«Com que Tarragona no és l’Empordà, Rosselló no és Dalí». Això ha dit Xavier Barral, doctor en Història de l’Art per la Sorbona, de l’artista tarragoní Josep Maria Rosselló Virgili. A la casa on va néixer el 22 de gener del 1950, plena de quadres i records dels anys a Barcelona, Sitges, Madrid i Tànger, l’artista més polifacètic i engrescador de la vella urbs Tarraco, que adora els skaters i la remor de la gent alhora que vol silenci i solitud per pintar, es nota que gaudeix explicant la vida amb passió poc comuna i un toc de rebel·lia inspiradora. No en debades, quan va aprendre a parlar, la seva primera paraula va ser «no». Ni «papa» ni «mama»: «no».
Que consti que jo he fet i faig coses a Tarragona no perquè jo sigui de Tarragona, sinó perquè estic a Tarragona. Vull dir... jo no vaig triar néixer a Tarragona. Vaig néixer aquí perquè els pares eren d’aquí i es van casar aquí. Bé, el pare era de Vila-seca, la mare era de Tarragona. Però a mi ningú no em va preguntar si volia néixer a Tarragona, a Reus o a Barcelona. Neixo aquí. I des de petit, doncs bé, coneixes la ciutat, estimes la ciutat, i te la fas teva. És la teva ciutat.
De Tarragona, però, en vas marxar ben jove.
Als 18 o 19 anys és quan me’n vaig a estudiar Belles Arts a la Reial Acadèmia Catalana de Sant Jordi a Barcelona. El primer any va ser molt divertit perquè estàvem a la Llotja, al rovell de l’ou, al carrer Avinyó de les Demoiselles... Llavors ens van traslladar a dalt a Pedralbes i allò era un erm. Els professors no es presentaven a fer classe, eren pintors. Per sort al costat hi havia la Facultat de Lletres. Imagina’t tu si estaria jo avorrit que em vaig anar a matricular a la Facultat de Lletres, per anar-hi d’oient. Un dia, avorrit del tot, vaig passar per davant de l’Escola Massana i vaig dir “ah, per què no?”, i em vaig matricular a la Massana.
Allà et vas matricular de gravat. El gravat és la tècnica més difícil?
Totes les tècniques són difícils. Quan no les coneixes sobretot, no? Es comença per l’u. Per això estan les escoles. Tot es pot fer.
Abans d’anar a l’Escola Massana, i a Sant Jordi, però, havies anat a l’Escola d’Art a Tarragona. En aquells anys l’Escola d’Art era com un oasi al mig del desert?
Per a mi era com un temple, i mai tan ben dit tenint en compte allà on era, on hi ha el Museu d’Art Modern, que era l’entrada en un palau. Un palau rònec, vell, tronat, amb una senyora que feia de portera que tenia un corral de gallines allà mateix. Saumells, el director, mirava cap a dalt, com si hagués vist a Déu... El Gonzalo Lindín també mirava cap dalt quan parlava amb tu. Jo em preguntava “què deuen estan mirant? Les teranyines, no?”.
La teva primera professora a l’Escola d’Art va ser la Magda Folch.
Magda Folch era una persona encantadora, sempre amb un somriure il·lusionant. Ara no fa gaire temps li vam dedicar, amb la Rosa Ricomà, una gran exposició aquí a Tarragona i a Reus, i amb la historiadora Carme Pujol un llibre, ‘Magda Folch, la mirada impressionista’. Jo li vaig dir que pensava que em convindria un mestre de color. I ella em va encaminar cap al Guillem Bergnes, a Tortosa. Era un personatge d’aquells...
Què vols dir?
