Joan Reig: «Amb les cançons intento posar l’ànima al descobert»

Joan Reig i Solé va néixer a Constantí el 16 de març de 1963. Bateria d’Els Pets i membre de formacions com Refugi, Mesclat i Tàrraco Surfers, el 2018 va presentar el seu primer disc cantant en solitari després de més de 35 anys sobre els escenaris. ‘Bagatzem’ ha sigut el seu darrer àlbum.

Què li costa més, posar-se darrere la bateria o d’un micro per recitar els propis poemes?

Em costa més recitar els poemes i posar-me al davant. La primera vegada que ho vaig fer va ser amb Refugi, un grup que tenia que ara se’n diria de tribut a la nova cançó, perquè agafàvem els clàssics i els portàvem cap a un llenguatge més de jazz i blues, per apropar-los a les noves generacions. Va ser la primera vegada que deixo la bateria i em poso al davant cantant. Em feia cert respecte perquè la bateria vulguis o no, no deix de ser un moble que et protegeix.

Amb ‘Bagatzem’ ha sortit el Joan Reig més personal?

Sí, crec que sí. És un disc on em despullo molt i a més parlo de coses que han passat a la meva família. Quan he de treballar necessito temps. Si he de planxar, no puc escriure un poema, perquè prioritzo les coses quotidianes, cosa que em fa molta ràbia. Llavors, durant el confinament, vaig establir com una mena de rutina i m’hi posava cada dia i va sortir aquest material. Crec que una mica és culpa del confinament, en el sentit que vaig mirar dintre meu, cansat de les xarxes socials i les informacions confuses i contradictòries amb militars i morts. Tot això em va col·lapsar bastant, com a tothom, i vaig començar a fer-me preguntes. Vaig mirar dintre meu i el primer que trobes és el teu passat i la família. Van sortir moltes coses, com dols potser no prou païts.

Dols com ‘Juriol’, era una espina clavada?

Exactament, era una assignatura pendent. No tan meva sinó del meu pare, perquè de fet la cançó parla d’ell més que del meu tiet, que es va morir. La presència del tiet Joan sempre havia estat aquí d’una manera molt forta. El meu pare s’emocionava i el tenia molt present. Vaig sentir la necessitat de tancar aquell dol, pel meu pare, com si ell no l’hagués pogut tancar i ho feia jo. Fins i tot vaig anar a veure el lloc on es va matar, que no hi havia anat mai, perquè era una vinya que després de la seva mort van bescanviar amb uns parents, per no tornar-hi mai més. I un dia vaig voler anar al barranc, allà on el tractor va caure i va quedar atrapat. Va ser una manera de tancar aquest dol que em feia la sensació que no s’havia tancat.

El confinament va facilitar aquesta introspecció personal?

Crec que sí. Jo ja ho soc bastant a l’hora d’escriure. Si fos pintor no seria un paisatgista sinó que crec que pintaria des de l’ànima. I és el que intento també amb les cançons, posar l’ànima al descobert. A vegades parles de tu i ho poses amb segona o tercera persona perquè quedi més dissimulat, però en realitat sempre hi ha alguna cosa de tu o d’algú que coneixes molt proper.

Son lletres tristes i carregades de nostàlgia.

Sí, aquest és un disc trist i fins i tot en algun moment sòrdid. En soc conscient i vaig dir potser no en vendré cap, però soc de les persones que quan vull plorar, vull que em deixin fer-ho. La societat occidental té tendència a passar els dols ràpid i eliminar-los. Altres cultures no ho tenen això, viuen amb normalitat el dol. Quan se’t mor algú proper els amics et venen a veure i et diuen ‘sortim home, que t’has de distreure’. És que no em vull distreure. Ara toca plorar i vull plorar, i vull sentir-me bé fent-ho, perquè plorant el cos i el cervell tenen mecanismes per desfogar-se i apaivagar aquest dolor i aquesta buidor que sents tan enorme. És reivindicar que el dolor forma part de la vida, com l’absència i la mort, i se n’ha de parlar perquè fins i tot en podem gaudir si ho transformem en art, en forma de poesia o de cançons, com és aquest cas.

La seva arma.

Exactament, és la meva arma per defugir. Després d’una gran plorada et sents alliberat i aquest disc una mica ha sigut això i en presentar-lo en directe també intento que la gent faci aquesta catarsi d’entrar dins de la història, perquè cadascú té el seu propi dol.

