Cultura Entrevista

Rafel Nadal: «Per a mi era inimaginable que la mare es trobés malament»

L'escriptor i periodista presenta aquest divendres 26 a La Capona ‘Quan s’esborren les paraules’, novel·la que tanca la saga literària sobre la seva família.

Gloria Aznar

Whatsapp
El periodista i escriptor gironí Rafel Nadal. Foto: Xulio R. Trigo/cedida

El periodista i escriptor gironí Rafel Nadal. Foto: Xulio R. Trigo/cedida

Deu anys després de la publicació de Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, el periodista i escriptor Rafel Nadal torna a dirigir la mirada literària cap a un temps fugit, alhora que encara amb il·lusió el futur que ha de venir. Quan s’esborren les paraules (Columna Edicions), que aquesta setmana ha arribat a les llibreries, tanca la saga sobre la seva família, una novel·la que vol ser un homenatge als seus pares, especialment a la seva mare, malalta d’Alzheimer. No obstant això, l’escriptor reitera que no és una obra biogràfica, sinó «una excusa per desencadenar emocions en els lectors, que els portin fins als seus propis records i la seva pròpia memòria». Nadal presenta la novel·la aquest divendres dia 26 a Tarragona, a la Llibreria La Capona, a les 19 hores, amb la participació de Josep Rovira i Gemma Ventura. Així mateix, el divendres 3 de desembre signarà exemplars a Valls, a la Llibreria Roca, a les 17h. I a les 19:30 hores la presentarà al Círcol, a Reus.

Quant li ha costat, emocionalment parlant, escriure aquest llibre?
Un cop vaig decidir que el volia escriure, m’ha costat poc. Prendre la decisió em va costar més perquè la mare és viva, però soc tan conscient que no hi és, que em va semblar que ho podia fer i que la podia utilitzar de protagonista literària. Volia fer un homenatge als pares, però especialment a ella i a través d’ella fer un homenatge a tota la generació dels pares d’aquest país que han fet tant i es van sacrificar tant perquè els que veníem al darrere tinguéssim una oportunitat.

Els fills no acceptem que els pares perden capacitats?
És llei de vida, ha passat sempre. De petits ens revoltem, després ens hi aproximem i ens entendrim i al final, a vegades també ens desesperem perquè els perdem i perdent-los ens enfadem amb ells perquè no voldríem perdre’ls, quan és inevitable que es vagin deteriorant i no et puguin seguir el ritme ni físicament ni intel·lectualment.

Nadal presenta la novel·la aquest divendres dia 26 a Tarragona, a la Llibreria La Capona, a les 19 hores, amb la participació de Josep Rovira i Gemma Ventura. 

Hi ha una frase especialment dolorosa. Diu ‘Mai no ens vam preocupar de la mare’. És un reflex del patriarcat incrustat, encara avui present.
Sí i tant que hi és present. I era així. Per a mi era inimaginable que la mare es trobés malament, ella que no només es dedicava a la casa, sinó que era professora, que feia xerrades, que no parava. Fins i tot de gran, exiliat ja a Barcelona des de Girona, quan tenia un dubte jo recorria a ella i mai pensava que era ella la que podia tenir mal de genoll o podia tenir un càncer. I sí, efectivament, això no passava en relació amb el pare.

Quan una mare no coneix el seu fill, què se sent?
És un buit molt gran, sobretot en el seu cas, ja que ella era la persona que dirigia intel·lectualment la família, ella era la meva memòria. Era la que em connectava amb les generacions anteriors i també amb la meva infantesa. Perquè jo soc d’una generació que tenim molt pocs records gràfics. D’abans dels sis, set o vuit anys només quedaven flaixos i amb la mare, aquests flaixos podia convertir-los en una història sencera. Tot això ho he perdut amb el seu silenci i no puc més que viure-ho amb molt de dolor i amb molta rebel·lia, amb molta protesta. 

Entre tots aquells records, a casa es parlava de la Guerra Civil Espanyola?
No. De la guerra se’n parlava molt com a referent. És a dir, com una munició moral de precaució davant del risc de la confrontació o a mesura que arribava el creixement econòmic, entendre que l’opulència no era regalada i que, sobretot, un se l’havia de guanyar.  

Què li ha sigut més difícil, ser fill o ser pare?
Jo crec que ser fill perquè va haver-hi un moment que vaig ser conscient que havia actuat amb una certa supèrbia en relació amb els pares, en el sentit que els volia explicar la història recent del país  quan ells l’acabaven de passar, aquesta història. Després, aquesta lliçó la vaig aprendre i ara, amb els nets, tinc més capacitat d’escoltar, de no voler imposar-ho tot. Perquè al final les emocions i les passions que els mouen a ells són les mateixes que em van moure a mi de petit. Són l’amor, l’odi, la revolta, la solidaritat, tantes i tantes coses que són les que mouen la humanitat. Potser tenen estímuls diferents, però el resultat és el mateix. 

