Anna Pagès: «La violència substitueix les paraules possibles»

A la memòria de la protagonista es barregen els records viscuts amb aquells altres només escoltats d’esquitllada en dinars familiars, en converses a porta tancada i en el silenci de les paraules no dites. I és que, després de la guerra, els silencis i els buits en la història s’havien tornat més profunds i difícils. Només els anys i el temps aconseguiran unir aquests buits a la història coneguda i omplir de significat les paraules que mai no es van dir. Es tracta d’Aquella nena de les paraules, la primera novel·la de la filòsofa Anna Pagès, publicada per Univers.

No acaba de deixar enrere la filosofia.
Això és el que diuen les persones que l’han llegit. Crec que és veritat, però la reflexió filosòfica estructurada d’una determinada manera amb un llenguatge de tipus acadèmic, que és més distant, no arriba a expressar el que volia dir en aquest text i la literatura em permetia ampliar la forma d’expressió i el contingut.

És una història més enllà dels dos bàndols d’una guerra.
Dintre d’una guerra hi ha dos bàndols, però al mig hi ha guerra en plural i d’aquestes a la guerra civil es van viure molt. És a dir, persones que odiaven a unes altres i amb el pretext de la guerra van assassinar impunement i un exemple d’això són els abusos que hi va haver en el si de les milícies antifeixistes. Els comitès de les milícies antifeixistes van matar molta gent innocent i desarmada fins que la Generalitat va posar un topall a aquests abusos i van començar a identificar les persones implicades i a processar-les. Al final, la violència en estat pur és molt difícil de processar. I aquest relat és justament aquest impacte a llarg termini, intergeneracional, d’una violència impune, en directe, immediata i arbitrària.

Tracta la violència per la violència. Què passa quan la gent deixa de ser humana?
Jo crec que és el contrari, que la violència és profundament humana. L’experiència humana incorpora la violència, no és només la pau i la convivència el que caracteritza l’humà. El que passa és que la violència substitueix totes les paraules possibles. És a dir, o hi ha paraules o hi ha violència. Quan entra la violència les paraules i el llenguatge desapareixen i només hi ha l’acte de la mort de l’altre. En el relat intento descriure aquesta sensació de l’acte de violència que substitueix les paraules. Abans que et matin, què es diu: «Un moment, vull dir una cosa». Però un cop et maten ja no pots dir res i l’altre tampoc perquè ha executat l’acte. És a dir, quan es produeix aquest passar a l’acte, el llenguatge es retira i les paraules cauen de la línia que les sosté.

Encara avui hi ha paraules no dites, oi?
Sí. Justament, hi ha un espai de silenci que no s’ha travessat. Jo treballo amb nanos que tenen 18 i 19 anys i que estan fent primer curs del grau de mestre de primària o infantil i faig història de l’educació. La majoria d’aquesta gent no té ni idea de què va passar a casa seva durant la guerra. A part de les generalitats, la resta, no.

Quin perill té això?
Segons els filòsofs de la història que han estudiat totes aquestes coses el perill és que es torni a repetir una situació que ningú no reconeix com a ja viscuda o com a part del passat. Però el passat avui dia no existeix i l’únic que hi ha és el present, aquí, l’ara i la immediatesa. En tot cas, el futur. Amb el passat els joves tenen una relació indòmita. Llavors, per exemple, quan ensenyo història m’he de dedicar molt a recrear ambients del passat que ells no han pogut pensar perquè només han estudiat les dades i la informació que entrava a l’examen. O sigui, el passat, si te l’estudies, és per oblidar-lo després de l’examen. I no és culpa d’ells, tots estem aquí. Vivim en un fenomen de civilització, en què no hi ha passat.

La novel·la recrea aquest passat. Aquesta nena és vostè?
En part soc jo. Hi ha una part de la història que és meva i una altra que he construït.

