Alba Donati: «Quan plou, els llibres perden la seva identitat, es desorienten»

El desembre del 2019, Alba Donati, una reconeguda poeta italiana, va decidir canviar de vida i obrir una petita llibreria a Lucignana, el poblet de la Toscana on va néixer. Amb tan sols cent vuitanta habitants, l'empresa semblava condemnada al fracàs, però sorprenentment va despertar entusiasme. Donati explica la seva història a ‘La llibreria del turó’, publicat en castellà per Lumen i en català, per Edicions 62, amb traducció de Carles Biosca. Aquesta entrevista es va fer amb traducció simultània de Tatiana Salaet.

Obre la llibreria, se li crema, arriba la Covid... Malgrat tot és un somni que ha pogut complir.
Sí i afegeixo a totes aquestes desgràcies que a més a més em vaig trencar un peu i un braç. Però no hi ha hagut res que ens hagi aturat. I dic ens hagi aturat perquè hi ha totes aquestes persones que estan al meu voltant, al meu poblet, a Lucignana, un grup de dones que m’han donat moltíssima confiança. La seva ajuda ha estat molt important.

De fet, és una novel·la de dones.
Es pot dir que sí. Als poblets normalment les històries pertanyen a les dones. Són molt més obertes, més optimistes, més visionàries. Si penso en el dia en el qual vaig ensenyar aquesta zona de natura abandonada a la meva amiga editora i li vaig preguntar si s’imaginaria aquí una mena de caseta literària i em va contestar que sí, això també forma part de la visió perquè el lloc era realment molt desangelat, maco, però desangelat.

Tenir una llibreria és tan romàntic com sembla a priori?
Sí, de fet, en una ocasió vaig demanar a una persona que ens havia visitat, que estava absolutament entusiasmada, un adjectiu per descriure aquest lloc i em va contestar, «romàntic». Estic força d’acord perquè també el romanticisme ha estat un moviment que per primera vegada ha donat veu a les dones escriptores. És a dir, ha descobert aquestes dones. Per tant, a mi m’encanta el romanticisme en aquest sentit. La visió romàntica ens demana d’evadir-nos a la bellesa i, doncs, per què no estimar el que és bonic? Perquè el que és lleig ja ens envolta per tot arreu. Els éssers humans han fet de tot per tornar el món molt més lleig i, per tant, recuperar una mica la bellesa és molt important.

També és de dones la literatura que recorre la novel·la.
He fet una cosa que ha estat una mica polèmica perquè he dividit la narrativa masculina i la femenina, les he separat. Efectivament, a la gent li interessa molt més la literatura femenina. Això ho he fet no pas perquè tingui una vocació bèl·lica o perquè vulgui fer la guerra, sinó perquè crec que les dones sempre han estat callades, han estat en silenci durant massa segles i ara tenen coses a dir, coses molt diferents i coses que ni tan sols els homes es poden imaginar. Els homes, com a gènere masculí sempre han escrit i sempre hi ha aquest tema de voler relacionar-se amb una tradició, una tradició masculina en la manera d’escriure i jo crec que això demostra també que ells tenen molts problemes. En canvi, les dones som molt més lliures perquè no tenen grans models tradicionals que han de seguir. Aquests models se’ls han d’inventar i segurament, també tenen una bossa plena de coses per explicar.

Hi ha un te per a cada obra femenina?
No hi havia pensat. És una idea molt bonica. El te que tenim a la llibreria és un te italià boníssim que ha fet tota una línia dedicada a les dones que els agraden les camèlies, per La dama de les camèlies. I també tenim el te de Coco Chanel.

Em quedo amb una imatge que diu que els llibres pateixen si plou i estan contents quan fa sol.
És cert. Quan plou els llibres s’ho passen molt malament, perden la seva identitat, se senten desorientats i, per tant, cal acollir-los i collir-los com si fossin flors. Això és el que vol dir tenir una llibreria dins d’un jardí.

Amb gats.
Sí, també amb els gats. Hi ha un gat que és el de la llibreria. L’hem adoptat. És la Margot.

