Autora de poemaris i novel·les ha publicat, entre altres, Gran Cafè, El mateix vell amor, La travessia o Rere els murs, amb el qual va obtenir el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2009. La seva última obra és Ànima de Tramuntana (Columna Edicions), la qual va guanyar l’any passat el Premi Prudenci Bertrana. En ella, dues dones d’èpoques distants s’enfronten a les dificultats de la vida, a la recerca de sentit. La Mínia, una arqueòloga freelance, no passa pel seu millor moment. Tanmateix, la descoberta de dues tombes insòlites a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret l’ajudarà a afrontar la seva situació. A partir d’aquí recompondrà la història d’Ekinar, una dona del segle III aC, que li mostrarà el camí per viure en comunió amb la natura.

De la mort perinatal no es parla massa...
És un doble tabú. Els rituals de reconèixer la criatura com un ésser que no ha pogut néixer, però que ja forma part de la família, són importants. I la protagonista s’adona, com m’he adonat jo al llarg dels últims anys, que les dones del passat potser tenien més eines que no pas ella per gestionar el dol. Perquè hem perdut tots els rituals de pas i acompanyament i no diem ara amb la situació de Covid. També hem perdut molt la connexió amb la Terra. 

El poder de la dona amb la Terra és una contraposició amb el cristianisme?
L’empoderament de la dona es fa precisament a través de la possibilitat de curar-se mitjançant les plantes, els remeis naturals, el contacte amb la mare Terra. Aleshores, arriba l’Església, sobretot a partir del segle XII, i la dona deixa d’existir. Perquè si recordem abans, la dona tenia el seu lloc. Les matrones romanes tenien molta importància. Cató va marxar d’allà perquè va fer una llei que les perjudicava i el van fer fora. Al final va optar per venir cap aquí a fer la guerra.

Fins i tot ara seria impensable.
Jo crec que tot just ara ens estem empoderant. I amb moltes dificultats. El nostre empoderament real és la capacitat de no repetir els patrons masculins d'imposició. Ja hem vist perfectament com funciona la testosterona. Això no val en el temps que estem. Nosaltres necessitem un empoderament diferent, que ens arreli a la Terra perquè estem molt desarrelats. Jo penso que tot això de la Covid ens ho està mostrant. Hem d’aconseguir aquest empoderament molt més harmònic, més equilibrat i més ecològic. El model Thatcher està caduc. 

Objectes dels antics ibers, a Calafell.

Va visitar Calafell?
He fet tot el que explico. Totes les rutes fins al Matarranya. Vaig venir a Calafell i el mateix Joan Santacana em va ensenyar la reconstrucció de la Ciutadella. 

Ha estat molt difícil trobar la documentació sobre com vivien, el seu dia a dia?
Aquesta novel·la m’ha fet treballar molt. Tant Joaquim Tremoleda, conservador del Museu d’Empúries, com Joan Santacana em van dir que era una història molt complexa, un període molt obscur, amb moltes llacunes històriques. Però no els vaig fer cas. M’agraden els reptes. Jo volia parlar de la dona ibera, de les nostres dones ancestrals, de com eren, com vivien, com entenien el món, perquè això m’ajuda a mi també a gestionar la meva pròpia essència. A més, en els últims anys he viscut situacions greus en la família i el que més bé m’ha anat ha estat a reconnexió amb la natura.

El nostre empoderament real és la capacitat de no repetir els patrons masculins d'imposició. Ja hem vist perfectament com funciona la testosterona

És el que buscava tothom després del confinament.
Jo crec que aquest confinament, si una cosa positiva pot tenir és que ens ha mostrat que anàvem despullats, que la tecnologia només és una eina. No ens dona el nodriment, l’aliment que necessitem per poder resoldre les situacions més difícils de la vida. 

Vostè parla d’Indikets.
Hi havia moltes tribus. La idea que aquí hi havia quatre salvatges és mentida. La civilització ibera ja tenia una escriptura pròpia, una organització política, territorial, tenia un urbanisme molt important. Hem de pensar que des del Pirineu fins a Kesse, actual Tarragona, tots eren poblats, que ara es van descobrint, com a Tivissa, per exemple. És evident que els romans van fer infraestructures, però aquí ja hi havia una base importantíssima. Jo parlo dels indikets perquè buscava els meus ancestres, que són a l’Empordà. Però les arrels comunes són iguals. I ara hi ha molts grups de reconstrucció que ho treballen.

L'escriptora Núria Esponellà.

En relació amb els caps tallats, fa una comparativa avui dia amb els talibans, que encara practiquen el mateix.
Són dels pocs que ho feien això. Els indikets tenien aquesta tradició macabra, que compartien amb els celtes, perquè sembla que tenien una arrel celta. Aquest costum que ara ens esgarrifa respon a una creença. I resulta que avui en dia, malauradament, encara el veiem, el sentim amb els talibans, amb totes les barbaritats que s’han arribat a fer en les guerres. I et preguntes, és possible que hàgim evolucionat tan poc com a raça humana?  

Quant al títol, què té a veure amb la història?
La novel·la ha tingut tres o quatre títols diferents. El vaig presentar al premi Prudenci Bertrana com a Dues dones. I després va sortir Ànima de Tramuntana. Em va agradar per una cosa. L’ànima de tramuntana és l’ànima de la Mínia, de la protagonista, aquesta ànima que es busca ella mateixa, des del caos total. És el mateix que provoca la tramuntana, malvestats, al mateix temps que és la que neteja més els cels. Aquesta capacitat de transformació que té aquest vent, de neteja, de purificació, de catarsi, està dins de l’ànima de la protagonista. Hi ha aquesta metàfora, que vol expressar això, del caos és capaç de netejar, reconstruir-se.

Ciutadella ibèrica de Calafell

Per què es va presentar amb pseudònim?
Em va semblar que era més neutre. Vaig trobar un bon pseudònim. Joseph Conrad, del qual poso una cita al principi del llibre, al Cor de les tenebres té un personatge que es diu Kurtz, que és força malèvol, encara que en el moment de la mort el protagonista el veu diferent, d’alguna manera l’entén. Aleshores, vaig agafar Kurtz i de nom Virginia, per la Virginia Woolf, perquè Virginia és victòria. Llavors, Victòria kurtz. La llum i la foscor... M’agrada molt el simbolisme. I el llibre té molts aspectes psicològics, com se’ns presenten els altres, com els jutgem, els prejutgem, quan en realitat no són com nosaltres pensem que són.

Què ha suposat aquest premi?
Un reconeixement a nivell públic, també de la feina que he fet fins ara, de l’ofici que he anat adquirint perquè són molts anys escrivint. Porto més de 20 anys. És un impuls i potser també un punt d’inflexió. És un premi significatiu en la vida literària. Un bàlsam. I m’ha fet sentir molt d’agraïment. 
 

Temas

Comentarios

Lea También