Margarida Aritzeta: «Les dones del lli van fer possible que el fil de la vida continués»

«Si és un enigma saber cap a on anem, com a mínim és important saber d’on venim i notar que estem ancorats a la terra. M’és igual venir d’un lloc o d’un altre, però saber d’on vinc em dona la seguretat de conèixer el punt de partida, perquè el d’arribada no el sé». Amb aquesta premissa, la vallenca Margarida Aritzeta arriba a aquest Sant Jordi amb Les dones del lli (Cossetània), una novel·la que es remunta als orígens de la seva família al País Basc. «Veient el meu arbre genealògic, m’adono que la meva família ve de tot arreu, hi ha una barreja tremenda d’orígens i, precisament, el que m’ha donat peu és a pensar en les migracions, en la peripècia humana, en la supervivència, en la lluita per la vida», diu.

L’any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. «Vaig trobar que en Domingo tenia tres mares i a partir d’aquí vaig descobrir aquest món fascinant i meravellós que són les dones del lli». Dones sense nom, que des de nenes es dedicaven al lli. «A 7 anys rebien una petita parcel·la de plantes que els hi servia per fer-se l’aixovar, però també el sudari dels morts, tota la roba que necessitaven per a la vida. I les dones, a sembrar, a collir, a filar, a teixir.

A les tardes, tancades explicant-se històries del que mai no veurien, del que imaginaven, els seus somnis i les seves il·lusions. Els hi deien sopars de bruixes». Perquè era l’època de les bruixes. «Estaven en perill constant. Era un moment en què vivien entre la màgia i el mite, el passat ancestral i la pressió de l’Església». Tot envoltat per l’element oníric, una atmosfera d’irrealitat que travessava la quotidianitat. «La màgia era molt present, sobretot al segle XVI, fins que el cristianisme no es va apoderar de la societat. Un xoc de creences, sobretot en una època de molta dificultat, de fam, de pestes, de guerres. Quan venia el mal temps, les males collites, amb aquells hiverns que duraven trenta anys, la gent pregava i si ningú no responia, pregaven a un altre». I al mig de tot plegat, la força del bosc «on sents la màgia, entre aquells arbres enormes. La força d’alguna cosa superior que t’arrossega».

Mentre els homes marxaven a la mar en busca de balenes o a fer fortuna a Amèrica, la sororitat era el que mantenia aquelles dones. «Era fonamental per ajudar-se. Em vaig adonar que el conreu del lli no funcionava si no es treballava de forma col·lectiva. En una societat en què l’única cosa important era tenir família i fills, si eren mares solteres, dones que havien sigut violades o que arribaven als 35 anys i buscaven tenir una criatura per tal que la mantingués quan arribés a més gran, aquestes dones no tenien respecte ni mitjans i el lli els hi donava ambdues coses.

Les dones del lli són les protagonistes d’una novel·la que recorre 160 anys d’història, unes dones sense nom, ignorades pels segles, que si bé guanyaven uns diners, estaven sotmeses al patriarcat del moment. «No van tenir res, però van fer possible que el fil de la vida continués i ho trobo meravellós. Elles són la garantia que jo hi sigui ara al món», conclou Margarida Aritzeta.