Després d’Entre el cel i la terra i L’home que va viure dues vegades, el músic i escriptor Gerard Quintana arriba a aquest Sant Jordi amb La puresa de l’engany (Columna), la història novel·lada de l’Antoine López, un cubà que en arribar a Girona va enganyar tothom. Es va fer passar per un poeta reconegut i va triomfar amb uns versos que no eren seus fins que tot va sortir a la llum. Un home que va deixar en el cantant de Sopa de Cabra una empremta per a sempre més.
La mentida és lícita?
Aquesta és una apreciació molt subjectiva. Per mi sí. Hi havia gent a mitjans dels 90 que en el seu context ajuntava quatre fustes, les lligava, es llançava al mar i es jugava la vida per sortir de Cuba i les fustes de l’Antoine eren el seu coneixement i bagatge cultural, la seva capacitat de comunicació, la seva memòria prodigiosa, van ser les fustes que el van ajudar, d’alguna manera, a sortir de la presó en què s’havia convertit l’illa. En podrien dir que és un balsero intel·lectual.
«El món oníric és un element al qual no renuncio perquè és allò que no podem controlar, és l’intangible, alguns dirien el destí»
Li va fer ser més desconfiat?
No. Nosaltres vam conviure amb ell, fins i tot com a Sopa de Cabra vam compartir alguns concerts. Jo li havia regalat unes sabates que no eren ni el meu estil ni m’eren còmodes i eren del mateix número que el seu peu. I de sobte, quan desapareix de Girona, el que em trobo a la porta de casa són les sabates. I de seguida penso que algú que m’enganya no es pren la molèstia de tornar-me un regal i aquell detall em va quedar clavat a dins i vaig pensar que algun dia el tornaria a veure, li faria una abraçada i li diria que és el meu heroi.
Però això no ha passat?
No, de moment, no.
La novel·la té molta càrrega sexual.
La sexualitat és molt present en aquesta novel·la i d’una forma molt crua i descarnada de vegades perquè estic parlant d’un personatge que no sap estimar, que accedeix al sexe amb un patró totalment patriarcal, que és un patró que jo havia vist sovint i que m’havien explicat, fins i tot el meu pare, per exemple, que era nascut als anys 20 i que he continuat veient en el present, amb gent que he conegut, que ve d’altres països, com per exemple de l’Europa de l’Est. I és que un dia el patriarca de la família, sigui el pare, l’oncle o qui sigui, decideix que el nen es farà un home i el porta a un prostíbul i accedeix a la sexualitat totalment divorciat de l’amor, com un tràmit que es pot pagar, un tràmit comercial, fins a cert punt, cosificant l’altra persona. Tot això em retrunyia molt pel fet d’haver sentit durant aquests darrers anys i, sobretot, aquests darrers mesos, el problema que tenim en l’actualitat.
El del porno i els joves?
Sí, però, sobretot, de cara al patró de relació. I com la gent jove accedeix a la relació sexual des d’una distorsió brutal. O sigui que ni abans estàvem bé ni ara estem millor. Aleshores, és volguda tota aquesta sexualitat que pot incomodar.
«Quan hi vaig anar a Cuba la repressió era molt dura. Jo veia com s’emportaven la gent del carrer només per parlar amb algú»
Retrata la Cuba dels anys 90 amb la repressió, el sexe, la misèria i les drogues.
És una Cuba que no respon a la imatge de paradís caribeny. En aquell moment la repressió era molt dura, jo veia com s’emportaven la gent del carrer només per parlar amb algú. I, d’alguna forma, quan tenia gravitant en la meva memòria el cas del poeta em vaig adonar que havia de mostrar Cuba amb els ulls d’algú extern que arriba i queda frapat d’allò per entendre també per què volia marxar, per què es va inventar aquella mentida.
El món oníric sempre està present a les seves novel·les.
Molt. En aquesta hi ha un quadre que el protagonista compra en una botiga de souvenirs a Cuba i és un quadre que es transforma, que canvia constantment, que dialoga amb el personatge, que l’afecta, el condiciona. Per mi és un element al qual no renuncio perquè és allò que no podem controlar, és l’intangible, alguns dirien el destí, allò que és imprevisible, que no podem controlar com a persones. M’agrada que el personatge sigui incapaç d’escriure el seu propi guió i de complir-lo.
Vostè creu en el destí?
Crec en el destí en certa forma. Si haguéssim nascut, per exemple, a la franja de Gaza, creuríem en el destí? Segurament la nostra vida està marcada pel lloc on naixem. Per tant, el destí és molt potent. Hem nascut aquí, en aquesta realitat i pensem que és la normalitat d’arreu del món i no ho és. Néixer en una família o en una altra, néixer en un barri o en un altre, en un país o un altre, néixer en una època o una altra ho condiciona absolutament tot. Imagina’t haver nascut a principis del segle XX, ens hauríem hagut de menjar dues guerres seguides o tres. I segurament, per edat i per estadística, segurament hauríem mort en alguna d’elles. Jo crec en el destí, sí, i tant, però també crec en rebel·lar-te contra ell.
