Coia Valls: «El món és de les dones»

Coia Valls és una persona positiva, que transmet calma, equilibri, serenitat i dolçor, tot plegat en una societat de presses i urgències. Parlar d’aquesta reusenca és parlar de viatges, físics i emocionals, i de dones, dones fortes que lluiten per allò que volen, dones protagonistes de la història tot i que no sempre se les ha tingut en compte. Coia Valls és logopeda, actriu i escriptora i no necessàriament en aquest ordre. «No escriuria així si no fos logopeda; segurament no faria els diàlegs que faig si no fos actriu o no em podria posar a la pell dels personatges si no hagués treballat a pedagogia terapèutica. Són vasos comunicants. Tot plegat forma part del que jo soc. En aquest moment m’encamino a l’escriptura i ja fa molt de temps, però continuo cultivant els altres vessants».

Coia Valls ha publicat, entre altres, La princesa de Jade, amb què va guanyar el premi Néstor Luján; El mercader; La cuinera; Pantera o L’Alquímia de la vida.

Acaba d’arribar de l’Índia. Ha trobat alguna mena de suiseki com el de la novel·la ‘La princesa de Jade’?

El suiseki de La princesa de Jade va ser una troballa casual que no havia de tenir més transcendència que el fet que un adolescent d’Orient i un altre d’Occident poguessin transmetre’s allò que pensaven sense mirar-se als ulls perquè a ella no li era permès, però després ha donat peu a moltes reflexions, com que cadascú veiem en l’altre allò que nosaltres projectem. Pel que fa a l’Índia, era un viatge molt somiat, que volia fer amb la meva germana. Era un viatge de maduresa perquè crec que s’hi ha d’anar amb una sèrie de recursos a la maleta perquè si no, hi ha tants inputs, tants nivells, que és molt difícil processar-los. L’Índia és intensa. No et deixa indiferent ni a nivell olfactiu, ni visual, amb els seus colors llampants, ni gustatiu, perquè tot és molt picant. Hi ha un moment que et pot col·lapsar el sistema.

Com vostè. En una ocasió va dir que era una persona intensa. Què significa?

Per mi, ser intensa és que tot allò que faig o en totes les relacions que estableixo m’implico al màxim o ho intento. Cada sensació que tinc, cada aroma que flairo, cada textura que toco procuro que m’arribi mitjançant tots els sentits, que em completi.

Aquest viatge vol dir que la pròxima novel·la parlarà de l’Índia?

No. Com va dir Borges, crec que no som només el que vivim perquè a vegades el que vivim és molt limitat, sinó tot allò que somiem, que desitgem, que llegim i això està incorporat dintre del meu ideari, però no necessàriament ha de parlar de l’Índia.

Però està escrivint?

Sempre.

No m’explicarà res...

Puc explicar que el dia 6 de juny sortirà una reedició de Les torres del cel. Que en els temps que corren, en què els llibres tenen una data de caducitat tan gran, facin una reedició de fa onze anys és una gran notícia. Una mica ve provocat perquè el 2025 és el mil·lenari de la fundació de Montserrat i la meva novel·la comença el 1025 i és fundacional. Estic molt contenta. D’altra banda, estic treballant en una obra on me’n torno a anar a l’Edat Mitjana.

Amb dones?

Sí, per descomptat. Aquesta vegada és una dona de la qual poquíssima gent n’ha sentit a parlar i que té a veure amb l’escriptura. Per tant, estic fent tot un treball d’escrivans, de cal·lígrafs, que m’apassiona.

Ara que s’està perdent l’escriptura amb llapis i paper.

Escric cada dia a mà i amb llapis perquè ho necessito. Tinc un parell de bolígrafs que m’agraden, una ploma que se m’ha assecat de no fer-la servir i un llapis amb punta molt afilada. El frec a frec del llapis amb el paper per mi és un plaer i té connotacions. A més a més, estic convençuda que estimula zones cerebrals que no estimula el teclat, tota la part de dibuixar, de resseguir, d’avançar.

Vostè ha escrit molta novel·la històrica, però no només. A ‘Si tu m’escoltes’ parlava de l’empatia. L’hem perdut?

Vull pensar que no. Vull pensar que de vegades ens posem moltes capes per protegir-nos, però en el fons hi ha un cor que batega i és capaç de sentir, d’emocionar-se, d’estimar. Hi ha molta gent maca, el que passa és que no està de moda ser bona persona. Tot i això, per exemple, hi ha un projecte que es diu El Bosc de les Idees, una mena de casa pairal al Maresme, amb el qual estic molt involucrada on fem diferents activitats en què tots podem aportar. Perquè hem de sortir d’aquest hermetisme individual, exposar la nostra fragilitat.

Una jubilació molt activa.

Sí. Al Bosc de les idees hi podem estar tots, però som nosaltres les que omplim, les que no ens resignem a la condició de jubilades i que això ens arrossegui a dir que no servim. No. És una oportunitat de fer coses, de fer tot allò que no havíem pogut fer quan treballàvem. El món és de les dones. Demanem salut, projectes per compartir i bones companyies. Per contra, ells són més acomodaticis.

Creu que som de poble o provincians, vostè que triomfa per Barcelona?

Penso que una persona pot estar en un poble molt petit i ser molt universal i al revés. Aleshores, com que no puc influir massa en aquest sentit general, prefereixo pensar que soc una persona oberta al món. Jo visc a Sant Pere i Sant Pau i baixo a Tarragona tan sovint com vaig a Barcelona. A mi m’ha costat molt, per exemple, no haver tingut a Tarragona durant molt de temps un teatre com Déu mana, però d’allà on estàs has d’agafar el millor que tens. Tarragona té una llum super maca. Ara bé, és la gran desconeguda, és el sud i això marca, per bé i per malament. També aquí ets més lliure, no estàs entre les dinàmiques de Barcelona. Per tant, jo no ho canviaria.

Personal:

Reus

«No em perdria el Raval i el carrer Major, la Prioral i el casc antic. Però em quedo amb la Boca de la Mina perquè és un lloc on anaven els meus pares a festejar i els meus avis. És un racó de tota la vida, recuperat».

Tarragona

«Trio el Serrallo, estar a propet de les barques prenent un té és una delícia. També la plaça Verdaguer, a mig matí, quan toca el solet i és silenciosa. Res a veure amb les tardes, marcades per la sortida dels nens de l’escola».