Antifeixista, antiimperialista i feminista. Són els eixos principals de la novel·la La nit de l’esvàstica, una distopia escrita el 1937 que és més actual que mai. Gairebé un segle després, les bombes cauen a Europa, l’extrema dreta torna a governar i les passes cap endavant del feminisme amenacen de viure una regressió. La nit de l’esvàstica és obra de Katharine Burdekin, publicada sota el pseudònim masculí de Murray Constantine, ara recuperada per Duna Llibres i traduïda al català pel tarragoní Xavier Caixal, qui la va presentar a la llibreria El Soterrani de Tarragona, acompanyat per Dolors Bosch, una de les seves llibreteres.
«A la novel·la, que viatja 700 anys cap al futur, Burdekin s’avança a la Segona Guerra Mundial i descriu un món dividit entre el Japó i Alemanya, la qual cosa vol dir que ja preveia que el Japó hi entraria a la contesa o que estava ben informada. I aquest és un món d’homes en què les dones s’han convertit en animals reproductius i s’ho creuen», comentà en Caixal. Un argument que, de forma molt intensa, ressonarà en els seguidors del Conte de la serventa, ja sigui al llibre, de Margaret Atwood, o a la sèrie d’HBO Max, protagonitzada per l’Elisabeth Moss.
«Aquesta novel·la està inspirada en La nit de l’esvàstica, però no només això. Al 1984, de George Orwell, hi ha situacions que passen de forma molt similar». Copià Orwell la Burdekin? Daphne Patai diu que «sí». I qui és aquesta dona? Professora i autora estatunidenca, és justament qui va revelar la veritable identitat de Murray Constantine.
«Katharine va portar la ideologia nazi a l’extrem, tot i que no la van entendre al seu moment. Anglaterra estava més preocupada per la Guerra Civil Espanyola que pels nazis. I cap bona crítica, que en va tenir, va saber veure el feminisme que conté. Ara sí que la podem entendre. De fet, els talibans de l’Afganistan estan a un pas d’aquesta novel·la», defensà en Xavier, qui afegí que el de la Burdekin no és un cas aïllat, ja que «si bé als anys trenta es van escriure moltes distopies, molt poques es van tornar a publicar després dels quaranta», la qual cosa comporta que «La nit de l’esvàstica sigui una novel·la absolutament desconeguda d’una autora absolutament desconeguda», fet que ell advoca per reparar.
Pel que fa a la traducció, Caixal ressaltà que «és important que el lector de l’obra traduïda tingui les mateixes sensacions que el de la novel·la original» i en aquest cas incidí especialment en el feminisme. «Ser dona no implica poder transmetre el feminisme i a l’inrevés, ser home no vol dir que no se sàpiga fer», manifestà. Això i tot, reconegué que aquest to feminista pot rebaixar-se substancialment fins a esborrar-lo, depenent de les mans en què caigui l’obra. Debats, en definitiva, que conformen els entrellats entre bastidors, entre autors, si són vius, editors, traductors i correctors, amb la intenció final que l’obra arribi de forma excelsa als lectors.
En tot cas, si troben cap errata a La nit de l’esvàstica, apel·lin a la llegenda xinesa que diu que «un llibre sense errors és una cosa del dimoni», com asseverà Caixal.