L’arribada dels turistes en massa la incomoda?
De moment, no hi arriben tants. És molt puntual. Sí que és veritat que, de tant en tant, arriba algú que es vol fer una fotografia per col·locar-la a Instagram, però la majoria de la gent que ve a visitar la llibreria són persones que l’adoren, que han llegit llibres, que arriben amb una llista que voldrien comprar o que voldrien consultar i puc dir que és una majoria important. Per exemple, a l’estiu, entre els mesos de juliol i agost han vingut més de 2.000 persones de tota Itàlia i també ara comencen a arribar de tota Europa. I no només d’Europa perquè l’altre dia van venir dues dones de Sidney que havien llegit el meu llibre i ara ens visitarà un grup japonès que farà un documental. Això fa una miqueta de por.

A dalt del turó, com li arriben els llibres? Com s’organitza?
La meva llibreria és petita. Per tant, vol dir que tampoc no puc tenir vint llibres de cada autor. Quan els llibres es venen bé, quan veig que funcionen i que agraden llavors intento, potser, tenir-ne cinc de cada autor. Si no, màxim dos. Però prefereixo tornar a fer comandes de tant en tant amb l’ajuda de correus. En tot cas, tots els dilluns miro què hem venut i reposo els llibres que calgui. En general, però, podem dir que cada dia arriben dos llibres.

Té algun autor preferit? Què llegeix vostè?
En general, m’agraden els llibres que ajuden a comprendre. M’agrada la novel·la negra i les històries que m’ajuden a descobrir qui és de debò aquella persona. Per exemple, si és un escriptor desconegut, doncs un autor que ens explica la seva biografia. M’agrada molt saber d’on venen, els seus orígens, les autobiografies, com per exemple Ordesa, de Manuel Vilas, m’ha agradat moltíssim. La felicitat no es troba en cap altre lloc més que als llibres, en la meva opinió.

Què té aquest llibre que tant agrada a la gent?
Vilas, en un moment donat, diu que la trama com a tal no li interessa i a mi m’agraden molt aquests llibres que no tenen realment una trama. És a dir, a la novel·la de Vilas tenim la reconstrucció d’uns personatges, concretament el pare i la mare, de la seva història d’amor. A mi m’ha cridat molt l’atenció la figura del pare del llibre del Vilas perquè se sembla al meu propi pare. I al meu llibre intento fer parlar els dos pares, entre ells, el pare del Vilas i el meu. I també m’agrada moltíssim la seva capacitat de fer-nos descobrir un lloc, un país i, alhora, una idea de la literatura.

Com vostè, que també descobreix un lloc als lectors.
Exactament.

Fa referència al feixisme. Com estan portant l’arribada de Giorgia Meloni?
No ho sé perquè vaig tornar a Lucignana justament perquè volia trencar amb la vida i la societat política. Abans, tot això m’interessava molt, però ara ja no en vull saber res. Espero que la meva filla s’encarregui de fer aquestes lluites polítiques, el que jo vaig fer en el seu moment. Quan hi havia el partit d’esquerres i a Itàlia va perdre moltíssims vots, vaig pensar que ara ja no ens tocava a nosaltres. Hem fet molt, fins i tot també vam crear una mica de desordre, tampoc no ho hem fet tot bé, però sí que és veritat que ara els toca als joves pronunciar-se i dir què volen. Això és el que espero.

Parlant del futur, vostè diu que cal llegir per conèixer de debò el món. Pensa que l’educació pot arreglar les coses?
Sí, sense cap mena de dubte, pot contribuir a canviar les persones. De fet, no veig com podria ser d’una altra manera, com podríem fer coses útils d’una altra manera. A més a més, llegir també t’ajuda a conèixer altres realitats. Penso en la meva neboda, que mai no ha llegit res, que ha tingut mals resultats a l’escola fins que va venir a la meva llibreria i el primer llibre que va llegir i que li va agradar molt va ser la història d’una doctora iraniana que explica com va ser capaç de ser metgessa, fent front al que representa aconseguir una fita professional com aquesta en una societat com la iraniana. Per tant, una literatura com aquesta ajuda a interpretar el món, sense cap mena de dubte.

Com a poeta, li ha dedicat un poema a la seva llibreria?
Al meu pròxim llibre ho faré. El primer vers serà «M’ha crescut una casa a casa meva».