Martí Gironell: «Les fotografies et parlen si et pares a mirar els seus detalls»

Valentí Fargnoli va ser un fotògraf ambulant que en les primeres dècades del segle XX va recórrer el país amb la seva bicicleta retratant la vida des de la costa fins a la muntanya. Fins i tot va fotografiar el casament d’Alfons XIII fet que, amb l’atemptat contra el rei, li canviarà l’existència per sempre. Ara, el periodista i escriptor Martí Gironell novel·la la seva vida en El fabricant de records (Columna Edicions/Planeta), obra que va guanyar l’últim Premi Prudenci Bertrana. L’autor la presenta avui a la Llibreria Adserà de Tarragona (19 hores), de la mà del també escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Ha canviat el vi i els jueus per la fotografia.

El motor de la meva vida és la curiositat, és la que m’entesta a poder vestir una novel·la. Aleshores, fa molts anys que veia les fotografies del Valentí Fargnoli perquè ell era fotògraf patrimonial, la qual cosa vol dir que retratava el patrimoni d’arreu. Em vaig enamorar de les seves imatges i a partir d’aquí vaig començar a quedar amb persones que podien parlar, no només de la seva obra, sinó també de la persona.

Ha arribat a la persona?

Sí, tot i que és difícil perquè era un fotògraf ambulant i no ha deixat massa empremta. Ho he fet a partir d’altres referents i de cartes escrites per ell. Fargnoli era una ànima lliure, mai no va voler tenir una botiga. Alhora, malgrat aquesta pàtina de personatge solitari, devia tenir una capacitat de dots de gents perquè si no, com t’expliques que entrés a fer fotos de masies aïllades? Es presentava, feia confiança i al cap dels dies hi tornava a pujar per fer els retrats.

Valentí Fargnoli era el retratista clàssic?

No només. Sabia captar l’ànima dels llocs.

Per això el va contractar Alfons XIII?

No se sap. Fargnoli va fer les fotos d’una visita prèvia del rei d’Espanya a Girona i Barcelona, el 1904, unes imatges que al rei i a la seva dona els van agradar molt. Per això després va rebre la distinció per anar el 31 de maig de 1906 a Madrid a fer les fotos del casament.

Només quatre anys des que va començar.

Ell ja portava una trajectòria. De fet, feia postals que posteriorment venia a les farmàcies i als hostals. Entrà en la dinàmica de començar a retratar per deixar constància, com si fos un notari.

Amb l’atemptat contra el rei, vostè teixeix la història.

El tema és que les fotos del casament no s’han vist mai. Una persona que viu de la fotografia no les publica mai. Per què? És més, després del casament Fargnoli va desaparèixer, va fugir a l’Argentina, on va viure durant dos anys. Llavors, començo a documentar-me. Ell es presentava a concursos de fotografia que sovint guanyava, uns premis que s’atorgaven habitualment a les biblioteques. Mateo Morral, l’anarquista que va atemptar contra els reis, hi treballava en aquestes biblioteques, per la qual cosa vaig començar a teixir complicitats i relacions. I els que entenen, les persones amb què parlo, veuen una connexió plausible. Aleshores em vaig abocar de cop perquè documentava una ficció per fer-la versemblant.

També incideix en les dones. És un homenatge a Víctor Català?

Hi ha diversos homenatges en aquesta novel·la. A la fotografia, als fotògrafs ambulants i a Víctor Català, a través de la Rosa, la dona del Valentí Fargnoli, que llegeix amb devoció la història de la Mila, la protagonista de Solitud i que ja es malfiava que pogués estar escrita per un home. Volia fer un homenatge a les dones perquè era una època en què elles també estrenyien per ser-hi. Per exemple, es va inaugurar la Biblioteca Pública de la Dona, amb el propòsit d’oferir-les coneixement perquè poguessin tirar endavant.

Encara hi ha fotògrafs ambulants...

Però la diferència principal és que no van com ell, amb la càmera a l’espatlla, en bicicleta, amb només sis plaques de vidre. Ara és molt més fàcil. He volgut que el lector es fes càrrec que aquelles fotografies no estan retocades, no hi ha Photoshop. Era molt complicat, no només fer la foto, sinó després revelar-la. Tot i que sempre dic que ell va ser el precursor del Photocall, ja que anava amb tres decorats pintats per ell mateix. Era l’únic que es permetia retocar d’aquella realitat que capturava.

No fa tant que havíem d’esperar el revelatge.

Sí. D’aquí l’expressió «Ja ho veurem» referint-se a ja veurem com quedarà. Era el neguit després de tot un dia de feina. Ràpidament, tornava a casa a veure què havia sortit. Ell només es refiava del seu ofici i del seu nas d’artista quan anava a immortalitzar un moment o una persona.

També morts.

Era una pràctica molt habitual en aquella època, sobretot nens. El primer que feien les persones a les quals se’ls moria una criatura, abans de cridar el mossèn, era anar a buscar un fotògraf per poder immortalitzar la imatge d’aquell nen o nena que ja no veurien mai més. És que a partir de les fotografies d’aquest personatge es pot explicar tota una època, tota una part de la nostra història. I a mi m’agradava subvertir el tòpic que diu que una imatge val més que mil paraules. Jo he fet servir més de mil paraules per descriure una colla d’imatges.

Hem perdut aquest patrimoni?

S’ha socialitzat tant, que s’ha banalitzat. Abans amb la fotografia es fabricava memòria col·lectiva i tot això s’ha perdut. Jo soc del parer que les pedres parlen si les vols escoltar, si les vols documentar, contextualitzar. D’igual manera, les fotografies també et parlen i et diuen moltes coses si t’hi pares a mirar tots i cadascú dels detalls que t’expliquen.

Li agrada que li facin fotos?

No em molesta pas. És més, encomano a tothom a fabricar records perquè després tots volem veure les fotos. Estic molt a favor de fer fotos i que me’n facin.