Tenia aquests silencis a casa?
Sí. Totalment. De fet, hi ha els silencis en una família i hi ha l’agent de transmissió. Sempre hi ha una persona que fa aquest paper, però ho fa en una discontinuïtat. Per exemple, l’àvia de la família de la història, l’àvia de les gallines, dels animals, connectada a la vida explica la història del que va passar només a la nena, però no a la seva filla. Hi ha un salt generacional. Per quin motiu decideixen parlar quan, com i aquí és un enigma que no sabem.

I no seria perquè en aquell moment no podia?
L’àvia de la història no va viure directament els fets, sinó que el que va viure la situació traumàtica va ser el seu marit, va ser qui va haver d’anar a identificar un cadàver. Això totes les famílies ho poden explicar. Algú, en algun moment després de la guerra va haver d’anar a identificar unes restes, un cadàver que al final no se sabia ni de qui era. Aleshores, els agents de transmissió no són continus ni coherents, sinó que fan blancs, i per això la transmissió és una cosa tan interessant perquè els blancs tenen una funció, tot i que no sabem quina. Per això al llibre, quan la nena explica que la seva àvia li va ensenyar les cartes d’aquest besavi que estava a la presó diu que es va sentir com aquell conillet que estan a punt de matar. Què fa una nena amb aquesta història, que és parcial, fragmentada? És una part de la història la que explica aquest agent de transmissió i a totes les famílies jo crec que hi ha algú que fa aquest paper.

Recupera a Rousseau, molt injuriat actualment.
Està molt mal llegit. Al seu llibre Emili, Rousseau no diu pas que els nens siguin una mena d’angelets que no se’ls ha de tocar. No diu que el nen sigui bo per naturalesa. El que diu és que el nen és part de la naturalesa. És a dir, que el nen no és reductible a allò que l’adult voldria que fos, sinó que és tal com és i se l’ha de conèixer. Llavors, hi ha una colonització del món dels infants per part dels adults actualment. En el relat, en certa manera, diria que la infància també és una vivència del llenguatge, l’infant és un ésser que contempla el món en el qual viu i l’adult no té accés a aquesta mirada del nen. Jo crec que els nens recreen un ambient i nosaltres, a aquesta recreació, no hi arribem i, per tant, hem de deixar que hi hagi un espai perquè ells puguin viure aquest ambient a la seva manera i no envair la seva vida.

Com la protagonista de la història?
És una nena que copsa elements de l’ambient que no acaben de lligar i té preguntes, però ningú li demana què està pensant. Si passés això, és probable que aquesta nena ja no hagués tirat endavant amb tota la seva recerca. Els nens exploren, però no tot el que exploren ho han de dir o ho han d’explicar als adults. Hem de preservar aquesta capacitat que tenen els infants d’entrar en el món i deduir del món en què viuen coses, que no necessàriament els adults hem de subscriure com a bones o dolentes.

Els traumes de la infància s’arriben a superar?
El trauma per definició és una cosa que no es pot elaborar mai del tot, tens una petita cicatriu. L’interessant no és pensar si se supera o no, sinó què es pot fer amb això. Es pot escriure literatura, dibuixar o fer música. Per exemple, el ceramista Edmund de Waal, que va escriure una història preciosa sobre la seva família que va fugir de Viena durant l’època de l’holocaust, que es diu La llebre amb ulls d’ambre, fa una ceràmica que consisteix a treballar en un diàleg entre el que està trencat i el que no i això és molt interessant, creatiu. Jo subratllaria aquesta dimensió productiva i creativa de les experiències traumàtiques, que com que són traumàtiques sempre són parcials, fragmentàries. Hi ha una definició d’infància en el relat que diu que és aquell moment que estàs a punt de dir. Una mica és això, quan estàs a punt de dir i no acabes de dir has d’inventar coses, has de poder utilitzar les eines que la cultura posa al nostre abast per també compartir amb els altres aquesta idea que tu tens de com explicar l’inexplicable.