Arribo a Tortosa i pregunto per ell. Només et diré que jo veia que en dir el seu nom la gent canviava la cara, es tornaven com a lívids... Em van indicar que estava a l’Hotel Siboni. Jo tenia 17 anys. El vaig trobar tot malcarat. “Necessito un mestre de color, i m’han dit de vostè que és l’únic mestre de color que hi ha en tot Catalunya, i per això el vinc a veure. Si vol m’assec i si no me’n vaig”. “Ja pot seure”, diu. Em va convidar a dinar, em va ensenyar l’habitació que tenia al Siboni, petita, tota plena de quadres i quadrets, emmarcats, que els marcs se’ls feia ell...
Va donar bons fruits la relació amb el Guillem Bergnes?
Vaig sortir a pintar unes quantes vegades amb ell, i molt bé. I després ja vaig entrar a Belles Arts. Jo vaig fer dues exposicions a Tortosa. La primera, perquè la veiés ell. Jo sempre m’he presentat amb molta dignitat davant de les persones. La segona, ja amb la influència Bergnes en tota la meva obra, i un retrat d’ell que li vaig fer i que s’ha perdut.
Diries que ara encara en beus, d’aquella ensenyança de llavors?
Sí, naturalment. Tècnicament sí. Jo a vegades hi penso. No fa gaire, amb en Jaume Rocamora, que té uns Bergnes allà a Tortosa i vaig estar veient-los, jo m’hi vaig trobar.
Va passar més vegades que vas dir “ara necessito això, ara necessito allò altre”?
No. Les coses m’han vingut a veure a mi, d’alguna manera o d’una altra. Després tot això s’oblida, i entres en etapes jo diria en algun cas pitjors, i en altres moments millors, perquè jo he anat descobrint els meus treballs al cap del temps.
Tu ben aviat vas exposar, oi?
Jo vaig exposar per primera vegada als 17 anys, perquè a casa no hi havia diners. Es necessitaven diners per tirar endavant i vaig pensar “l’única manera és fer una exposició”. Va ser a la Sala d’Iniciatives i Turisme de Tarragona, a la Rambla Nova. L’exposició va ser molt criticada pels alumnes de l’Escola d’Art, i pels professors. “Això no es fa, perquè encara no estàs madur, que no sé què, que no sé quantos...”, i jo me’ls mirava i pensava “vosaltres no sabeu de la missa la meitat”.
Tanmateix, a tu des del principi se’t va reconèixer una maduresa.
Sí. A les primeres crítiques apareix aquesta maduresa i tal... Potser la maduresa era dels mestres, no meva. Quan tu aprens a pintar al costat d’una persona, vulguis que no, no és que facis una imitació, però sí que fas la manera de fer d’aquella persona. Per tant, aquesta maduresa del començament, que tothom en parlava, jo considero que era dels mestres. Que jo l’hagués après no volia dir que jo l’hagués entès, això és una altra història. Era meva, perquè era meva, però era d’ells. Per això, en totes les meves biografies, jo sempre he dit on he estudiat i quins han estat els meus mestres. En agraïment als meus mestres, perquè van ser els primers que em van ensenyar a caminar per aquest mon que veus aquí d’estris i de caos.
Com va ser la descoberta de Lorca, que tant t’ha marcat?
Lorca me’l va posar sobre la taula, a l’Ateneu Barcelonès l’any 70, el poeta J.V. Foix, i mai no li estaré prou agraït. Jo vaig descobrir allà un món escrit que jo notava i veia a dins meu, i el vaig trobar escrit. I escrit vol dir que existeix! Tot el que s’escriu, d’una manera o altra, existeix. I el fet que existís em va revelar aquest món. És a dir, no era un món que jo el portés somniant-lo, sinó que aquell món era real. Jo no havia acabat la carrera de Belles Arts. Per tant, no havia arribat al surrealisme, només l’havia tocat una mica, i jo entro en el surrealisme a través de Lorca. Jo a Lorca el coneixia de quan estudiava, perquè venia entre “los poetas populares”: “El lagarto y la lagarta con su anillito plomado...”.
I Lorca és molt més.
