Laia Malo: «Als poemes de Marina Tsvetàieva sentim els plors dels soldats i el patiment de les mares»

«Marina Tsvetàieva va conrear un corpus poètic ric, complex i contrastat. Devota de la paraula, va actuar com a força renovadora en la primera meitat del segle XX». El professor Miquel Cabal introdueix d’aquesta manera els lectors en l’obra de la poeta russa i ho fa al pròleg de Fites, dos reculls traduïts per primer cop al català per Laia Malo amb què va guanyar el 21è Premi-Beca de Traducció Vidal i Alcover i ara publicats per Edicions de 1984. Prohibida a la Unió Soviètica fins a vint anys després de la seva mort, Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892-Ielàbuga, 1941), és una de les grans poetes de la història de la literatura. Exiliada primer a Praga i després a París, va tornar a l’URSS el 1939, on va suïcidar-se a 48 anys. La seva trajectòria inclou poesia, prosa, teatre, assaigs i traduccions de Lorca o Baudelaire.

Què li interessa de l’obra de Marina Tsvetàieva?

La seva llibertat total en l’escriptura i la vida, el seu apassionament gens ingenu, que conserva la capacitat de sorpresa i amor incondicional dels infants, però llegeix el patiment i el diu amb veu clara i forta. També m’interessa la seva posició en el temps, l’espai i la literatura. Vull dir, aterrada i, alhora, visionària. I finalment, una mena de connexió que no sé explicar de la meva poètica amb la d’ella.

Se la considera una veu inclassificable. Què destacaria d’aquestes ‘Fites’?

Als poemes d’aquest llibre hi ressonen el seu temps i els seus llocs: la Rússia dels tsars que es desintegra, les revolucions, els somnis, així com el mal, l’Europa encantadora i distant, l’amor i el no-amor. A través d’una veu que ningú no havia sentit mai fins que ella la va escriure, sentim l’eco de les alegries i patiments de les mares, de les cançons màgiques i les llegendes èpiques dels qui han viscut als marges, de les obres d’art a la natura i a les ciutats, dels plors dels soldats i dels enamorats amb el cor trencat.

Què és el que molestava tant Stalin i el règim de l’URSS per prohibir la seva poesia durant dues dècades?

El règim soviètic censurava certs autors i en promovia uns altres, per assolir una veu literària pel col·lectiu, però no pas una veu que el representés i fos col·lectiva, sinó una que en fes propaganda. Així, el poeta que treballava per la llibertat de l’escriptura i de l’ànima -que és el cas de Tsvetàieva- era, com a mínim, prohibit, cosa que l’abocava a la misèria material i a la pena. I en molts casos, com el de Tsvetàieva, al suïcidi. O bé era enviat al gulag o directament assassinat.

El Miquel Cabal, al pròleg, diu que la traducció poètica requereix d’uns requisits molt particulars. Quins obstacles s’ha trobat en traduir aquesta obra?

La traducció de poesia és una mena d’alquímia, perquè no solament traslladem un text d’una altra llengua a la pròpia, sinó també un esperit aliè cap dins de l’ànima individual i col·lectiva. Com que Tsvetàieva és una veu ben particular, única, el problema principal ha estat la inexistència de referents, siguin russos traduïts o poetes originals en català, que oferissin solucions en les quals em pogués emmirallar.

Quina importància tenen els premis com ara el Vidal Alcover?

Els premis de traducció en general són importants perquè fan visible l’ofici i, quan hi ha dotació, ajuden a compensar la precarietat dels professionals. El Vidal Alcover, que té forma de beca, contribueix a millorar les condicions laborals del traductor d’una obra especialment difícil i llarga, i augmenta el ressò i el prestigi del resultat, cosa que afavoreix la repercussió del text i l’autor originals.