Una tristesa dins l’àlbum que contrasta amb la dolçor d’’Un pessic de mel’, dedicada al seu fill, quan sempre havia defugit d’aquests homenatges.

Sí, no m’agradava. No és un gènere gaire afortunat, que hagi donat gaires alegries a la música popular, però sentia que li havia de fer aquesta cançó perquè feia deu anys. Era una mica com entrar a la preadolescència, quan comencen a negar el pare, i havia de fer-la abans d’arribar als dotze o tretze anys, perquè sinó ja me l’hagués fotut pel cap. Va ser bonic.

En el seu cas la paternitat va arribar tard. La vida dalt dels escenaris no es presta?

A 48 anys. Tampoc he sigut molt destroyer, però les coses van com van i n’estic orgullós. M’ha tret molts anys del damunt, vaig canviar d’hàbits totalment quan va néixer el nen. Les prioritats de la vida et canvien. Fins que no tenim un fill nosaltres som el més important de la vida, encara que puguem estimar molt. I un fill o una filla et canvia la perspectiva de tot i tu ja passes a un segon terme. Ara vinc de deixar el nen i faig coses que la generació del meu pare no les feia. Jo no vaig jugar mai amb el meu pare, vaig anar al tros amb ell. Potser era una forma de jugar també.

Enguany compleix els seixanta. Fa vertigen?

Sí, home clar. Veus que en queden menys dels que portes, però és llei de vida. Et fa rumiar i em capfica molt el fet d’haver sigut pare gran, per això vaig fer un canvi d’hàbits i de vida molt radical quan va néixer el meu fill, perquè és com que t’adonessis que la carcassa s’ha de cuidar si vols durar. I ara vaig a caminar i m’he aficionat molt a la muntanya, per tenir un cos que envelleixi amb dignitat. Però com a artista, crec que no és una mala edat. Bob Dylan, Neil Young... S’han fet grans obres amb seixanta, setanta o fins i tot vuitanta anys. Potser no saltaràs tant a l’escenari, però el jazz per exemple és un gènere en el qual molta gent ha envellit amb una dignitat envejable.

Recorda la primera vegada que es va posar darrere la bateria?

El meu pare era bateria i el tiet era trompetista. Estaven molt units, eren pagesos, portaven el bar i tocaven a l’orquestra Creacions de Constantí. Aleshores ell va deixar de tocar la bateria al 57 quan es mata el tiet Joan. Deix la música, però la bateria estava a casa. Fins que un dia la vaig treure de les golfes i la vaig tocar.

Ell no li va despertar l’interès?

Em va ensenyar a fer algun redobla i algun ritme, però era una cosa que el tirava una mica enrere. Encara que va ser qui em va ajudar sempre que fos músic, anant al Taller de Músics de Barcelona i comprar-me la primera bateria, perquè recordo que fins i tot va enganyar a la meva mare amb el preu. Em portava als assaigs a Reus amb els Canela Fina, el primer grup amateur que ja ens guanyàvem la vida tocant per la zona turística de la Costa Daurada i festes majors.

I d’aquella nit de Nadal de 1985 quan comencen Els Pets, quin és el record?

Vam fer una primera part als baixos del sindicat agrícola com a comiat de Condons Adulterats i la segona part va ser la presentació d’Els Pets. Hi havia tot d’amics de Constantí i de Tarragona i després penses ‘hòstia, no ens ho pensàvem pas a on hem arribat’, perquè allò era un joc. Era un joc per anar a la casa dels pares del Lluís, a prendre unes birres, fumar uns porros i fotre’ns un fart de riure. Vaja, totalment amateur. I a poc a poc hi vam anar posant ganes, perquè veiem que la gent venia i la parròquia s’anava fent gran. Sortim a finals dels vuitanta, en un moment on hi havia una travessia al desert bastant gran, sobretot a nivell de noves propostes. I en sec, no saps per què, hi ha un moviment on surten altres formacions com a bolets que no ens coneixíem entre nosaltres i les discogràfiques comencen a fitxar grups.

Les lletres d’Els Pets son la crònica de la vida d’un poble. Escoltant-les un té la sensació que el temps no passa tan de pressa i que ara encara són vigents.

