Quim Juncosa: «Als pares adoptius se'ns qüestiona molt durant tot el procés»

Quim Juncosa Bartolí és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). El 2006 va adoptar el seu fill, fet que el va portar a conèixer i assessorar diferents entitats en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. A Omplir la vida. El viatge d'una adopció (Rosa dels Vents Editorial), ha volgut plasmar l’experiència d'anar fins a Rússia per tornar amb l’Alexandre, quan tenia cinc anys. El llibre és un regal públic al seu fill, el dia que va fer divuit anys. Una emotiva història que convida a reflexionar sobre la diversitat familiar, l’homoparentalitat i sobre l’educació, la de tots. 

A ‘Omplir la vida’ explica que estava mort de por quan va anar a buscar l’Alexandre. És conscient que els pares biològics també en tenen molta, de por?
Sí. Però tot i que cadascú té les seves pors, crec que la de l’adopció és diferent perquè tens la incertesa de tot el que desconeixes d’aquest nen, que ja té una vida. En el cas de l’Alexandre, no saber què li havia passat en quatre anys i mig que ell tenia. 

L’amor mou muntanyes. Amb amor pots superar gairebé totes les coses de la vida

Per què Rússia, un país tan contrari al col·lectiu homosexual?
Perquè era el país on podíem fer-ho com a homoparental, com a home sol. I és cert que tota aquesta homofòbia que es coneix de Rússia ha anat in crescendo amb els anys. En aquell moment, tot i ser un país homòfob i on teníem clar que l’adopció homosexual estava prohibida, no hi havia un corrent tan homòfob com el que hi ha ara, com a mínim no era tan públic.

Hi ha moltes sensacions. Què va ser el més difícil de tot plegat?
El temps que vaig passar sol amb ell a Rússia. Jo ja tenia coll avall que allò ja estava, que depenia d’una sentència, però encara no podíem tornar. I en aquell moment em vaig sentir molt sol i molt desemparat. Van ser dues setmanes molt dures. I després, la burocràcia. En Rússia tot és molt farragós.

El teu pare biològic es deia Alexandr i el seu nom sempre formaria part de la teva vida (Omplir la vida).

Molt comunista.
Sí. Fins i tot demanaven els papers segellats amb un segell rodó. Per què? Això dificultava molt. 

Hi ha un judici i una sentència. Aquest fet el va afectar com a professional a l’hora de valorar un cas?
Segurament sí, però no n’he estat conscient. O potser et diria al revés. Com a advocat, ja m’afecten molt les resolucions dels jutges i per tant una de les meves pors era que sabia que tot depenia d’un senyor o una senyora. Suposo que altra gent amb més desconeixement jurídic potser van més tranquils. A mi em feia molta por perquè sabia que podia ser un tràmit més o una sentència denegatòria.

Pensava que estava decidint que volia ser pare i ser-ho d’una manera determinada i a l'Alexandre ningú no li havia preguntat sobre aquest fet. Això em neguitejava (Quim Juncosa)

Al llibre relata com una parella èbria passeja amb la seva criatura. Pensa que als pares biològics també se’ls hauria de fer un seguiment?
Crec que a nivell legal a Espanya hi ha controls quan es detecta que hi ha casos de situacions de risc. La Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) a vegades funciona bé i altres s’extralimita. Però la situació de l’administració és molt difícil. A mi el que sempre em sobta és que als pares adoptius se’ns qüestiona molt durant tot el procediment, la qual cosa no dic que no estigui bé, però als biològics ningú els qüestiona de res. Aleshores, segurament tampoc no haurien de deixar que tothom pogués tenir fills, malgrat naturalment ho pugin fer. Però no sé si l’Estat pot ser tan intervencionista com per decidir qui pot tenir fills i qui no pot tenir-ne. És un tema complicat.

Encara té el neguit de la manca de la figura femenina?
No de la manera que el tenia inicialment perquè veig a l’Alexandre feliç. Ell ha entès el món en què viu, la seva realitat i està content amb la família que té. Però sí que pensava que estava decidint que volia ser pare i ser-ho d’una manera determinada i amb ell ningú no li havia preguntat sobre aquest fet. Això em neguitejava. 

