Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Albert Pijuan: «Si haguéssim de morir en uns dies, gaudiria de la pau final»

    L’autor calafellenc continua amb la seva fase destructiva del món amb ‘I diumenge, meteorit’

    02 diciembre 2023 16:57 | Actualizado a 07 diciembre 2023 07:00
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Un meteorit està a punt de xocar contra la Terra. Segons els càlculs dels que en saben, sembla que l’impacte es produirà en menys d’una setmana. Es tracta de la novel·la I diumenge, meteorit (Animallibres), del calafellenc Albert Pijuan. Una obra sobre la fi del món des d’un punt de vista adolescent i amb dosis de ciència-ficció i humor. Albert Pijuan va guanyar el XXX Premi Ciutat de Tarragona 2020 amb la novel·la Tsunami (Angle).

    Va preparant la fi del món des de fa dies. El tsunami, canibalisme i ara un meteorit.

    I encara n’hi ha d’altres. Contes on hi ha un alçament de la intel·ligència artificial i s’acaba el món; una obra de teatre amb una explosió nuclear... Però amb aquesta dono per acabades les formes de destruir-lo. El més curiós és que el fet de ser una novel·la juvenil em va posar en mode optimista.

    «Els joves viuen l’ecoansietat molt intensament»

    Té alguna cosa a veure amb la pel·lícula protagonitzada per DiCaprio, ‘No miris a dalt’?

    Em va fer molta ràbia perquè la novel·la estava lliurada l’estiu del 2021 i al setembre va sortir el tràiler de la pel·lícula. Llavors, semblava que estigués agafant idees, però és pura coincidència.

    Per què adolescents?

    Perquè l’any anterior, el 2020, em van convidar a participar en un recull de contes juvenil de ciència-ficció. Vaig escriure Ens veiem demà, m’ho vaig passar molt bé escrivint i vaig anar pels instituts. I també pel canvi d’actitud, per l’optimisme, perquè amb aquest mateix argument en adults segurament m’hauria acabat carregant el planeta. Està bé el missatge que «el món està a les vostres mans, si us plau, salveu-lo».

    $!Albert Pijuan: «Si haguéssim de morir en uns dies, gaudiria de la pau final»

    És el que els deixem.

    Aquí hi ha el gran retret, de quin món els hem deixat. Els adults som uns cínics i ja ho donem tot per perdut, però els joves, coses com l’ecoansietat ho viuen amb molta intensitat perquè veuen que el planeta se’n va pel pedregar, que nosaltres marxem abans i que ja s’ho faran. Llavors, hi ha aquesta mena de ràbia juvenil cap als adults que es recull tant a l’argument com a la visió que els adolescents tenen dels adults perquè és un món format per petits xalats.

    També hi ha un retret cap a la classe política. És el que va passar amb la Covid, que cadascú va fer la seva.

    En estar compartimentats per estats, a la que apareix algun element transversal, sigui Covid, un meteorit o el canvi climàtic, l’àmbit polític no té els mecanismes, ni les eines, ni tampoc les motivacions individuals per actuar coordinadament amb la resta d’estats. Tothom mira cap a la seva parcel·la i així no ha de retre comptes. Amb la globalitat, tot això només té sentit abordar-lo de manera coordinada. Els polítics que estan al capdavant encara no han fet el canvi de xip, d’actuar amb una mentalitat diferent de la clàssica de l’Estat nació, de les fronteres tancades. Els mètodes tradicionals no funcionen.

    Els seus adolescents donen una lliçó de com enfrontar-se a la mort.

    Hi ha una part d’inconsciència o de no arribar a entendre què vol dir que s’acaba el món. I la inconsciència o innocència és la que fa que ho entomin amb aquesta actitud, que és la que d’alguna manera genera l’esperança. I també ho volia ambientar en un poble perquè les coses es prenen amb més patxorra, a tot se li treu ferro de seguida, tant a les bones com a les dolentes.

    Si haguéssim de morir en uns dies, tindria clar algun desig?

    Doncs no ho he pensat, però m’imagino el silenci de l’època de la Covid, sense cotxes, tothom tancat. Jo diria que gaudiria d’aquesta pau final. Seria un bon pla mirar amb tranquil·litat com cau el meteorit al damunt.

    Comentarios
    Multimedia Diari