Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Daniel Gasol: «Els artistes no som més que intents de treballadors assalariats»

L’artista vallenc reflexiona en ‘Art (in)útil’ (Raig Verd) sobre la burocratització cultural i la llibertat del creador

| Actualizado a 12 junio 2022 15:08
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El vallenc Daniel Gasol explora en Art (in)útil l’existència de diversos tipus de creació que projecten què ha de ser art, així com sobre què es considera art emergent o obra expositiva. En aquest sentit, Gasol qüestiona discursos dominants i reflexiona sobre la utilitat de l’art o la llibertat dels artistes. Gasol és docent a la UOC i coordinador de suport a la creació de l’Escola d’Arts Visuals del Prat, entre altres coses. Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura és una publicació de Raig Verd Editorial. Volum que va guanyar el Premi ACCA 2021-2022.

L’art és útil o inútil, per a qui o per a què?

El llibre sorgeix d’una tesi doctoral que vaig realitzar a la UB, a la Facultat de Belles Arts. M’interessava entendre de quina forma es constitueix la paraula art, especialment dins del marc de l’estructura capitalista on sembla que tot ha de tenir una mena d’utilitat. Des d’una perspectiva de les arts o de la cultura, una cosa es considera útil quan dona un rèdit o plusvàlua econòmica, de la que parlava Karl Marx. Si no, sembla que és inútil i, per tant, absurda. I aquesta idea la poso molt en qüestió en el llibre, per això el joc de la utilitat i la inutilitat.

Què passa quan l’art no està dintre d’un museu?

És una de les premisses per la qual vaig començar a escriure’l. Al principi del segle XX, Marcel Duchamp va introduir un urinari dins d’una sala d’exposicions i el va signar. Amb aquest gest anunciava que tot allò que trobem dintre d’una sala és art. Després, als anys setanta, Brian O’Doherty va fer una relectura a partir de la teoria del White Cube, que des de la postmodernitat s’ha pensat moltíssim, especialment sobre qui decideix que una cosa sigui art. Perquè les sales d’exposicions o de les institucions públiques són espais de poder. Filtren allò que es pot dir i allò que no es pot dir. Per tant, estipulen una idea d’art concreta. I tot allò que no es contempla com a art fins i tot moltes vegades està criminalitzat.

«Les sales d’exposicions o les institucions públiques filtren allò que es pot i no es pot dir. Per tant, estipulen una idea concreta d’art»

Vostè incideix en l’art urbà.

Li dedico un capítol dins d’Art (in)útil. Fa uns anys l’art urbà es considerava una acció delinqüent. Posteriorment, des de les institucions culturals s’ha assumit aquesta pràctica, que ens arriba dels EUA, de tal manera que ha començat a considerar-se dintre dels espais culturals. Fins i tot les mateixes institucions públiques, com pot ser un ajuntament, legislen on es pot pintar i cedeixen parets per poder fer-ho de forma legal. Aquesta fórmula tan pròpia de l’Estat com un mecanisme paternalista, el que fa és anunciar que allò que és permès és art i el que no és permès, no ho és.

Aleshores, l’artista només pot ser-ho fora de les institucions?

No és una qüestió binària perquè un artista que treballa en els circuits culturals oficials pot hackejar aquests sistemes. Però des de la modernitat es va assumir que l’art està contingut en un objecte. Personalment, reivindico l’art com una qüestió d’entendre el món. És a dir, entendre l’art com una eina crítica, per pensar, per posar en qüestió totes aquestes afirmacions que s’han acceptat aparentment de forma natural. L’art pot estar en un supermercat, en un museu, al carrer o en una acció. El que vull dir és que no estem educats en la mirada i en les formes de veure, però si canviéssim aquest paradigma i entenguéssim que les arts i la cultura poden estar en la mirada i en la forma de veure les coses, no donaríem tanta importància al que anuncien les institucions culturals. D’alguna manera, el que afirmo en el llibre és que l’art està en la mirada i no en els objectes. I això també respon al fet que no estem educats en la cultura. Som uns analfabets visuals en l’era de la visualitat.

«Reivindico l’art com una eina crítica, per posar en qüestió les afirmacions que s’han acceptat aparentment de forma natural»

Un artista emergent ho és tota la vida?

