El 16 d’octubre de 1793 la reina Maria Antonieta era guillotinada. Han passat 231 anys des d’aleshores, temps en què la seva figura pública ha evolucionat. El dia de la seva execució era la dona més menyspreada de França perquè encarnava tot allò que els revolucionaris odiaven. Això no obstant, com diu Stefan Zweig, la «vídua Capet no va ser ni la gran santa dels reialistes, ni la meuca dels revolucionaris, sinó un caràcter intermedi, una dona corrent en realitat». La Maria Antonieta de Zweig va veure la llum el 1932, amb un temps prudencial i necessari per tractar els fets amb calma i assossec, sense les passions del moment.
Ara, La Segona Perifèria ha editat l’obra per primer cop en català i des que s’ha publicat es troba entre els llibres més venuts de no-ficció, a tan sols tres setmanes de la gran diada del llibre.
A la biografia novel·lada, amb traducció al català de Ramon Farrés, Zweig retrata la vida de la reina des de la seva arribada a la cort de Versalles quan només era una criatura, fins a la seva mort. «L’arribada de Maria Antonieta es converteix en un moment inoblidable de celebració per al poble francès, poc avesat des de fa temps a les festes», escriu Stefan Zweig. El seu últim sospir, també. Perquè la seva relació amb els seus súbdits va ser agitada, en tots els sentits.
Si no tenen pa, que mengin pastissos. Aquesta és la frase més famosa de la reina, en referència als més pobres, que escenificava la desconnexió existent entre la monarquia i el poble. Una expressió que alguns historiadors asseguren ara que mai no va arribar a dir. Un temps, els actuals, que plantegen una revisitació de la seva figura.
Zweig acompanya els lectors per la vida de la reina, indissociable dels fets revolucionaris. Per una banda, el seu casament; els secrets d’alcova, «el matrimoni no ha estat consumat en sentit propi, ni avui, ni demà, ni en els propers anys»; el debut a Versalles; la parella reial i la maternitat. Per l’altra, la reina impopular; l’intent de fugida i detenció a Varennes; un amic i l’últim trajecte.
L’estafa del collar
En aquesta caiguda de l’Antic Règim, una estafa amb un collar de 2.800 quirats hi tindrà molt a veure. La destinatària no havia de ser Maria Antonieta. Això no obstant, tothom va pensar que la reina va malbaratar gairebé dos milions de lliures en la joia, diners que bé haurien salvat França de la bancarrota. Dos van ser els responsables, la perillosa Jeanne Valois De la Motta i el cardenal Rohan. Malgrat tot, per a Zweig, «des del punt de vista moral, Maria Antonieta no pot ser absolta del tot. Perquè tota aquella estafa només es va poder ordir pel fet que la seva mala reputació, coneguda a la ciutat, va donar ànims als estafadors». Per a l’autor austríac, «que algú s’atrevís a fer una estafa així sota el seu nom i pogués ser creïble, va ser i continua sent la seva culpa històrica».
L’adéu amb el ‘delfí’
Condemnat Lluís XVI a mort, Maria Antonieta i els seus fills van veure per última vegada el marit i el pare. «Aquest moment ple de páthos, alhora de retrobament amb el rei condemnat i ja de comiat per sempre, no va presenciar-lo ningú», diu Zweig, qui afegeix que és impossible negar que «aquell comiat del pare dels seus fills fou un dels instants més dolorosos a la vida de Maria Antonieta». Era el gener de 1793.
Només deu mesos després la reina passava pel mateix procés. «A les cinc de la matinada del 16 d’octubre de 1793, mentre Maria Antonieta encara escriu la seva carta, ja redoblen els timbals a totes les quaranta-vuit seccions de París». Comença l’últim trajecte.
Amb aquesta obra, Zweig fa un retrat documentat de la convulsa i sagnant Revolució Francesa, amb els luxes i les misèries, les estafes i les traïcions, les lleialtats i deslleialtats, les intrigues, execucions i sacrificis.