No se li pregunta a cap fill això.
Un fet del meu caràcter personal és que m’ho qüestiono molt tot. I també deriva que en el procés adoptiu t’ho qüestionen tot tantes vegades que t’arribes a fer moltes més preguntes que les famílies biològiques, que segurament no se les fan. 

L’Alexandre ha fet moltes preguntes?
En el nostre cas ha sigut molt fàcil perquè hem parlat sempre que ha sigut necessari. El problema està quan això no es parla, quan és tabú. I també en el fet de ser dos homes tenim un avantatge.  

Mai oblidaré aquell 15 de març de 2006, quan vam aterrar a Barcelona després de vint-i-cinc dies a Rússia i d'un llarg viatge, amb una maleta plena d'emocions i il·lusions (Omplir la vida)

Quin?
No hem de competir amb cap mare biològica. A vegades detecto que mares adoptives, que potser són adoptives com a últim recurs perquè no ho han pogut ser biològicament, tenen un sentiment que han de superar per poder parlar obertament amb els seus fills d’aquestes pors.

L’Alexandre ha manifestat en algun moment voler anar a Rússia a investigar sobre els seus pares biològics?
No. En el fons se sent una mica rus. En el seu Instagram té la bandera russa, escolta a vegades música en rus, té molts amics que són russos adoptats i entre ells hi ha un sentiment favorable cap a Rússia, malgrat ser crític amb el país també. Ell vol anar, no per a buscar la seva família, sinó per conèixer el país on va néixer.

En aquell moment a Rússia no hi havia un corrent tan homòfob com el que hi ha ara, com a mínim no era tan públic (Quim Juncosa).

Els fa por que marxi i no torni?
No.

Com pot marcar emocionalment una persona al llarg de la seva vida el fet que l’abandonin?
Molt. Crec que és una de les coses que més et marquen perquè l’abandonament sempre hi és allà. T’abandonen els teus pares, que són els que t’han de protegir i la resta de família extensa no se’n pot fer càrrec de tu. Per tant, aquesta sensació que tot és fràgil et marca per sempre. I en el cas de l’Alexandre jo crec que li ha marcat. Ell sempre ha tingut com una desconfiança que les coses serien per sempre. Fins al cap de molt temps no ha sigut conscient que seria per sempre. I li marcarà segurament en les seves relacions de futur, en les seves parelles.  

Li ha agradat aquest regal que li ha fet?
Com explico en el llibre, era una cosa íntima per a ell. Però la gent em va animar a publicar-lo. Jo li vaig demanar autorització i em va dir que sí. Personalment, l’he volgut publicar perquè crec que està bé que donem a conèixer realitats que a vegades en el dia a dia no queden prou evidents i perquè al final de tot, el que aquest llibre vol explicar és que l’amor mou muntanyes. Amb amor pots superar gairebé totes les coses de la vida. 

Catalunya té una llei contra la discriminació de l’homofòbia, puntera de la resta de l’Estat, però no s’ha desenvolupat correctament (Quim Juncosa).

A nivell de col·lectiu LGTBI, anem enrere?
Crec que sí perquè políticament s’està fent un ús partidista del rebuig cap a les minories i en aquest cas cap al col·lectiu LGTBI, i per tant aquest ús partidista està donant ales a molta gent que potser ja opinava així, però no s’atrevia a dir-ho. Ara s’atreveixen perquè tenen un o dos partits que els hi recolza la seva ideologia discriminatòria i homòfoba.

Els drets dintre de la parella homosexual són diferents de l’heterosexual?
Catalunya té una llei contra la discriminació de l’homofòbia, puntera de la resta de l’Estat, però no s’ha desenvolupat correctament pel legislador i en el dia a dia, en qüestions administratives petites vas trobant aquesta discriminació en moltes coses. Has de lluitar constantment perquè se t’equiparin els drets. A mi per exemple, quan em van donar la idoneïtat amb l’Alexandre em vaig posar a plorar perquè pensava que no me la donarien i clar, això una parella o un home heterosexual no s’ho pensa.