El veig una mica revoltat, amb el tió pintat, amb l’educació dels fills, amb la religió...
Sí, perquè m’indigna tant el sectarisme actual negacionista d’alguns com m’indignava l’afirmació de la veritat absoluta per part del món de la religió. Són dos extrems que no m’interessen. A vegades no som conscients que bona part de la tradició religiosa no és més que un aggiornamento que fa l’Església de la tradició pagana anterior molt vinculada a la llei natural, al pas del temps, de les estacions i al calendari de la natura, que adapten al calendari religiós. I per tant, em desespera que no s’entengui que això forma part de la nostra cultura i de la nostra vida. Fins i tot física perquè viure d'acord amb el pas de les estacions ho portem a l'ADN. . 

Igual que el Nadal...
No té res a veure amb la religió que el vers de Nadal sigui d’una gran riquesa per memoritzar, per aprendre paraules difícils, per perdre la vergonya, per aprendre a comunicar-te; que fer el pessebre sigui una introducció a l’arquitectura, al paisatgisme, a l’ecologia; que fer els pastorets sigui una aproximació al món del teatre, de la representació, de la ficció; que el parlar de la figura de Jesús sigui una aproximació a la filosofia, a l’abstracció, etc. Tot això no té per què tenir res a veure amb una religió concreta i en comptes d’eliminar determinades tradicions que formen part del nostre bagatge cultural, el que hem de fer és incorporar-hi tots els elements que tenen aquesta riquesa cultural de  molta de la gent que ara conviu amb nosaltres, hem de sumar. Per descomptat, es pot estar d'acord o no.

Va haver-hi un moment que vaig ser conscient que havia actuat amb una certa supèrbia en relació amb els pares, en el sentit que els volia explicar la història recent del país quan ells l’acabaven de passar.

També tracta la seva malaltia.
Sí, però no són llibres autobiogràfics. Utilitzo la mare, la família, com argument literari per parlar de la malaltia de tanta i tanta gent, de la mort de tanta i tanta gent, de la pèrdua de memòria o del silenci voluntari de tanta gent que impedeix l’accés a la memòria. En aquest sentit, la meva malaltia em serveix per confrontar-me davant del mirall i reconèixer que jo també em creia com el meu pare, que acabaria sent immortal o intentava viure amb aquest convenciment, de no posar-me límits a l’ambició de viure. I la meva malaltia al cantó de la malaltia de la mare, de la mort del pare o de la mateixa pandèmia m’obliga a ser realista i a veure que això no és infinit, que hi haurà un final, que espero tenir-lo lluny. A més a més, intento assumir-lo amb serenitat i que no em condicioni, però a la vegada que assumeixo que existeix, també intento seguir vivint amb intensitat. El llibre és un mirar amb nostàlgia una època que s’acaba...

... I una altra que comença.
Exacte. Alhora, mirar amb totes les ganes de viure, intensament, una que comença. I posar-les en relació a través del fil de la memòria amb el convenciment que el món que s’acaba i el que arriba són els meus mons. El que s’acaba el van protagonitzar més els meus pares, però jo el vaig viure plenament, i el que arriba el protagonitzaran segurament més els meus nets, encara que espero viure’l molt plenament.

La portada... És vostè?
No. La mare a sis anys. La persona que ara està en silenci, asseguda a la butaca és la mateixa que un dia va tenir dotze fills, que va donar classes, que va ser jove, contestatària, quan estudiava en un món d’homes. Ara és un objecte físic gairebé sense emocions, però en realitat és un bagatge cultural i d’experiències que és el que jo intento rescatar i transmetre perquè els que venen al darrere no es quedin amb la imatge del final, sinó amb la de tota la trajectòria, que és la que enriqueix. I el que m’agradaria és que aquest fer viure eternament els meus pares i avis en la memòria dels meus nets, ho experimentin els lectors com a cosa pròpia. El llibre està escrit amb aquesta voluntat, d’utilitzar-me com a excusa, com artefacte literari per desencadenar les emocions en els lectors, que els portin a viure-ho d’una manera més personal. I cada lector ho llegirà de manera diferent. Aquesta és la gràcia d’un llibre. Un cop escrit és un objecte, però un cop llegit passa a ser el llibre de cada lector, no el meu.

Temas

  • literatura
  • Rafel Nadal
  • novel·la
  • Quan s'esborren les paraules
  • Quan érem feliços
  • Quan en dèiem xampany
  • Tarragona
  • Alzheimer
  • Columna Edicions
  • Grup 62

Comentarios

Lea También