Lorca, sense estar prohibit, estava prohibit a l’època franquista. “No en parlis enlloc”. Quan jo preguntava a Barcelona els qui l’havien conegut o havien viscut l’època, tots en parlaven en veu baixa. Com aquí a casa quan es parlava de la guerra: “Shhht, al tanto, que ens poden sentir si passen per l’escala”. Lorca havia estat oblidat durant 40 anys. Llavors va ser quan jo vaig composar aquella música de guitarra per a poemes de Lorca.
Tu sabies solfeig?
No, era pura intuïció. Quan vaig conèixer el Charles Miles, el pianista, em va dir “oh, que maco, que bé, jo et faré els arranjaments”. Vam fer recitals per tot Catalunya, van ser un èxit. El cicle el vam tancar a La Cova del Drac a Barcelona. Les cançons estan penjades a la meva web espairossello.com.
Quins han estat els teus altres mestres?
Picasso i Matisse. Les meves pintures en directe, per exemple, no és que estiguin inspirades en Matisse, però sí en la manera de fer de Matisse. La dansa de Matisse està pintada pràcticament d’una tirada. Per pintar una tela així o les teles que jo he pintat en directe, s’ha de tenir no tan sols força física, sinó també resistència per aguantar aquella hora i mitja. Jo va arribar un dia que vaig dir prou, perquè després de cada pintura en directe acabava fet una ruïna. Quan me’n van encarregar l’última per pintar-la a la plaça del Rei vaig dir “sí, d’acord, si me la deixeu cremar després”.
Ho recordo. Va ser el 2009 i la torxa te la va portar la Natalia Rodríguez. Però el primer cop que vas pintar teles de gran format per al teatre va ser el 1983, quan amb 33 anys te’n vas a Madrid i després a Roma per fer els murals de la ‘Pascua Popular Flamenca’ del Salvador Távora, si no m’erro.
Sí, per a mi va ser un punt clau a la meva trajectòria i a la meva vida. Jo a La Cuadra de Sevilla els havia vist a Barcelona al principi dels 70 amb el ‘Quejío’, i jo estava no enamorat sinó ob-nu-bi-lat. Jo volia allò.
Què és el que volies?
Mira, no hi ha massa coses en aquest món que m’hagin tocat així de valent, i allò em va tocar. I jo volia allò, no sé com, ni de quina manera. Les coses a vegades demanen temps. Des que jo vaig veure ‘Quejío’, que devia ser l’any 1974, fins al 1983 que jo arribo a Madrid, no hi va haver fórmula ni manera. Pel camí vaig treballar amb La Cubana, amb els primers espectacles que van fer, quan eren Gall Groc. A Madrid, un bon dia l’Antonio, el productor, em diu “vendrá Salvador Távora porque está buscando un pintor”. Jo vaig dir “hòstia, em sembla que m’ha tocat”. Llavors ve el Salvador Távora, encantador, i m’explica “busco un pintor que sea capaz de pintar una tela de 7 metros por 2,5 en 1 hora 20 minutos”. Diu “¿es posible?”. Dic “si me das una semana de tiempo, te contestaré”. Jo vaig pensar “això és meu”.
Ningú ho havia fet mai abans?
Que jo sàpiga, que jo conegui, ningú havia fet una cosa així. Ni en les coses surrealistes que es feien encara en aquell temps a Nova York, jo no n’havia sentit a parlar. Primer vaig fer un esbós del que podria ser. Jo llavors tenia l’estudi en una planta d’un vell palau al carrer General Arrando, a Madrid. Espai n’hi havia, amb unes parets que no te les acabaves. Agafo una bala de paper kraft, i començo a embalar totes les parets. Vaig anar fent proves fins que em va sobrar temps fins i tot de l’hora i vint minuts.
I li vas dir al Távora.
Vaig trucar en Távora i li vaig dir “sí, se puede”. Vaig posar unes condicions: aquestes pintures, aquests colors. Em penso que és l’única vegada a la meva vida que jo he donat per escrit unes condicions i no només s’han complert sinó que a més a més han estat per sobre de les meves pròpies expectatives. Els colors eren brillants, vibrants; tant, que quan es van recuperar les teles al cap de 20 anys, els colors estaven perfectes.