El terme emergent és bastant nou, bàsicament per una raó. Abans es deia artista jove perquè es considerava que estava iniciant la seva carrera. I ara es diu emergent perquè han vist que la precarietat dins del món de les arts no té edat, és a dir, es pot tenir 12 anys o 70. Aleshores, és una forma de maquillar aquesta precarietat que patim constantment les persones que ens dediquem a l’àmbit cultural en general.

$!Daniel Gasol: «Els artistes no som més que intents de treballadors assalariats»

Això ens porta als bohemis, que s’hi podien dedicar perquè tenien tot el temps del món.

L’artista bohemi sorgeix bàsicament del romanticisme. Associat a una persona alcohòlica, que no es preocupava per la vida, amb una sexualitat normalment no hegemònica. És una herència de la idea del que significa que ha de ser un artista. Però els artistes d’avui en dia no som més que intents de treballadors assalariats. Les persones a les quals les està anant bé des d’una perspectiva artística, normalment disposen del temps suficient per poder dedicar-se. I això qui ho fa? Doncs algú que pot tenir el privilegi econòmic, que ve d’una família benestant. La resta, els que procedim de famílies proletàries, com és el meu cas, no. Aleshores, haver d’esperar poder dedicar-se íntegrament a les arts sent d’una família proletària és un error.

«Han passat de dir artista jove a emergent perquè la precarietat dins del món cultural no té edat. Podem parlar de 12 anys o de setanta»

Parla de capitalisme, però per al comunisme l’art no existeix.

Estic bastant d’acord amb això. El comunisme també ha fet servir imatges per educar la població sobre allò que es considera correcte o incorrecte. Quant al capitalisme, considero que no és només un sistema econòmic. Vull dir, el capitalisme com a tal també és un sistema de relacions, d’entendre el món, de lluita, que provoca violència i decora les paraules. Ara els esclaus ja no som esclaus, sinó que som treballadors, però continuem amb la mateixa dinàmica, hem de treballar per pagar un lloguer, per pagar un menjar... És una roda immensa i, sobretot, es juga molt amb l’autoestima i amb aquesta mena de projecte cultural entorn la idea de Treballa dur i arribaràs molt lluny. I això és fals, és una gran mentida, perquè la riquesa sempre la té qui la té.

Quina és la responsabilitat dels mitjans en la burocratització de l’art?
Els mitjans de comunicació haurien de posar sobre la taula informació que a vegades no ens arriba, però el sistema capitalista el que ha fet és que els medis de comunicació hagin de generar benefici econòmic. I com es fa? Entre d’altres, espectacularitzant les notícies per tal de trobar audiència. I això inclús també ho fan els museus. Hi ha un paral·lelisme molt fort entre com funciona un medi de comunicació i com funciona una institució cultural o un museu, com més audiència, millor, com més beneficis econòmics, millor. Aleshores, el fet de valorar que la quantitat d’audiència determina la qualitat d’allò que estem veient o consumint és un error. I això es veu molt bé en les fires d’art, concretament a Espanya, durant Arco. Si mires les notícies sempre acaba sortint quina és la peça més absurda i que més diners costa com si fos una bogeria i no es fa la tasca d’explicar-ho bé, imagino que per falta de temps o altres qüestions.

Per exemple?
Un cas molt clar va ser el mig got d’aigua del Wilfredo Prieto, el qual el venia per 20.000 euros. Això el que fa és que l’audiència pensi que les arts són una presa de pèl, que només volen guanyar diners. I en molts casos pot ser així, però aquest tenia molt de sentit que es vengués a la fira. El que no es va plantejar és que el col·leccionista o la persona que comprava aquest got d’aigua, quan se li buidava avisava el galerista, qui havia d’anar a omplir-lo a casa seva. En aquest cas el que feia el Wilfredo Prieto era convertir el galerista en una espècie de súbdit de l’artista i això és molt brillant. A més a més, havia de ser una aigua concreta. Però això no es va explicar mai des dels medis de comunicació. I crec que hem d’entendre la pràctica cultural o artística des de la globalitat i fer una anàlisi des del global, veure qui ha fet l’encàrrec, per què i quines han estat les problemàtiques, més enllà de veure només l’art com un objecte.

Comentarios
Multimedia Diari