«Si cal que mati algú més, avisa’m». Aquesta va ser, si fa no fa, la resposta majoritària de les escriptores en el moment de lliurar el relat que se’ls havia encarregat. Nou històries i un epíleg d’Anna Maria Villalonga conformen l’exemplar Elles també negregen amb el que Llibres del Delicte commemora el seu desè aniversari. Una celebració que el passat dia 27 va fer parada a Tarragona, a la llibreria El Soterrani, de la mà de les autores Laia Fàbregas i Irene Solanich, aquesta última també coordinadora del recull.
Sang i fetge, morts i algun fantasma acusador recorren aquestes pàgines que volen reivindicar el paper de la dona en la novel·la negra, així com recordar una altra recopilació que veia la llum poc després d’arrencar l’editorial, Elles també maten. «En aquell moment vam anar a buscar dones que ja escrivien gènere negre i ara hem volgut capgirar la situació, és a dir, contactar amb escriptores que no ho fan i proposar-les de matar algú», explicà la Irene Solanich. Així les coses, entre les dames assassines es troben Ada Castells, Tina Vallès, Sandra Freijomil, Letícia Asenjo, Irene Pujadas, Anna Gurguí i l’ampostina Maria Climent.
Entre els arguments, els límits del dolor, la sempiterna violència de gènere, les obsessions en les relacions i fins i tot l’Alzheimer, que és justament la proposta de Climent. Perquè, què pot ser més aterridor que una malaltia que destrueix l’essència personal? Tot plegat amb un rerefons de crítica social, indissociable del gènere, com així deixa palès l’ampostina, qui proposa el curt Una mare buida, amb voluntat que el lector hi vagi un pas més enllà del simple delicte.
Però, «quines són les fronteres del negre?». Aquesta va ser la pregunta que es van fer les autores. «Els límits no estan clars», defensava la Irene Solanich i fins i tot la intel·ligència artificial té alguna cosa a dir aquí. «Si li preguntes al xatgpt, et respon que per a ser negre, ha d’haver-hi misteri», aclarí la Laia Fàbregas, qui es va prendre la molèstia de fer la consulta. Més enllà d’això, la llibertat.
El detectiu antipàtic
I ja que hem de matar, matem també els detectius. Poirot, Philip Marlowe, Mike Hammer, Kurt Wallander o Pepe Carvalho, per citar només alguns, són vells coneguts dels lectors. En general, personatges turmentats, alcohòlics en alguns casos, solitaris la major part de les vegades. Però tots tenen una ment brillant, capaç de tancar el trencaclosques. Així i tot, tampoc no és una figura indispensable. «En aquesta antologia hem buscat la frescor i en cap relat n’hi ha de detectiu. Personalment, m’agrada més que sigui així, ja que no em cauen gaire bé», ressaltà Solanich. Els temps canvien i les barreres es difuminen. «De fet, algunes de les històries flirtegen amb el fantàstic, una cosa que està de moda».
Elles també negregen posa el focus en les veus femenines, en un gènere «tradicionalment molt masculí, tant en els personatges com en els autors, encara que això ha anat canviant, excepte en els premis, que continuen guanyant-los ells», assenyalà la Irene. «Les dones també creen històries crues. De debò que encara hi ha qui ho dubta? Pot ser que arribi un moment en què no diferenciem les novel·les segons la mà que les escriu», va concloure.