Más de Cultura

Cultura Ressenya

Què vol dir ser normal?

‘Per què ser feliç quan podries ser normal?’ són les tragicòmiques memòries de la Jeanette Winterson, una dona que no es rendeix mai.

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptora Jeanette Winterson, al CCCB de Barcelona, el 2019. Foto: ACN

L’escriptora Jeanette Winterson, al CCCB de Barcelona, el 2019. Foto: ACN

Per què ser feliç quan podries ser normal? és el que li etziba a la Jeanette Winterson la seva mare quan ella li diu que s‘ha enamorat d’una noia. Que sigui la seva mare adoptiva hauria de ser irrellevant, ja que adoptes una persona, una nena o un nen, per estimar-te-la amb bogeria. Res a veure amb el paritori i el fet biològic. O no? Doncs la realitat diu que no hi ha blancs ni negres. En tot cas, la Jeanette Winterson utilitza justament aquesta fletxa enverinada per titular el seu llibre, publicat per Edicions del Periscopi i traduït al català per Dolors Udina.

Per què ser feliç quan podries ser normal? és una autobiografia atípica, unes memòries exquisides, molt dures, però narrades amb ironia i un gran sentit de l’humor, la qual cosa fa que ploris i riguis alhora. «Aquesta és una de les claus del llibre», destaca l’editor, l’Aniol Rafel. «Sense aquest element, la història seria tremenda». Una novel·la que també pot ser una porta d’entrada a l’obra de l’autora.

La novel·la és una recerca de la identitat. Qui som?, qui és la teva mare?, i el teu pare?

La Jeanette Winterson (Manchester, 1959) descriu la seva infantesa a Accrington, al nord d’Anglaterra, amb la grisor del cel, les cases adossades, sempre fredes i humides amb el vàter comunitari a l’exterior. I ho fa amb un sentiment de pobresa i de pertinença a la classe obrera, el qual pràcticament ja no queda, amb uns nens que surten de l’escola i marxen cap a la fàbrica de galetes de gossos, amb intenció de berenar. O amb aquella veïna que no es treu mai l’abric perquè no té diners per comprar-se vestits, però és capaç de convidar a sopa a totes les criatures del barri. No obstant això, res no és tan dur per a la Jeanette com la inseguretat de casa seva o la impossible convivència amb la seva mare. 

Donada en adopció sis mesos després del seu naixement, la Jeanette va a parar als braços d’un matrimoni de cristians evangèlics pentecostals, amb un dogma comparable als dels integrismes més amenaçadors: no beure, no fumar, no tenir relacions sexuals, no anar al cinema, no llegir si no és literatura religiosa, res de ballar o de música pop, amb la figura omnipresent de Satanàs i l’Apocalipsi a tocar. Tot plegat es barreja amb càstigs severs i alguna pallissa, el que avui en dia tothom consideraria maltractament infantil. Però paradoxalment, va ser tot allò el que va impel·lir la Jeanette a convertir-se en la dona i l’escriptora que avui és. 

Després de la dicotomia feliç/normal, la Jeanette marxa de casa en plena adolescència i quan Margaret Thatcher fa acte de presència en l’escenari polític, la tria com a referent, si més no en un primer moment. Si la filla d’un verdulaire podia ser primera ministra, una noia com jo podia escriure un llibre que formés part dels prestatges de literatura anglesa en prosa de la A a la Z, reflexiona l’autora. I ho fa. Pot aconseguir-ho gràcies a refugiar-se en la literatura, on té tot l’amor que no troba a casa, acaparat tothora pel cruel Déu bíblic de l’Antic Testament. Serà l’escriptura la que li permetrà fugir.

Per què ser feliç quan podries ser normal? és un exercici introspectiu de la Jeanette cap al seu interior més íntim, però també un cant a la vida i una recerca incessant de la felicitat. «Ella té la mancança de no haver estat estimada de petita. I aleshores, busca l’amor. Ho fa, evidentment, amb les seves relacions, però també amb la literatura i l’escriptura. Aquesta cerca li dona sentit i és per això que ho comparteix», manifesta l’Aniol Rafel.

Però la novel·la és sobretot una recerca de la identitat. Qui soc?, quines són les meves arrels?, qui és la meva mare?, i el meu pare?, què tinc en comú amb ells?, quins són més reals, els biològics o els adoptius? Una greu crisi emocional farà que la Jeanette intenti trobar respostes a aquestes preguntes, no sense angoixa. Per adonar-se finalment que, malgrat tot, no pot odiar del tot a la senyora Winterson, de la qual sempre formarà part.  
 

Temas

  • literatura
  • narrativa
  • ressenya
  • Jeanette Winterson
  • Anglaterra
  • Manchester
  • Accrington
  • Edicions del Periscopi
  • autobiografia
  • memòries

Comentarios

Lea También