Maria Lluïsa Amorós: «Totes tenim el nostre interior lluitador»

La Maeve, una noia anglesa de Liverpool filla d’irlandesos immigrants, marxa a Londres per encetar una nova vida, lliure de lligams familiars, necessita volar. La Maeve és la protagonista de Confidències vora el Tàmesi, l’última novel·la de la reusenca Maria Lluïsa Amorós, publicada per Onada Edicions. Situada a l’Anglaterra dels anys setanta i fins als noranta, barreja personatges ficticis amb reals, com ara la Margaret Thatcher, la qual tindrà un pes important en la història que reflecteix, així mateix, els canvis socials, polítics i culturals de l’ època. Amorós, autora de nombroses obres per a joves i per a adults, va quedar finalista del Premi Ramon Llull amb la seva anterior novel·la Els nens de la senyora Zlatin. Presentarà Confidències vora el Tàmesi a Tarragona el pròxim mes de maig, el dia 16, a la llibreria Adserà, a les 19 hores, de la mà de la també escriptora Coia Valls.

Canvia la França ocupada per l’Anglaterra dels anys 70.

El maig del 68, tot i que no va tenir conseqüències immediates aquí o a la Gran Bretanya, deixava veure com era la joventut d’aquell moment, quines eren les seves inquietuds amb la música, la moda o la política.

La novel·la és també una banda sonora, tot i que no només anglesa.

He inclòs música que en aquell moment era universal, la que s’escoltava, que feia vibrar la gent. Els anys 70 van ser molt importants musicalment. El trencament va començar abans amb l’Elvis i després els Beatles van ser una allau, un canvi de mentalitat per als joves.

Quin criteri ha seguit per incloure les cançons?

Les cançons triades tenen a veure amb el relat. Vull dir, vaig buscar cada tema minuciosament per tal que s’adiés a l’any del qual parlava i pel que explicava el capítol. I si s’escolten les lletres, en alguns moments hi tenen relació. Va ser una feina laboriosa, però m’ha agradat fer-lo.

S’ha ficat de ple en el conflicte irlandès.

El procés per aconseguir la república irlandesa va ser crucial. En aquest sentit, la Maeve és anglesa, va néixer a Liverpool, però els seus pares són irlandesos, la qual cosa pesarà molt en la història. A més a més, a Irlanda del Nord té familiars que volen pertànyer a la república, no volen ser britànics. Què passa amb les famílies? La ideologia pot estar confrontada. Nosaltres ho veiem aquí mateix i en aquest cas, passarà perquè els cosins de la Maeve i del seu germà, el Darren, són defensors de la independència d’Irlanda del Nord.

Igual que l’àvia Sally.

També. Aquest és un llibre de dones, com la major part de la meva obra. Les dones són protagonistes, amb personalitat, ambició i somnis, tot i que no ens hem d’oblidar dels homes que les acompanyen. En aquella època, però, es viatjava poc, no hi havia tantes facilitats com ara, per la qual cosa els avis són uns grans desconeguts per a ella, tot i que al final descobrirà que l’àvia va ser una dona amb un passat molt significatiu. A vegades veiem les àvies com una dona dolça que cuina i fa mitja i resulta que al darrere hi ha un gran passat. I també és una novel·la de confidències entre els personatges, a través de cartes, de telèfon, de pensament en veu alta o, fins i tot, directament, amb un altre personatge femení de pes. Personalment, m’ha agradat barrejar personatges reals amb ficticis, una simbiosi que el lector no notarà perquè tots configuren la història.

La Margaret Thatcher. Com s’ha ficat al cap de la dama de ferro?

He fet un treball de documentació. A través de documents o pel·lícules de la BBC que aquí no van arribar mai i que presentaven una Thatcher jove. Una dona dura que es va haver de fer a si mateixa i que per això mateix la Maeve l’admira, no per la seva política, amb què discrepa, ja que ella és laborista, sinó pel seu ascens per arribar a ocupar espais fins aleshores reservat als homes.

Era un moment en què les classes socials més baixes tenien possibilitat d’ascendir?

Sí. Per exemple, la Margaret Thatcher venia d’una classe social mitjana, els seus pares eren botiguers i ella volia arribar al Parlament, com aquells homes que se la miraven per sobre de l’espatlla. A més a més, a través del seu mandat podem veure tot el procés social com ara el conflicte dels miners o la guerra de les Malvines i l’IRA. I la protagonista, a mesura que passen els anys, que la coneix i viu de prop els seus pensaments i decisions, anirà veient que el seu ídol també té els peus de fang. Hi ha una relació d’amor-odi amb ella.

Com ha anat la incursió en el món de la publicitat?

Saatchi & Saatchi va tenir una imaginació molt avançada, feien uns spots publicitaris que arribaven a escandalitzar i també feien campanyes electorals, com per exemple per als tories, que va ser decisiva per la victòria de la Margaret Thatcher el 1979.

Vostè també parla de la moda...

Sí, dels pantalons de pota d’elefant, de les camises estretes i colls llargs, amb punxa, de la minifaldilla. De fet, una de les coses que la mare de la Maeve li retreu és que porta la faldilla massa curta.

La protagonista topa molt amb la seva mare, les relacions no sempre són fàcils.

La mare és una dona catòlica, molt dominant, amb la qual potser no té la confiança que té amb el pare. Però arriba un moment, quan ja són més grans, que parlen i el lector acaba coneixent la mare. Quan jo tenia l’edat de la Maeve o més jove, i les mares eren a casa, pensàvem que nosaltres seríem capaces de fer les coses de casa igual que elles, però a més a més estudiaríem, treballaríem i viatjaríem. Però en realitat, les mares, igual que les àvies, també han fet les seves coses, no són dones bledes, de cap manera. Totes les dones tenim el nostre interior lluitador, creatiu i vocacional. I hem de pensar que els pares de la protagonista van voler que estudiés. Perquè moltes companyes de la meva generació van acabar els estudis superiors i prou o van entrar a fer un secretariat, per entretenir-se fins que es casaven. En tot cas, la Maeve ha de sacrificar la seva vida personal.

Ara no?

No. Ara les dones tenen càrrecs importantíssims i poden tenir fills i vida familiar. Però en aquell moment en què les dones havien de lluitar d’una altra manera, que intentaven ocupar llocs només destinats als homes, havien de triar i sacrificar moltes coses.

Li dedica el llibre al seu pare...

Quan acabo una novel·la el meu marit és la primera persona que la llegeix, però el meu pare era dels primers, també i sempre parlàvem. Ell hauria estat molt content amb aquesta obra, com amb totes les altres. A més a més, és l’Any Amorós.