A Portbou hi conflueixen durant uns dies uns personatges dispars: una professora d’història i el seu primer amor, una periodista urbexer, una prostituta i un inspector de policia. De sobte, una mort acabarà unint-los a la força. Via morta és la primera novel·la d’Assumpta Montellà, l’autora de La maternitat d’Elna. Un thriller publicat per Amsterdam Llibres situat a Portbou amb uns escenaris fantasmagòrics plens de perills.
Què hi ha de vostè en la Carol?
La protagonista és una historiadora que té coses meves i, encara que no soc jo, això em permet treballar molt el rerefons, la figura de Walter Benjamin, el fil que estiro per poder explicar la resta de la història. És una professora d’institut, amb un món acadèmic molt ordenat, que arriba a Portbou per unes circumstàncies personals i es troba amb un inframon que no coneix, que pensa que podrà controlar i quan veu que no és així, s’adona que es tracta d’un inframon molt més perillós del que ella creia. Aleshores, ha de començar a córrer per salvar la vida. En aquesta mena de context em sento molt còmoda perquè el conec una mica.
La protagonista ha de començar de zero d’un dia per l’altre.
És aquest canvi de registre. S’hi troba sense voler i al principi fins i tot l’atrau una mica perquè és un canvi radical en la seva vida i ho necessita per poder tirar endavant. Però arriba un punt que s’adona que es belluga entre les baixes passions del gènere humà i això, evidentment, l’espanta. Sortir-se’n vol dir mirar de treure la part de la supervivència que cadascú portem a dintre en casos de necessitat. És un món de drogues, traficants, mafiosos i prostitució, que no coneix de res amb el qual ha d’aprendre a conviure perquè ha de saber sobreviure, és una selva i no pot caure en mans dels depredadors.
Així i tot, són uns personatges molt cultes. Una prostituta que coneix bé Dante.
Aquesta dona es real. Com que he trepitjat molt frontera, per deformació professional sempre m’aturo a parlar amb tothom i a vegades m’he apropat a prostitutes que estan assegudes a la carretera o als bars. Per exemple, mentre espero els nanos al Museu de l’exili, a la Jonquera, a vegades se t’apropen per demanar-te foc o un connector de mòbil i aprofito per xerrar. T’adones que, sobretot les eslaves de l’antiga Unió Soviètica, són gent que tenen una cultura impressionant. Després han triat el mal camí, però en aquest cas concret d’aquesta dona, el seu avi havia sigut professor de la universitat de Kíev en l’època soviètica. Hi ha dues classes de prostitutes, les eslaves, que venen d’aquest mur de la Unió Soviètica que cau i, per tant, hi ha una degradació de la societat, però pels seus orígens algunes tenen una cultura important. I després estan les prostitutes que arriben de Sud-amèrica, que no tenen res a veure amb una prostituta eslava, res.
Que sigui ucraïnesa és una casualitat, entenc.
Sí perquè encara no havia esclatat la guerra. Amb l’editorial vam estar pensant a canviar-li la nacionalitat per intentar evitar, justament, aquesta pregunta. Però al final ho vam deixar perquè la dona que jo coneixia era ucraïnesa.
Per què Walter Benjamin, qui presumptament es va suïcidar?
Hi havia dos llocs per poder emmarcar la novel·la, la Jonquera i Portbou. La Jonquera és inabastable, allà hi ha tràfic de drogues, d’armes i de prostitució, és la porta d’Europa per tot, ho conec bé i és molt complicat. Vaig triar finalment Portbou perquè és més petit, més assumible i a més té dues coses importants per mi: una és l’estació de tren, que és un marc molt bonic per poder ficar coses allà dintre i l’altra és Walter Benjamin. Com a historiadora vaig pensar que podia lligar molt bé que la protagonista de la novel·la anés a buscar aquell final no resolt del filòsof. És una figura molt emblemàtica de Portbou. No pots parlar de Portbou sense parlar de Walter Benjamin.
També és molt interessant la figura de l’urbexer.
N’he conegut a alguns d’aquests també. Tinc uns amics que es dediquen a això, justament, a fer fotos a llocs abandonats. Vaig anar un cop amb ells a veure un sanatori que hi ha sota el Tibidabo i a mi em va agafar molta por. És una figura molt del món anglosaxó. Vaig pensar que podia ser un bon perfil, el d’una persona que utilitza aquesta excusa per poder entrar a l’hotel abandonat.
És un escenari molt oníric.
L’hotel existeix... Ella sap que tard o d’hora allà hi passaran coses de l’altra banda de la legalitat.
Parli’m dels personatges.
M’he adonat que els personatges, en el fons, tots són coneguts, tots existeixen. De tres o quatre prostitutes n’he fet una; els policies existeixen, de dos n’he fet un; l’home tatuat existeix, l’he conegut; el blanquejador de drogues també sé qui és; el mafiós que va amb un ganivet sota l’aixella l’he vist, encara que no el conec; d’aquestes mules que porten drogues, només que t’asseguis una estona a Portbou amb una guingueta de platja les veus i també el músic de carrer. Llavors, el que he fet ha sigut agafar personatges que he vist als quals els he posat una vida que he ficcionat. Estic convençuda que si truco a la seva porta la vida que els he inventat no està massa lluny de la realitat.
És molt observadora.
Per feina meva ho faig sempre, parar l’orella. Soc curiosa de mena i conec aquest inframon tot i que no m’hi acosto perquè és molt perillós.
Per què aquesta novel·la després de ‘La maternitat d’Elna’?
Estava fent les sortides històriques a la Maternitat d’Elna per treballar el tema de l’exili, tenint en compte que dissortadament és molt actual i aleshores, amb la pandèmia em vaig trobar que de la nit al dia no tenia feina perquè les escoles van quedar confinades. Llavors vaig començar a pensar seriosament escriure novel·la negra perquè en soc una gran lectora, m’agrada molt. Vaig començar gairebé com un divertimento. Em feia gràcia obrir aquest nou canal de creativitat.
