«Volia fer una al·legoria, que les persones que hi veiem sovint estem més cegues que no pas les que no hi poden veure. De fet, Naïm, un noi cec, ens convida a viure amb els cinc sentits, ens guia a redescobrir un món que a causa de les xarxes socials, dels mòbils i les tauletes, ens estem perdent. Perquè d’aquí a quatre dies veurem gent al bus i al metro amb les ulleres de Google, fent gestos i senyalitzant davant nostre i serà terrorífic». Aquestes paraules de l’escriptor Jordi Folck fan referència al protagonista de la seva última novel·la, Naïm i els ulls multicolors, publicada per Jollibre, una obra que va néixer quan el reusenc va conèixer en Naïm en una firma de llibres en una escola de la província.
Folck la qualifica com la «més madura, sensible i imaginativa amb què pretén commoure el lector. He fet meva aquella frase del Kafka que diu que una bona novel·la hauria de ser un cop de destral contra la mar gelada de la imaginació», comenta.
La trama arrenca quan en Naïm topa amb el monopatí contra un senyal de trànsit i la seva mare el porta a l’oftalmòleg. «El noi pateix retinosis pigmentària, una malaltia degenerativa que ve d’herència, molt sovint, i per la qual, a partir d’un moment determinat comença a veure en forma de túnel i es redueix l’agudesa visual i la longitud. Ell vol ser actor i, de fet, actua. Al llarg de la història va construint un monòleg que recita per escoles, instituts i teatres i el monòleg, en el fons, és l’objectiu del llibre perquè convida a despertar, a viure la bellesa del nostre voltant».
Això no obstant, per a l’autor, l’element més emotiu del relat és el moment en què Naïm marxa a Llívia, «on té dos avis molt savis que l’ajuden a veure i a ser una altra persona, molt més rica de la que era l’anterior. És a dir, tenim tant de soroll al món que moltes vegades hem de buscar la pau dins nostre, el silenci i avorrir-nos. La novel·la és un elogi de la lentitud».