I vau triomfar.
Va ser un èxit total. Era La Cuadra de Sevilla amb el Ballet Nacional de Madrid, Enrique Morente, Manolo Sanlúcar i Vicente Amigo. I jo pintant a les fosques el ‘Crist de la Resurrecció’. El crític José Monleón en va escriure un article molt bonic. L’espectacle el va gravar la RAI i el va vendre a RTVE, que el va emetre per Setmana Santa. A mi me’n van donar d’estranquis una còpia. És una de les pitjors gravacions que he vist a la meva vida, amb quatre o cinc càmeres estàtiques... en fi. A la meva pàgina web espairossello.com se’n pot veure un tros.
Estan considerades les primeres teles pintades en directe en una obra de teatre, oi?
Sí, es va considerar una cosa mítica i tal. Jo quan al cap dels anys vaig poder recuperar les quatre teles del ‘Crist de la Resurrecció’ de les quatre funcions que vam fer vaig estar molt content, perquè no s’havien pogut fotografiar, entre altres coses. Recuperar-les va ser poder-les fotografiar. El Pep Escoda va demanar 20 metres per poder fotografiar-les, i l’única manera va ser fer-ho al Tinglado número 1. Allà es va fer, i va ser quan jo vaig organitzar, a mida que les teles s’anaven col·locant, el ‘Cadavre & Graffiti’, el 2005. Vuitanta artistes del grafiti, als laterals de tot el Tinglado número 1, van pintar les seves històries. La Diputació en va fer un llibre, d’això. Va ser molt divertit. El Rafael Bartolozzi va dir “això és magnífic!”.
Va ser quan vas fer a bocins amb les tisores les teles, totes menys una?
Això va ser en una fase posterior. [Creació-Destrucció. Teoria d’un procés, el 2015].
‘Cadavre & Graffiti’ devia ser un gran moment.
Sí, però la ciutat oblida.
Sí, Tarragona oblida.
Fins i tot els que hi van participar. Ho recorden, sí, però ho recorden per a ells, com una cosa...
Com una cosa íntima, quan hauria de ser al revés, i que et diguessin “vinga, tornem a organitzar una gran moguda d’aquelles”?
Sí. I de tant en tant et diuen “esclar, és que quan tu organitzaves coses i tal...”. Jo no vaig cobrar mai per aquestes coses, que quedi clar. Al contrari, hi vaig posar quartos. A sobre, comprava obra als artistes, obra que després he donat al Museu d’Història. Ser fill predilecte de Tarragona no comporta privilegis. En el meu cas no, vaja.
Amb el Salvador Távora, evidentment, us vau fer amics.
Sí, la gran amistat. Al Teatro Quirino de Roma, a més a més, jo tenia camerino. Els altres estaven tots a l’hotel. El meu era el camerino dels coloms, perquè al final de l’obra de teatre deixaven anar un colom blanc que sortia volant, però se n’havien de tenir uns quants per si de cas, per si s’escapava, o es moria. Hi havia una gàbia amb els coloms, i jo tenia el camerino allà. Els coloms em tenien amargat, ha, ha ha! Fins i tot surten a la novel·la, els coloms.
A quina novel·la?
Estic escrivint una novel·la. Es titularà ‘Quadern egipci’, i hi faig sortir el fals sarcòfag egipci que es va trobar a les obres del port de Tarragona a mitjan segle XIX.
Què dius?
Sí, sí, això de les falsificacions egípcies és sabut, i es veu que l’Hernández Sanahuja en el seu moment les va donar per bones. Jo escric un gran conte de contes, a l’estil de ‘Les mil i una nits’. M’insisteix un amic que, per a les il·lustracions, faci còmic. Tinc tal quantitat d’apunts sobre això i sobre la guerra del Francès a Tarragona, que no sé com ho faré. És un joc surrealista al cent per cent!
