Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Carme Martí: «Sovint deixem de banda el que és realment important»

    La professora montblanquina s’endinsa en ‘Els núvols’ en el dia a dia a l’UCI de les famílies amb fills que pateixen cardiopaties congènites, una novel·la sensible i emotiva, plena d’esperança

    14 febrero 2023 20:45 | Actualizado a 15 febrero 2023 10:45
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Tenir un fill o una filla ingressats a l’UCI esperant un cor perquè pateixen una cardiopatia congènita és una realitat per a moltes famílies. La montblanquina Carme Martí s‘ha endinsat en aquest escenari que, per als pares i les mares és un món d’incerteses, encara que també d’esperança. El resultat és la novel·la Els núvols (Amsterdam Llibres), una història sensible i, alhora dolça i, per moments, molt dura de la relació entre una mare i el seu fill. Carme Martí és autora, entre altres, d’Un cel de plom, la vida novel·lada de Neus Català. Martí exerceix a l’IES Sant Pere i Sant Pau, on és professora de l’aula d’acollida que, com Els núvols, «és una feina difícil i preciosa al mateix temps». L’espurna d’Els Núvols va sorgir de la seva relació amb Maria Queraltó, també montblanquina, que el 2008 va ser la primera pacient pediàtrica trasplantada de cor a la Vall d’Hebron.

    A la novel·la hi ha molt de dolor i incertesa.

    Perquè hi ha molt de patiment. Tot són incerteses quan esperes un cor. Primer, que hi arribi i després, que vagi tot bé.

    $!Carme Martí: «Sovint deixem de banda el que és realment important»

    Com va viure vostè tot el procés de documentació i d’escriptura?

    D’una banda, hi ha una part d’aprenentatge, d’entendre tècnicament què li passa al cor. I aquí vaig estar acompanyada pel cardiòleg, el Dr. Ferran Gran, i per tot l’equip d’especialistes de la Vall d’Hebron. D’altra banda, hi ha la part emocional. Em vaig trobar que les famílies tenien ganes de parlar-ne i jo em sento molt agraïda perquè em van obrir el cor. Però ha estat dur, fins al punt que va haver-hi un moment en què vaig pensar que no me’n sortiria d’escriure la novel·la perquè descriure aquests sentiments era molt difícil i jo no volia descriure’ls. Volia que el lector els sentís. I vaig pensar que si no me’n sortia, no la publicaria.

    No ha estat el cas.

    Crec que me n’he sortit. Havia de ser una narració digna del que viuen les famílies i de l’enorme dedicació dels sanitaris. I quan dic sanitaris parlo dels cardiòlegs, cirurgians, infermeres, les senyores de la neteja, els zeladors... Tothom té cura d’aquestes famílies. És impressionant i complex. L’estructura de la novel·la lliga amb aquesta complexitat.

    Quan entren a l’UCI, s’atura el món.

    Quan fas un ingrés per alguna cosa petita i hi estàs un parell de dies, el temps ja s’atura. Doncs aquestes famílies passen molt de temps a l’hospital, de vegades mesos.

    De fet, han de muntar el campament allà.

    Ara sí, però abans només podien visitar els fills un parell d’hores al dia. Les criatures una mica grans no ho entenien i què fas tot el dia deambulant per l’hospital? I tampoc no volien sortir a fer un tomb per Barcelona perquè tenien els seus fills a l’UCI. No volien anar de botigues, no volien res. En aquest sentit, he volgut transmetre que actualment les UCI estan molt més humanitzades i això és gràcies a la lluita dels professionals. És un lloc molt dur, però també molt bonic, on es crea una relació entre els professionals i les famílies.

    Per moments, és colpidor...

    Sí, carreguem moltes històries al damunt i sovint deixem de banda el que és realment important. Només que passéssim un parell d’hores asseguts en una cadira a la UCI de pediatria, ho veuríem tot amb uns altres ulls.

    Continua tenint contacte amb les famílies?

    Amb alguna. Especialment, amb una mare que venia des de Mèxic. Perquè també he volgut fer que molts dels pacients fossin de fora de Barcelona. Aquesta família va estar mesos a Barcelona esperant un trasplantament. Quan finalment li van fer, el pare va marxar cap a Mèxic a treballar i aleshores, va arribar la pandèmia. Es va quedar la mare aquí sola amb el fill. Jo l’acompanyava, sabia el que li venia i hem fet una bona amistat.

    No es pot parar, s’ha de treballar, cuidar dels altres fills. I en un tant per cent molt elevat són les mares les que ho deixen tot

    Per què només són mares? On són els pares?

    Això està contrastat amb les famílies i també amb els professionals. La gent no pot parar. Vull dir, s’han de pagar hipoteques, s’ha de treballar, molts cops tenen més fills. Aleshores, en un tant per cent molt elevat són les mares les que es queden i ho deixen tot. Els pares continuen treballant, per la qual cosa la seva figura surt de forma molt secundària.

    I les iaies...

    El seu suport en tot el procés és vital. Hi ha moments molt bells, com quan ajuden cuinant, fent un fricandó o una truita de patates per prendre-la. D’igual manera, volia parlar de la lectura, ja que quan estàs tancat en un lloc com l’UCI, una manera de volar és llegir. Quan estàs molt malament no pots llegir, però hi ha èpoques en què sí. I totes aquestes petites coses són molt emocionants.

    Com ha estat ficar-se en la pell d’un adolescent?

    Va ser molt difícil perquè tot i que són joves, tenen molta maduresa per totes les experiències que han viscut. Llavors, fer versemblant la veu madura, però alhora jove, era molt complicat. Però vaig demanar la revisió tècnica a dos cardiòlegs i a una psicòloga i tots tres em van donar el vistiplau.

    Després, quan arriba el cor, no sempre acaba el patiment.

    No, encara hi ha més patiment, però es tira endavant.

    També explica el cas contrari, com el de la Berta.

    És un cas d’algú jove que, a més a més estava sana i que va tenir un problema d’un dia per l’altre. Un matí s’aixeca bé i a la tarda està esperant un òrgan. És com quan es plega una criatura al futbol i no se’n sap la causa. Aquestes coses també passen i creia que s’havien d’explicar. Jo volia centrar-me des del naixement fins al trasplantament. Però fent entrevistes vaig veure que després no tot surt bé, que ve un moment molt complicat, sobretot quan són adolescents, que viuen tota la qüestió física. No obstant això, he entrevistat joves que van en moto, que neden, que fan esports de risc, que fan vida normal. Van molt medicats, però físicament estan en forma i fa molta il·lusió poder-ho veure.

    Comentarios
    Multimedia Diari