Sí, nosaltres sempre pensàvem que si Bruce Springsteen parla de New Jersey perquè nosaltres no podem parlar de Constantí. Hi ha històries per poder explicar. El ‘Tarragona m’esborrona’ parla d’una realitat molt crua de l’època, amb els yonquis. A Constantí els vuitanta van ser durs, a nivell de convivència amb l’heroïna i tot això intentem reflectir-ho perquè ho teníem al costat. La lluita de l’avellana, la contaminació...

‘Jo vull ser rei’ ara seria possible?

Bona pregunta, amb el que passa amb el Pablo Hasél, el Valtònyc o els ‘titiriteros’, hi ha hagut una regressió i una involució a l’Estat espanyol pel que fa als drets i llibertats molt important. L’extrema dreta va desbocada i això fa que els partits democràtics i fins i tot els que s’autodefineixen com d’esquerres van molt a l’aguait. I això influeix molt. Sembla que vagin tots a una per tornar a una Espanya que crèiem superada, per això molts no ens hi sentim bé.

Les sensacions en pujar a l’escenari son les mateixes?

Sempre tens aquells nervis i aquell rau-rau, el que passa és que tens un grau d’experiència i ofici que fa que aprenguis a dominar els nervis. Quan toco a Constantí hi ha més nervis que a qualsevol altre poble, perquè tens la tieta allí al davant i els amics que et venen a veure a tu, amb un esperit crític a vegades.

Hi ha d’haver un dia que tot això s’acaba. Hi pensa en aquest moment?

Sí, hi penso molt i no crec que em fes res. Estic bastant preparat. És probable que si tingués un poder adquisitiu, per dedicar-me a una altra cosa, no em faria res, perquè l’escenari enganxa, però no he tingut mai problemes d’ego. Hi ha gent que el necessita, per mi és la meva eina de treball.

‘Corvus’ va significar un abans i un després?

Sí, perquè va ser una mica com treure una cosa que estava dintre meu, com abans parlàvem del dol, que estava enterrada i morta, fins que hi ha una sèrie de coses que van fer que sortís a la llum una altra vegada. D’alguna manera també va ser posar-me en pau i tancar una porta que no s’havia tancat bé. Jo em pensava que sí, perquè la gent te la fa tancar, perquè en aquella època te la feien tancar, ja que l’entorn familiar i local d’un poble ho negava perquè parlem d’un capellà. Llavors tu mateix et negues a tu mateix. És gros això, que tu posis terra damunt teu fins al punt d’anul·lar allò i d’anul·lar-te a tu mateix, perquè costa molt de superar. Però quan ets petit hi ha un sistema de defensa que fa que a poc a poc ni se’n parli, fins que arriba un moment que hi ha una guspira que t’ho fa treure. Quan feia cançons sempre hi havia aquest tema, però no tirava endavant. Hi havia alguna cosa que no em deixava acabar d’escriure la lletra.

Què va generar aquesta guspira?

Quan va morir aquest senyor i quan els meus pares eren morts. Crec que no hagués sigut capaç de fer-ho. Sobretot per ells.

Com es viu això amb un poble?

Quan va sortir va ser dels pitjors moments de la meva vida, perquè durant una setmana van venir els mitjans de comunicació i llavors van sortir altres casos. Es va barrejar molt tot i molta gent d’alguna manera ens va fer responsables que allò petés, quan nosaltres no vam ser responsables. La cançó ja havia sortit i no havia passat res, només els quatre del poble que ho sabien i evidentment la meva generació. No va ser cap escàndol, però el fet que el poble estigués ocupat pels mitjans de comunicació fa que hi ha gent que encara ara em gira la cara d’alguna manera, que et fa culpable d’una cosa de la qual tu ets una víctima. Ets una víctima i et fa culpable de no sé què.

Costa continuar parlant-ne encara ara?

Sí que costa i fins i tot de cantar-la. La canto perquè em vull imposar i obligar-me a separar l’artista de la persona, però no és fàcil. També ho faig perquè hi ha gent que després ve i et diu ‘gràcies’. I això és molt important.

Amb més de 35 anys d’Els Pets quina cançó s’ha avorrit de tocar?

Crec que cap. Hi ha clàssics que els has de fer sempre, però som prou àgils per renovar el repertori. Fer el ‘Bon dia’ en acabar el concert i veure un nen petit que quan va sortir no estava ni en projecte, amb el seu avi al darrere, no et pot cansar mai. Penses, això és la millor feina del món.