Et documentes per fer un joc surrealista... llavors, serà ficció o realitat?
La gràcia de novel·lar és que hi hagi moments verosímils, no? Això et permet fer que no hi hagi diferències entre allò imaginat i la veritat. M’agrada aquest joc. Mai m’hagués pensat que m’hi trobaria tan bé escrivint una novel·la.
Quins altres projectes tens entre mans?
Tinc un projecte per pintar les dues columnes petites del vestíbul del Teatre Tarragona. He presentat el projecte per pintar-les, integrar-les. Són aquestes dues maquetes que tinc aquí al rebedor. Encara no he tingut resposta. Proposo que les altres columnes, les grans, es donin cadascuna a un artista diferent, prèvia selecció dels artistes. Al Teatre Tarragona hi ha el meu gran tríptic inspirat en Lorca, ‘Una platja per tu’. Hi vaig estar treballant un any sencer, per això té la potència que té.
Quan podrem veure exposades les teves darreres obres?
La ‘Porta Orba’ i els quadres de la ‘Suite Ponciana’. Sí, s’ha parlat d’exposar-les, però jo he demanat uns canvis, unes modificacions a la sala d’exposicions. A dia d’avui no hi ha res tancat. La sèrie Ponç no vol cap element més al seu voltant...
Joan Ponç és una altra de les teves grans influències?
Sí, amb Joan Ponç considero que arranca una nova etapa meva, als anys 80.
La convicció o certesa que tu eres un artista quan la vas tenir? O sempre la vas sentir?
Te la trobes pel camí. Arriba un punt d’inflexió, que és quan jo decideixo pintar sense model. Jo pintava bastant de retrat, i amb això em guanyava les garrofes. Però ja n’estava fins a la barretina, fart. Vaig dir “prou d’aquesta condemna, perquè no tiraràs endavant, et convertiràs en un professional del retrat, i no estem aquí per això”. Quan vaig agafar el meu primer talleret individual, de lloguer, en unes golfes la mar de simpàtiques a Sitges, al carrer d’en Bosc, vaig prendre la decisió. “S’ha acabat el retrat. Només pintaré retrat quan a mi em doni la gana, a qui em doni la gana”. La meva idea era pintar i dibuixar d’imaginació, sense model. Al principi va ser dur, fins que jo em vaig anar habituant a la meva pròpia cal·ligrafia, i em vaig anar disculpant els errors. Perquè en aquells errors jo notava que hi havia força. Aquí em va ajudar molt Picasso i la seva evolució. Molt, em va ajudar.
Com?
Eren molt coneguts els meus dibuixos a pura línia, d’aquell temps. Però en realitat aquells dibuixos a pura línia venien de Picasso. Si jo no ho hagués vist, no ho hauria fet. Així mateix. Que jo els feia d’una altra manera, que jo em deixava anar d’una altra manera, sí. Llavors el problema era traslladar això a la pintura. Va començar una època en què jo feia unes taques amb aiguades. La combinació de la pura línia amb les taques d’aiguada quedava preciosa. Tenien un èxit tremendo. De fet, el que hi ha al Museu de Belles Arts de Bilbao i una de les peces que hi ha al Reina Sofía són d’aquesta etapa de les taques amb pintura. Però jo notava que allò em devorava, que ja no calia ni pintar. Dic “o va per aquí, Josep Maria...”.
I no hi ha cap llibre que expliqui de dalt a baix el Rosselló?
Com que jo penso que m’he de morir, un dia o altre, vull deixar les coses una mica endreçades. Ja vaig fer el catàleg raonat fa temps. És el compendi de tota l’obra, detallada per col·leccions, amb les seves mides, i és a l’Hemeroteca Municipal de Tarragona. La Maria Elena Virgili estarà encantada de posar-vos-hi taula. Hi ha, informatitzada, la meva trajectòria de pintura i de dibuix. Falta gravat i escultura. Però entre una cosa i una altra, vaig desbordat, i cada vegada que he de seure davant de l’ordinador sembla que em punxin... Ja ho faré.
