Cultura Entrevista

Sandra Freijomil: «Com a mares, busquem no cometre els errors que han comès amb nosaltres»

Les mares no abandonen és una novel·la sobre les relacions intergeneracionals, sobre el fet d'enfrontar-se a la memòria per poder continuar endavant.

Diari de Tarragona

Whatsapp
L'escriptora Sandra Freijomil. Foto: cedida

L'escriptora Sandra Freijomil. Foto: cedida

En una visita a la seva àvia, ja malalta, una jove es retroba amb el seu passat, reviu la seva infantesa, els records més silenciats. Els d'una àvia que mai no va saber fer d'àvia i els d'una mare que mai no va saber fer de mare. Amb aquesta realitat, la noia haurà de decidir quina mare vol ser per a la seva filla, la Bruna. Aquesta és la trama de Les mares no abandonen, de Sandra Freijomil (Univers, Grup Enciclopèdia), una novel·la que es va endur el Premi Pollença de Narrativa i que posa sobre la taula les relaciones intergeneracionals, el lloc de les persones grans a la nostra societat, l'estigma de les malalties mentals i el paper, idíl·lic o no, de la maternitat. Sandra Freijomil també és autora de La forma de les paraules.

Què és el que les mares no abandonen?
Per no revelar la història i el final, puc dir que no abandonen el fet de ser mare.

Vostè és mare?
Sí.

Els personatges no tenen nom. És la mare, la filla, l'àvia...
Al principi no els vaig posar nom i a mesura que ho anava escrivint em vaig adonar que realment no calia. O sigui, que els personatges agafaven prou força perquè no calgués posar-los un nom. Inclús els donava més entitat el fet de ser la mare o la filla, pel tema que tracta.

Hi ha alguna cosa seva en els personatges?
Sí. No és ni molt menys la meva història, però penso que en tot el que escrivim sempre acaba havent-hi una part de nosaltres perquè, a no ser que facis ciència-ficció, el lloc on pots anar a recollir és un mateix. I al final són temes que tens a dins i que, d’alguna manera, vols treure’ls, fer preguntes i que els altres també se les plantegin. És a dir, posar-los sobre la taula.

Sobre la taula hi ha unes quantes coses. Per exemple, què és més difícil, ser mare o ser filla? O què és més fàcil?
Hi ha tot un procés. És veritat que primer ets filla i quan ets mare, segueixes sent filla. Però la relació va evolucionant i arriba un moment en el qual a vegades inclús com a fill o filla acabes fent de mare, quan els pares es fan grans, sembla que els rols s’inverteixin. I en el cas de la novel·la, la filla ha de fer de mare molt aviat o sent que té una responsabilitat que no li pertoca. I això són coses que et trobes, que no les tries, encara que, evidentment, cada família i cada cas és un món.

Com creu que la societat afronta les malalties mentals, presents a la novel·la?
La novel·la s’ubica en dos temps i un d'ells són els anys 80. I dels anys 80 a ara sí que ha canviat i ha evolucionat el tema de les malalties mentals. Vull dir, abans pràcticament no se'ls posaven nom i anar al psicòleg estava mal vist i avui dia s’ha normalitzat. Tot i això, sí que segueixen sent malalties molt silenciades perquè el fet que no siguin físiques, fa que no es vegin. Aleshores, sí que segueix havent-hi un desconeixement, ja que a una persona que té una depressió se li continua dient que s’animi, que no té res greu i realment animar-se no és una cosa que depengui d’ella. Llavors, és tema encara pendent en la nostra societat i de fet, la Covid ho ha posat de manifest i preocupa, fins i tot amb gent jove.

També parla de la por. Por de ser mare i por de no ser-ho.
Qualsevol canvi, qualsevol decisió i més la de tenir una criatura que dependrà de tu, comporta una por. Molta gent és mare, és una cosa habitual, però no saps què és fins que no t’hi trobes. Són experiències i cadascú viu la seva. El desig de ser mare es desperta sobretot en les dones, però alhora, també apareixen preguntes sobre quina mena de mare serà cadascuna. Busquem no cometre els errors que han comès amb nosaltres, però segurament cometrem d’altres.  

«Les malalties mentals segueixen molt silenciades. És un tema que encara tenim pendent a la nostra societat»

Justament no voler cometre els mateixos errors guia la novel·la. És impossible deslligar-se del passat?
Tot ens condiciona, tot ens va construint. No obstant això, crec que si has tingut uns mínims referents i valors, pot arribar un punt en què pots ser conscient de tot allò que t’ha marcat o condicionat quan eres petita i a partir d'un moment determinat decidir ser una mateixa. Ser-ne conscient t'ajuda a fer el pas. I penso que aquest pas, si s’aconsegueix fer, és el que marca que després puguis fer de mare d’una altra manera. És a dir, almenys no transmetre aquella motxilla que s’ha anat passant de generació en generació. Encara que potser en passarem una altra, perquè és inevitable, ja que al final traslladem el que som, volent i sense voler. I és la idea que volia transmetre amb Les mares no abandonen. Aquesta possibilitat que obre una esperança, veure que no tot ve donat i no tot ens condiciona. A vegades es poden fer coses.

Per introduir una de les parts utilitza la paraula serendipitat.
Vol dir trobar una cosa inesperada i per a mi té una connotació positiva. És allò que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Que si mirem una mica entre les experiències dolentes, sempre acaba havent-hi alguna cosa bona. A la novel·la passa i a la vida ens passa constantment. Evidentment hi ha situacions molt tràgiques, però crec que de tot s’aprèn i de tot es pot treure alguna cosa bona. És buscar-la.

«Ser conscient de tot allò que t’ha marcat quan eres petita pot ajudar a fer el pas, a decidir ser una mateixa»

Al principi de la novel·la, quan la protagonista visita la seva àvia diu que no sabem encarar la mort ni els vells.
Ho pensa la protagonista i en aquest cas, ho penso jo. Tenim una societat que no mira cap als vells. Al revés, estem idealitzant la joventut, la vida, l’alegria... Però la mort forma part de la vida. La gent gran forma part de la nostra societat i no els mirem. I estaria bé mirar-los perquè després no se sap arribar-hi. S’ha de saber fer-se gran, hauríem de saber morir. Hi ha altres cultures que sí que en saben o que ho enfoquen d’una altra manera. En canvi, a nosaltres ens fa pànic, en general, com a cultura. I les persones grans les tenim allà, però se les abandona molt, se les deixa soles i és una altra carència que tenim com a societat.

En definitiva, la novel·la parla d’emocions i de gestionar-les.
No sempre és fàcil gestionar-les. Les emocions les sents, no són racionals i posar-les a lloc i entendre-les és tot un procés. La novel·la intenta posar situacions sobre la taula amb què qualsevol lector pot empatitzar per una banda o per l’altra, perquè són universals. 

Temas

  • literatura
  • narrativa
  • novel·la
  • Univers
  • Grup Enciclopèdia
  • Sandra Freijomil
  • Les mares no abandonen
  • maternitat
  • dones
  • mares
  • Les mares no abandonen*
  • Premi Pollença
  • filles

Comentarios

Lea También