De poetes i escriptors es fan tesis doctorals. I amb els pintors què passa?
Mira, un dels mons que a mi em té més intrigat, per l’obscurantisme absolut que hi ha, és el mon de la pintura. Obscurantisme per una banda, i mentides per una altra. Mentides flagrants. L’última, la del Jaume Plensa. Em sembla un dels fantasmes més grossos que m’he tirat a la cara. Aquestes són les coses del món de les arts plàstiques. I les grans mentides que s’han construït al voltant de determinats personatges, o de l’obra de determinats personatges. A mi l’obra de Plensa fa anys em semblava una obra preciosa. Ara em sembla avorrida fins a no poder més.
I el Bansky, què et sembla?
M’encanta el que fa i com ho fa.
El misteri que envolta la seva persona?
Exacte. És una protesta constant contra aquesta història del nom de l’artista, la firma de l’artista i tal i qual. Cosa que no estalvia que la seva obra tingui un preu, que sigui una obra preuada. Però no cal que el coneguin, a ell. És una protesta visceral i radical. Ell s’ha molestat molt perquè no el coneguin. M’encanta aquesta saviesa, a més a més, de barrejar les coses, en els seus dibuixos. És com el Lluc Queralt, que fa servir tècniques com poden ser la serigrafia, l’ampliació per serigrafia... tècniques molt properes a la pintura o al dibuix, o a la fotografia. Bansky fa això, i la seva temàtica té l’apariència de ser dolça, encantadora, però té un rerefons...
Que és com un punyal.
Exacte.
Ets molt generós amb els artistes joves que comencen. I t’ha agradat sempre treballar amb artistes d’altres disciplines. Per què?
Jo des de ben aviat tenia la idea d’organitzar una mena de factoria, com la de l’Andy Warhol, no? Però en una masia. Sempre hi havia aquesta intenció: un grup de música, gent que treballa, gent que fa coses, gent que fa coses al meu voltant, jo amb ells i ells amb mi, buscant aquesta comunicació.
Has fet un munt d’activitats i iniciatives en aquest sentit.
N’he fet moltes, de coses, i encara en faria més si trobés seguida, si trobés resposta, pero ja porto molt de temps que estic esperant que me’n facin una, de proposta, i ningú no ho fa. I llavors és quan es pot entendre el perquè jo, en un moment determinat, em retiro. Em retiro aquí, al meu món, però em retiro també de la vida social. Tanco portes a la vida social. No vaig a inauguracions, no vaig aquí, no vaig allà... només a coses molt puntuals. Per què? Perquè encara espero que algú em vingui a buscar. No ve ningú. No truquen per fer-te una proposta engrescadora. Mitges paraules, a veure si tu et penges... Jo no em penjo de ningú, no tinc necessitat de penjar-me de ningú.
A veure si tu et penges i de passada estires tu?
Sí, i de passada treballes. Perquè aquesta és l’altra.
Com ho interpretes, doncs?
No vull fer cap interpretació. El nostre món, el món de les arts plàstiques sobretot, també dels escriptors, és un món molt individualista, molt.
Ningú no ho pot dir de tu, això. Hem de parlar de la teva vinculació amb la festa. No només del capgròs que vas crear per a les festes del Roser, Lo Dragonet, sinó també dels vestits dels dragoners del Drac de Sant Roc.
Tot dimana de la meva època de treballs per al teatre amb La Cuadra de Sevilla. Els vestits dels dragoners de Sant Roc que es van estrenar el 1995 me’ls va encarregar l’Artur Tomàs Mercader, que ara ja té 104 anys. Vaig pintar quaranta-i-tants vestits! Aquests vestits han aguantat gairebé 30 anys gràcies a una idea medieval que se’m va acudir, que va ser incloure les pedres de vidre, vermelles i verdes, a tot el voltant de la jaqueta i de la caputxa. I després hi ha el penó de Sant Magí. I l’Exposició en Blanc a l’Antic Ajuntament, on cada dia jo pintava un quadre en directe amb diferents elements del seguici durant les festes de Santa Tecla. Va ser un ‘work in progress’ molt bonic.
Mai no has volgut estar tancat a la teva torre de marfil, sinó que t’has exposat i has volgut ensenyar a tothom com treballes, amb tot el que això comporta.
Qualsevol artista el que fa és comunicar-se amb el públic. Però aquesta comunicació no és única, sinó que hi ha altres artistes, hi ha altres comunicacions. En un moment determinat tu ho vols integrar en allò que estàs fent. Jo els dono a ells, i ells em donen a mi. He fet coses amb el Pep Escoda, per exemple el cartell del 10è Festival Internacional de Dixieland, el 2003. He de reconèixer que, passats els anys, continua sent “Príncipe de Gales”. És un collage de pintura i fotografia. És de les peces millors que he fet.
I aquella portada de la revista ‘Bonart’ on surts disfressat a dins d’un taüt?
També va ser amb el Pep Escoda, sí. En un número dedicat al Joan Ponç, precisament. Ha, ha, ha! Sí, vaig sortir disfressat tot de negre i amb barret i paraigua de casa meva cap a casa del Pep Escoda per fer les fotografies.
Tu t’ho has passat molt bé, oi?
Sí, hi ha hagut moments de tot, però m’ho he passat el millor que he pogut.
Explica’m allò d’estripar un contracte en bocinets ben petits i llençar-los a l’aire com si fos confeti. D’on ve, això?
Era el contracte que jo tenia amb la galeria Catafau, del Ramon Catafau, a Vilanova. Després el Ramon Catafau durant molts anys, fins que va morir, va ser un gran amic meu. Molt gran amic meu. Aquell dia, que jo devia tenir entre 19 i 20 anys, estàvem a Sitges, a la pizzeria del Cap de la Vila, amb la seva dona, la Rosario. Jo vaig estripar el contracte, sí, en bocins petits i el vaig llençar a l’aire com si fos confeti, això que després he repetit tantes vegades. El públic de la pizzeria aplaudia. Jo em vaig sentir en aquells moments com un actor que acabava de triomfar. Vaig agafar i vaig marxar. L’aire fresc de la marinada jo el vaig associar a l’aire de la llibertat. Aquest sentir-me lliure, que no em digui ningú què haig de fer... Ho sento molt, jo no m’he ficat en aquest món perquè em vinguin a manar. Amb això he de ser absolutament lliure.
I així dorms ben tranquil.
Jo dormo molt bé. Assumeixo que soc víctima de la meva pròpia llibertat. Aquesta frase no és meva, és del Santiago Amón, i quan la vaig descobrir vaig pensar m’acabes d’identificar totalment i absolutament.
El crític d’art Santiago Amón, amb qui també vas col·laborar i vau ser amics, et va fer veure coses, fer canvis?
Sí. Em va fer fer atenció a les petites coses, a les petites coses imperceptibles per al públic. A com es desplaça la llum per dins del quadre, per exemple; i a tindre molt en compte el cubisme. Em va dir “serà a la teva manera, però tingue’l en compte, perquè en el fons tot és cubisme”. Les coses no passen una sola cosa ara i en aquest moment. Aquesta sola cosa que tu estàs mirant està envoltada de cinquanta coses més. Això és cubisme. Aquest desplaçar-se les coses o contaminar-se unes de les altres.
Tornaries enrere o tornaries a una etapa anterior teva?
A mi tirar enrere no em sembla massa saludable. El passat ja està passat. Jo tiro enrere si jo vull tirar enrere, o si ho considero necessari per alguna raó. El passat, deixem-lo allà on està, i si tornem a aquella cosa que vam fer, fem-la diferent, fem-la de nou.
Et revisites i et reinventes?
No saps mai quin serà el proper pas, i això és el més estimulant de tot. No sé què faré. Jo descobreixo i redescobreixo coses cada dia.